parole, parole, parole

Posts Tagged ‘és música viure’

De roig encès

In és música viure on 27 Juny 2017 at 10:42 pm

He comprat síndria, avui. Un quart de síndria com una boca, com una escletxa. Hi he enfonsat la cara, els llavis, les dents. M’hi he enfonsat tota i he deixat el roig baixar-me pels braços i pel coll, pels pits i per la panxa. Era un roig fresc que m’ha despertat el sexe, obert avui, ofert al món.

He comprat síndria i l’he devorada com una salvatge, sense coberts ni miraments. Després, pel carrer, vestida de persona respectable, a sota les calces hi duia un roig encès de síndria fresca que no ha vist ningú, però s’ensumava.

Al fons dels ulls, un desig aspre.

Espero meravelles

In Uncategorized on 22 Novembre 2016 at 7:51 am

Fa tres anys, a mig matí, s’acabava una nit molt llarga que va durar més d’un dia. Vas néixer com un sol, amb ulls oberts i mans obertes, i ens vas trobar cansades i invencibles.

No et besaré avui les galtes ni les mans, ni tindré la teva pell contra la meva. Però em fa feliç saber que hi haurà una corona de paper esperant-te a l’escola, segurament pastís, segurament espelmes. Em fa feliç saber que creixes, que expliques contes als peluixos dins la tenda que vaig muntar-te al menjador. Em fa feliç saber que existeixes i que t’estimen, t’estimem.

Voldria, aquest any, ensenyar-te a cordar-te les sabates, o intentar-ho. Voldria veure’t escriure el teu nom al costat del d’en Lolo, voldria veure’t lluitar amb les paraules fins a fer-les teves i saber llegir-les. Voldria construir torres molt altes i després fer-les caure, com t’agradava fer fa uns dies. Voldria que m’agafessis la mà i m’arrosseguessis per la casa, que m’ensenyessis tot el que m’estic perdent de la teva vida.

Fa tres anys, a mig matí, s’acabava una nit molt llarga i començava de debò la teva vida. Espero meravelles estenent-se’t al davant, espero que sàpigues collir-les. Ulls oberts i mans obertes, potser a voltes cansada, gairebé sempre invencible. I si no les puc viure amb tu, les imaginaré cada dia, filla.

I’ve got life

In és música viure on 13 Novembre 2016 at 8:26 pm

Hi ha aquella gent que hi era fa vint anys i encara hi és, i saps segur que hi seran quan en passin vint més, si hi arribes; hi ha aquella gent que has conegut fa uns mesos i ja són part de vida que vols imaginar-te d’aquí a vint anys, si hi arribes. Hi ha aquella gent a qui pots trucar si el dia no ha anat bé, o si et cal sortir a fer un vermut al sol perquè a dins fa fred. Hi ha aquella gent que són la xarxa que t’ajuda a no tenir tanta por quan enfiles la corda fluixa, hi ha aquella gent que sí que és d’aquest món i et mima i et cura.

Hi ha aquella gent per qui posaries la mà al foc com si no recordessis les cremades. Hi ha aquella gent que és tendresa i és vida i és somriure. Hi ha aquella gent per qui deixaries el que estàs fent si els cal companyia.

Hi ha aquella gent que no té punxes per a tu, hi ha aquella gent per qui et tornes suau i dolça i viva. Hi ha aquella gent que pot ser a l’altra punta del món, a l’altra punta del temps, però sents a prop si la necessites.

Hi ha aquella gent que fa que viure sigui possible. Hi ha aquella gent que és l’aire, l’aigua, el pa. Hi ha aquella gent amb qui ho vols compartir quan ho tens i que te’n dóna quan no n’hi ha.

Ulls que abracen, mans que miren.

I will be a wall

In és música viure on 2 Juliol 2016 at 2:57 pm

Quan era petita, la meva tieta em dia Isabelo. No ho vaig sentir mai com una cosa lletja, ella ho deia amb afecte i mig rient, sorpresa que no fes absolutament res del que ella pensava que havia de fer una nena de la meva edat.

Potser va ser aquell qüestionament del meu rol de gènere tan carinyós i a una edat tan tendra, tan poc feridor i tan reconeixedor del que era (rarota, masclota, bocamollota, quan havia de ser delicadeta, bledeta, calladeta), que em va immunitzar. No m’he sentit mai ofesa quan m’han cridat coses que els normals consideren lletges, i m’ha semblat sempre un orgull (no merescut, que si m’hagués de posar etiqueta triaria “bisexual”) que em diguessin bollera.

I així vaig créixer, sabent com era, amb el somriure de la meva tieta i l’admiració secreta de la meva mare, a qui tampoc no li havia anat tan bé sent com calia mentre fantasejava amb Ana Belén. Així he crescut, fent-me paret de les pedres que em llançaven, segura que no pot estar bé dir-me que no està bé qui sóc. Perquè la meva tieta em dia Isabelo somrient, i jo feia que sí i també li somreia.

Avui que em sento alta i forta puc ser la teva paret, si vols. Quan et tirin pedres, puc ser la teva paret. Quan hagis d’amagar-te perquè allà on tu vius no es pot ser com ets, puc ser la teva paret.

Avui que he crescut i he marxat i sóc com sóc sense excusar-me, avui que tinc mil braços que empenyen amb mi, que són amb mi, que són com són sense excusar-se, puc ser la teva paret. I no pateixis si no pots sortir al carrer avui a cridar el dret de ser qui ets. Jo, que sóc paret, sortiré. I, quan puguis, aquí t’esperem. Paret que no és mur, sinó casa.

Deixar-se viure

In és música viure on 3 Mai 2016 at 4:11 pm

La mort m’és l’únic refugi; la possibilitat de deixar de viure és la llibertat última que em fa la vida lliure. Sóc aquí perquè vull, perquè decideixo no matar-me. Cada dia, decideixo no matar-me.

No és tant que estimi la vida com que la deixo estimar-me. D’aquesta manera capriciosa que té la vida d’estimar, la deixo estimar-me. Amb els cops i amb el fred i amb la indiferència i amb la ràbia, la deixo estimar-me. Amb carícies i sang i mar i besades.

No li retrec res, a la vida, mai. Sóc l’amant que no somriu quan s’obre la porta, la que no plora quan es tanca. Sóc l’amant que obre les cames i t’agafa els cabells i t’amorra a la ratlla, si t’hi acostes. Sóc l’amant que no et truca i no et busca i no et vol, si te n’apartes.

Sóc l’amant que et desitja només quan et té, però com et desitja, llavors; amb quines ganes. Amb quina brutalitat riu i batega i gemega i abraça.

Amb quina felicitat m’estiro al sol quan la vida és amable. Amb quina gratitud em deixo besar els peus pel mar, a la platja, quan ja es ponen les ganes i queda la penombra del que no se sap si tornarà a ser, però ha estat i em fa tremolar les cames. Amb quanta vida visc si la vida em vol i jo no m’he matat, encara.

Malaguenya

In és música viure, Uncategorized on 1 Abril 2016 at 2:00 pm

Tenia tres, quatre, cinc anys i era raonablement feliç. La meva tieta preferida em portava de vacances a la seva terra, a Màlaga, a Fuengirola, i l’estiu era una successió de platja, esmorzars de tomàquet amanit, tonyina i l’oli més bo que he sucat mai, bufets lliures i vespres mudada. Amb aquells vestits de puntes que li agradaven a ella i jo detestava, però me’ls deixava posar perquè era la meva tieta preferida i que caram, eren vacances.

I ara que tinc trenta-vuit anys i sóc raonablement feliç, hi torno, per fi. El sol esclatant em diu que sí, que benvinguda, que aquesta terra també és meva. M’hi esperen una colla de dones valentes, irreverents, esplèndides.

El cap de setmana serà una successió de cerveses, rialles, vespres amb pintallavis perquè m’encanta sentir-me mudada.

I dilluns potser us explico què hi faig, aquí, perduda per trobar-me.

Enclothed cognitivity

In és música viure on 11 Març 2016 at 2:24 pm

He escrit un llibre. Uns contes, en realitat, que s’han reunit en un llibre petit, de tacte suau, de portada acolorida. Un cel de tempesta en què s’alça, triomfal, un estel molt viu.

He escrit un llibre i aquest vespre vindran els amics i en llegirem algun tros i en parlarem una mica i, sobretot, ens el mirarem somrients, perquè els amics estan contents quan publico llibres.

He escrit un llibre i per presentar-lo avui em calçaré unes sabates que em fan més alta, més segura, més poderosa. Perquè he escrit un llibre i avui vindran a veure’l els amics, que no és qualsevol cosa. I l’estona que he estat pensant que em posaria, i per què, que he estat enviant invitacions, que he estat pensant-hi,  ha sigut ja començar a ser feliç.

I sé que també els que no hi seran seran feliços per mi, aquest vespre, imaginant-me.

Sense urpes

In és música viure on 1 Març 2016 at 10:09 am

Tinc un gat negre, o és ell que em té a mi. Quan treballo, de vegades, ordinador a la falda, cara de concentració, aliena al món, se’m rebel·la. Se m’asseu al damunt, m’immobilitza els braços, ronroneja mentre em mira fixament.

M’acosta la pota al nas, als llavis, a les galtes. M’acarona, sense urpes, suaument. Recolza el cap al meu pit, tanca els ulls. Sucumbeixo, llavors. Deixo un moment l’ordinador, li passo la mà pel llom, per sota la barbeta, li agafo una pota, l’abraço. El pel tan suau, el ronroneig tan dolç. El moc una mica, llavors, el recol·loco. El just per poder continuar escrivint el que sigui que escric; una traducció, un article, un tuit, un post. Quan se’n cansa se’n va, normalment no gaire lluny, a ignorar-me un altre cop.

Com m’agradaria que les persones fóssim així de netes. Ei, fes-me cas, sóc aquí. Acarona’m la vida amb els dits. Ei, ara ja està, marxo una estona a fer la meva. No pateixis, no me’n vaig lluny, sóc per aquí.

I la vida un voler-se anar trobant quan ens va bé, un fer-nos cas quan ens cal, un deixar-nos estar quan ens convé. Sense urpes, dits suaus de coixinet.

 

Imperatiu categòric

In és música viure on 16 febrer 2016 at 12:35 am

Conec un home que es desperta cada dia, metòdicament, una hora abans del que és imprescindible per arribar puntual a la feina. Es masturba tranquil·lament, fa una dutxa, esmorza assegut a taula, es posa una cançó que li agrada. Diu adéu al gat, va cap a la feina sense pressa.

Des de la meva anarquia d’avui em llevo a les sis i demà a les nou, des del meu no sé exactament què faré demà, admiro aquest home. Admiro el seu estimar-se, perquè cal molt d’amor per dedicar-se una hora, cal estimar-se molt per fer l’esforç de llevar-se a les sis i no a les set, cal molt conèixer-se i saber-se i respectar-se els ritmes per decidir que sí, que el que li cal són dues hores (i no l’hora preceptiva) per estar a punt per sortir de casa.

Jo voldria també estimar-me així, o d’una altra manera. Jo voldria tenir la constància de part meva, i no només la tossuderia. Jo voldria ser aquest home que es lleva, només per a ell, una hora abans del que diuen que cal.

Jo voldria que tots els homes, que totes les persones, ens estiméssim així a nosaltres mateixes. Que tothom sabés cuidar-se una mica, un molt, un món. Que comencéssim per nosaltres i anéssim estenent aquest amor.

Arribaríem, tots, llavors, cantant a la feina la cançó de l’esmorzar, a les mans l’olor de la darrera fantasia, la panxa contenta i el cap clar. Sembla utòpic, direu, i és veritat. Però jo conec un home que se sap estimar.

Dilluns groc

In és música viure on 18 gener 2016 at 1:58 pm

Seure al costat d’una finestra amb l’ordinador a la falda i veure la vida com passa. Escriure, o intentar-ho, la vida que no tindrem perquè en volem una altra, i la vida és així, has de triar-la sense reserves o no en vius cap. I triar, triar sempre, ara i aquí, aquest matí d’hivern modest, tan diferent de l’hivern que m’explica, amb neu i gel i tempestes i huracans i sota zero de màxima.

Triar aquest matí de mimosa als carrers i butaca prestada i finestral de lloguer, d’ordinador a la falda, d’escriure com qui treballa, metòdicament. Ara un punt, ara una coma, com qui fa l’amor amb cita prèvia perquè diumenge al matí no dormen els nens, però dilluns hi ha escola i llavors sí, llavors escriure amb cita prèvia, com qui fa l’amor d’amagat del món. Com qui es dóna vergonya de ser feliç perquè hauria d’estar patint per una cosa o una altra.

Triar aquest matí de respondre al telèfon i enviar emails entre paràgraf i paràgraf, i rellegir tanmateix mig d’amagat les paraules que vénen de lluny, del fred de veritat. Imaginar el camí de casa de l’àvia fins a l’escola, imaginar el mar més feréstec que el nostre petit mar domesticat. Rellegir d’amagat les seves paraules, com qui és infidel a la vida que ha triat, només un moment, de veritat. Un moment per saber què ha fet el cap de setmana, i recordar uns ulls que queden tan lluny que ara mateix és, més que recordar, imaginar-se’ls.

Triar ara i aquí, amb tu, amb vosaltres. I saber-la allà, vivint una altra vida amb una altra, triant un altre finestral, un altre ara. I omplir-me les retines de mimosa, que a la seva terra no n’hi ha, i és per això que trio aquesta vida, ara.