parole, parole, parole

Archive for juliol de 2016|Monthly archive page

Sí, no?

In fent amics on 22 juliol 2016 at 11:32 am

La meva mare em va ensenyar a no insistir d’una manera molt efectiva: si demanava una cosa i em deia que no i hi insistia, em clavava un clatellot. No vaig trigar gens a veure que valia més acceptar el no a la primera. No aprovo la pedagogia una mica pedestre de la meva mare, però no es pot negar que a nivell dissuasiu era infal·lible.

He de reconèixer que la impossibilitat de clavar clatellots quan algú m’insisteix m’exaspera, de vegades. És una impossibilitat autoimposada, és clar. Si volgués, podria. Però prefereixo no fer-ho. Per tot allò que la violència no porta res de bo i hi estic en contra i tal, és clar, però també perquè clavar-li un clatellot a un desconegut que no sap que ha fet res de dolent és perillós: es pot veure legitimat a tornar-s’hi.

I aquí hi ha el problema. La majoria de desconeguts que t’aborden (típicament als bars, però també hi ha els valents que ho fan pel carrer) no troben que hi hagi res de dolent a exigir-te atenció i temps quan tu estaves tan tranquil·la fent una altra cosa (que pot ser perfectament pensar en les teves coses).

Aquests homes (perquè és lleig generalitzar, però cal admetre que en general són homes) insistents troben una ofensa que no hi vulguis interactuar. Et demanen l’hora, els la dius, i si no vols tenir-hi més relació, et troben antipàtica (i de vegades t’ho retreuen i tot!).

No ens enganyem, n’hi ha prou amb un cop d’ull per saber si vols parlar amb aquella persona o no. Quan no et ve de gust, et demana l’hora, l’hi dius per cortesia social, i desitges que aquí s’acabi tot. Però llavors et demana el nom, què fas a la vida i, si no el talles abans, el número de telèfon. Tu vas responent sabent que en algun moment li hauràs de posar el límit, però tens l’esperança (contra tot el que et diu l’experiència) que es retirarà abans que hagis de ser antipàtica.

Això no sol passar. Així, resumint: tu estàs tan tranquil·la, ve un desconegut amb qui no t’interessa interactuar, respons a algunes de les seves demandes per cortesia, no té el poc sentit comú de veure que no hi tens cap interès, continua pressionant i quan finalment dius que prou la mala persona ets tu per no voler-hi tenir res. Ahà. Tot molt normal.

La cantant Meghan Trainor ens dona la solució més senzilla: tallar-ho des del principi. Mireu-vos el vídeo, que s’ho mereix: https://www.youtube.com/watch?v=cMTAUr3Nm6I

Serem antipàtiques igual, però ens haurem estalviat la sensació d’idiota que et queda quan has intentat ser amable amb algú que ni et va ni et ve i a sobre s’enfada amb tu. M’agrada pensar que aquesta cançó la posaran en alguns dels llocs típics on els plastes (en llenguatge tècnic, assetjadors) fan la seva feina.

Més enllà de la solució pràctica, hi ha una cosa que em té encuriosida. Com hi ha gent tan impermeable al llenguatge no verbal? No dic que no s’hagi d’abordar mai algú desconegut. Però no hi ha un mínim contacte visual necessari abans d’atrevir-se a entrar-li a algú? Que l’altra persona només participi en la conversa posterior a “l’abordatge” amb monosíl·labs no els dóna una pista que la cosa no acaba de girar rodona? No tenen cap mena d’alarma que els faci pensar “ei, crec que no sóc benvingut, me’n vaig”?

I d’on treuen aquesta autoestima que fa que quan una dona els diu que no, ni els passi pel cap la possibilitat de, simplement, no ser desitjats? Com arriben a la idea que en realitat la pobra no sap el que es perd i, pel bé d’ella, cal convèncer-la que sí que vol? O és que pensen només en el propi bé, en sortir-se amb la seva peti qui peti, com sigui, ni que l’altra acabi cedint perquè va borratxa, per cansament, per acabar d’una vegada?

Ara podríem parlar de l’objectificació de la dona, de com ens neguen el desig i ens converteixen en objectes, de com l’espai públic és dels homes i les dones hi som per entretenir-los, de com es creuen amb el dret de disposar del nostre temps tant si ens ve de gust oferir-lo com si no, etc. Però no cal anar tan enllà. Seria predicar als conversos, perquè els troglodites no són troglodites per casualitat.

Per acabar, doncs, un comentari sobre fraseologia popular: la idea que “si una senyora diu que no, vol dir potser, si diu potser vol dir sí, i si diu que sí no és una senyora” no només legitima que els pesats continuïn sent pesats (perquè, clarament, no es pot confiar en el que diu una dona), sinó que a sobre ens sanciona per dir obertament si volem sexe o no. Si dius que sí “no ets una senyora”, que vol dir “ets una puta”, i ser una puta és terrible. Sobretot si no et paguen i ho fas per vici.

Al meu barri, on érem tots de famílies pobres i molt allunyades dels “senyors” del centre, hi havia una dita: “si soy puta, mi coño lo disfruta”. I això és el que els molesta de veritat als insistents: que disfrutem quan ens dóna la gana, amb qui ens dóna la gana, com ens dóna la gana. I que no soli ser amb ells.

Pregunta millor

In és quan volo que hi veig clar on 4 juliol 2016 at 11:22 am

Damaged people are dangerous. They know they can survive. -Josephine Hart

 

És perillós preguntar-se quant de dolor es pot suportar, i si s’aguantarà també això que ara crema o cedirà finalment el cos al pes del món. És perillós perquè la vida respon i el dolor que es pot suportar tendeix a l’infinit, fins que se’ns menja la mort i se suposa que s’acaba tot. Reso sovint perquè la mort sigui la fi de veritat i no hi hagi preguntes ni turments més enllà, infinits; només un plàcid no ser, per fi.

Per això prefereixo preguntar-me avui quanta felicitat seré capaç de suportar, quants diumenges al sol, quants dilluns d’esperança, quants dimecres d’amor. Per això prefereixo desafiar la vida i que em sorprengui encara amb més llum, encara amb més reptes, fent-me riure més fort.

Per això prefereixo, avui, comptar tot el que hi ha de viu i d’alegre i de suau, i sentir que em falten dits. Quanta primavera pot suportar un cos, deia el poeta dalt El tren de Bagdad, i volia dir una altra cosa. Però jo li prenc els versos i els escric a la sorra d’estiu, i primavera és tot això que repto la vida a vestir-me de nou.

Un altre cop. Encara més. Posa’m a prova. Mira, mira quanta felicitat puc suportar.

I will be a wall

In és música viure on 2 juliol 2016 at 2:57 pm

Quan era petita, la meva tieta em dia Isabelo. No ho vaig sentir mai com una cosa lletja, ella ho deia amb afecte i mig rient, sorpresa que no fes absolutament res del que ella pensava que havia de fer una nena de la meva edat.

Potser va ser aquell qüestionament del meu rol de gènere tan carinyós i a una edat tan tendra, tan poc feridor i tan reconeixedor del que era (rarota, masclota, bocamollota, quan havia de ser delicadeta, bledeta, calladeta), que em va immunitzar. No m’he sentit mai ofesa quan m’han cridat coses que els normals consideren lletges, i m’ha semblat sempre un orgull (no merescut, que si m’hagués de posar etiqueta triaria “bisexual”) que em diguessin bollera.

I així vaig créixer, sabent com era, amb el somriure de la meva tieta i l’admiració secreta de la meva mare, a qui tampoc no li havia anat tan bé sent com calia mentre fantasejava amb Ana Belén. Així he crescut, fent-me paret de les pedres que em llançaven, segura que no pot estar bé dir-me que no està bé qui sóc. Perquè la meva tieta em dia Isabelo somrient, i jo feia que sí i també li somreia.

Avui que em sento alta i forta puc ser la teva paret, si vols. Quan et tirin pedres, puc ser la teva paret. Quan hagis d’amagar-te perquè allà on tu vius no es pot ser com ets, puc ser la teva paret.

Avui que he crescut i he marxat i sóc com sóc sense excusar-me, avui que tinc mil braços que empenyen amb mi, que són amb mi, que són com són sense excusar-se, puc ser la teva paret. I no pateixis si no pots sortir al carrer avui a cridar el dret de ser qui ets. Jo, que sóc paret, sortiré. I, quan puguis, aquí t’esperem. Paret que no és mur, sinó casa.