parole, parole, parole

Archive for Setembre de 2012|Monthly archive page

La prova del delicte

In inficcions on 26 Setembre 2012 at 11:48 pm

Aquella nit en Marc va arribar tard a casa i va dir-li a en Claudi que s’havia hagut de quedar a la feina. Era veritat i segurament en Claudi se l’hauria cregut, en part perquè no tenia cap motiu per no creure-se’l però, sobretot, perquè no li agradava imaginar fantasmes. Si no fos…

L’olor d’ella, que se li havia enganxat al coll de la camisa quan s’havia acostat a saludar-lo i s’havia quedat un moment més del que calia sentint-li aquell punt deliciós, entre la galta i el coll, amb els llavis. No el rastre del rouge, que havia desaparegut quan ella va passar-li els braços per les espatlles, potser amb massa familiaritat, en acomiadar-se. No les mirades que havien creuat mentre parlaven de feina. No el tacte de les mans d’ella, que havia tocat un moment en agafar-li un dossier. Encara li cremaven la pell, els dits, els ulls, però no es notava i, en tot cas, en Claudi no s’hi hauria fixat, normalment. Només l’olor d’ella, que avui s’havia posat un perfum intens que s’enganxava a la roba i trigava dies (o rentadores) a marxar.

L’SMS de propaganda que en Marc va esborrar només de llegir-lo i que en Claudi no va trobar quan va espiar-li el mòbil mentre ell es rentava les dents. “Esborra els missatges”, va pensar. “Amaga alguna cosa. I aquesta olor…”.

En Claudi no el va creure i es va presentar al despatx a mig matí, per sorpresa, amb dos croissants i un somriure fals, i va entrar sense trucar a la porta. Hi havia en Marc, sol, perquè aquell dia no havia quedat amb ella ni amb ningú, mirant la pantalla, fent veure que treballava però pensant en ella, en les seves cames encreuant-se quan estava cansada, en la manera com es posava un dit a la boca, sense fixar-s’hi, quan pensava.

En Marc estava sol al despatx i va alegrar-se genuïnament dels croissants, fins i tot d’en Claudi apareixent, imprevist, al llindar de la porta, instal·lant-se a la taula, col·locant els gots de paper plens de cafè amb llet a l’estil dels americans.

En Claudi no va dir res quan va veure a terra l’anell que ella s’havia tret el dia abans. Tenia el costum de treure-se’l per escriure, però en Claudi no ho sabia, perquè no la coneixia. Va imaginar-se-la (cos inconcret, sense cara) arrapant-se-li al cul a sobre la taula. Va imaginar-se-la mossegant-li l’espatlla, mirant de no deixar cap marca. Va pensar que era per treure’s de sobre l’olor de sexe, i no només perquè estava cansat, que en Marc s’havia dutxat només d’arribar a casa.

En circumstàncies normals, en Claudi no hauria sospitat res. En Marc i ella haurien fet avançar, lentament, a cop de paraules interpretables camuflades en missatges de feina, una història que feia temps que es veia que acabaria sent. S’haurien trobat a mitja tarda en un hotel, o haurien anat a casa d’aquell amic d’ella que li deixava les claus quan li calien. Hauria durat poc, tres o quatre setmanes, no gaire més.

En circumstàncies normals, ningú no hauria pres mal. Però ara en Claudi ho sospitava, ho sabia, abans que ells.

Anuncis

Bufa el vent

In paraules on 23 Setembre 2012 at 4:54 pm

Perquè és diumenge i demà tornarà a ser-ho, els arbres que omplen la finestra, el sol amable, la tarda tota, semblen eterns. Falta poc perquè torni a ser el meu aniversari i faig plans com si estigués molt segura que he d’arribar-hi, com si fos impossible un camió aixafant-me aquest final dels trenta-quatre o un atac de cor incomprensible.

El dia que en faré trenta-cinc arribarà a les llibreries, tant si hi sóc com si no, La mala reputació. És un llibre petit, com tot el que escric, i hi ha contes de fa molts anys i contes de fa pocs mesos. L’editor m’ha tolerat tots els canvis que li he demanat, i he comptat amb una lectora de luxe que m’ha criticat amb la duresa de qui no té por de fer-te mal. De fet, diria que m’ha fet molt de bé.

No sé si és normal estar més nerviosa que quan va sortir el primer llibre. No sé si és normal anar-me’l mirant buscant un error tipogràfic a la coberta que hagi passat desapercebut a les quinze persones que se l’han mirada abans d’enviar-la a impremta. No sé si és normal somiar que el dia de la presentació s’acaba el món, amb una pluja fina i la llum més agradable que he vist mai.

El cas és que fa vent, i les fulles diuen coses que no entenc, i la finestra sembla un mar de purpurina. El cas és que em faig gran, i sé que els 35, si encara sóc aquí, seran un any de créixer. Perquè bufa el vent i encara sóc viva, d’aquí a uns dies farem una festa. Presentarem el meu llibre, brindarem a la salut de reputacions absurdes, abraçarem fort els amics i somriurem als que acabem de conèixer. Si encara sóc aquí, vine’m a veure.

Inventari

In és música viure on 11 Setembre 2012 at 2:20 am

476 quilòmetres, més 156, més 65, més 108. Dos posts, tres contes, cinc poemes, revisar pàgines i pàgines que venien escrites de casa, esborrar-ne quinze, escriure’n vint. Tres ampolles de sidra, vuit coca-coles, sis cerveses, un txacolí. Talo amb cansalada, entrepà de xoriço a la sidra, sardines a la brasa, bacallà, quiche. Retrobar dos amics i fer-ne un de nou. Aprendre una frase sencera i vint-i-vuit paraules, recordar-ne quatre o cinc que havia après anys enrere. Dos dies de pluja suau, quatre de fresqueta, cinc de sol radiant. Quatre trucades als nens, que em diuen pesada però en el fons m’enyoren, també. Travessar el port amb barca, anar i tornar. Comprar pa tres vegades, pernil dues, un enciam. Dues festes majors, una regata. Enviar trenta-dos missatges, rebre’n quaranta-cinc de personals. 207 fotografies, una dotzena de piulades, cinc partides d’Scrabble. Moltes hores dormides. I el sexe, és clar.

I, just quan és hora d’anar tancant, que demà cal llevar-se d’hora per arribar a Barcelona a punt per alçar l’estelada, un amic em fa arribar un poema que li he passat traduït a aquesta llengua que cada dia em sembla més fascinant. El regal perfecte per acomiadar-me de la badia i el far:

Tabernan,

harriaren ahots lakarraz

beste zerbeza bat eskatu nuen.

Tabernako neskak bi titi zituen

bi orkidea beltz bezalakoak.

Irribarre automatiko bat egin zidan,

edalontzian bere txistua bota eta gero.

Ozen egin nuen barre,

beste guztiek bezala,

norbaitek neska iletik hartuta

kale gorriko hotzera atera zuenean.

Apar zuriaren azpian,

haren garrasien artean,

txistuaren gozoa.

Kobazuloan,

harriaren ahots lakarraz,

beste zerbeza bat eskatu nuen.*

Demà seran 596 quilòmetres, més 58 i mig. Mil petons als nens, milions de persones al carrer, un nou estat. I un nombre indefinit de dies, que espero que siguin pocs, abans de tornar a aquest racó de món que té tots els verds de la terra i tots els blaus del mar.

*[La traducció és de Xabier Mendiguren]

Bi sagardo, mesedez

In paraules on 4 Setembre 2012 at 8:16 pm

Aquest estiu m’han volgut somriure les casualitats, com fa l’efecte que em passa sovint. Podria ser que les causalitats no hi tinguessin res a veure i fos jo qui traça el fil benèvol que uneix els fets que m’atropellen. Que, massa acostumada a una realitat fosca, qualsevol raig de sol que em cau al damunt em sembli una benedicció, tot i que acabi cremant-me la pell. El cas és que m’havia reservat uns dies de setembre per a una feina que finalment s’ha cancel·lat amb l’excusa universal de fa un temps, i l’atzar ha volgut que la gent del projecte Hugoenea tingués uns dies buida la caseta de Pasaia i m’hi volguessin. Bé, ens hi volguessin, perquè per aquelles coincidències felices, hi ha un poeta que també té uns dies lliures i hem decidit allunyar-nos de tot per acostar-nos una mica i escriure plegats.

Avui, després d’uns dies a Iruña, a Bilbo, a Gasteiz, passejant per carrers i museus, xerrant amb amics i desconeguts, descobrint petits bars i grans restaurants, hem arribat a aquest poblet de costa on els nens es banyen encara que no faci sol.

Sospitem que ens queden per descobrir molts racons, però el que hem vist de moment és vida senzilla que convida a escriure. Duia sota el braç un plec de poemes tristos que, veient la llum que banya la plaça major, acabaran transformats en alguna cosa més brillant. Avui, i fins al dia que toqui tornar a la vida real, tenim cambra deixada, llibres, llibretes, ordinadors, taules, llits, sidra, pernil del bo, i una finestra al mar que crec que ens fa sentir-nos amples i amb ganes d’estimar la vida.