parole, parole, parole

Archive for Mai de 2013|Monthly archive page

We accept you, one of us

In esvoranc on 30 Mai 2013 at 12:25 pm

Creixes i oblides. T’envoltes de la gent que pensa com tu, o que com a mínim et cau bé, o que sap tolerar-te les extravagàncies. Treballes a casa i et comuniques sobretot per escrit, i no has de suportar ningú que no sigui de la teva corda durant més d’uns quants minuts a la setmana. Creixes i quedes només amb qui vols quedar, i parles només amb qui vols parlar, i sembla que ja no ets tan estranya. Ja no destaques entre la multitud i penses que t’has tornat normal.

Un dia, per aquelles coses de la vida que no saps exactament com han passat, et trobes de nou interactuant amb desenes de persones que no has triat. No parles gaire, no fos cas, i tornes a trobar-te en un racó del pati, pensant en les teves coses, observant-los a tots com si fossin marcians.

Veus, llavors, que no ha quedat enrere la raresa de les plomes mal posades. Veus que continues sent un ànec lleig que els altres miren amb estranyesa en el millor dels casos, amb fàstic i ràbia en el pitjor. Tornes, tan ràpid com pots, a la calma coneguda del llac en què nedeu plegats els rebutjats i us dieu cignes, fins que la vida us torni a fer recordar que per a la majoria només sou ànecs esguerrats.

Moon over Bourbon Street

In esvoranc on 22 Mai 2013 at 3:58 pm

Podríem ser dones que corren amb llops, sense por de la nit, còmodes a la nostra manera en la sang i les ombres i els udols i els ullals. Podríem ser dones que enfonsen els peus en el fang, que es miren i no s’espanten del pou sense fons d’uns ulls envellits a sotracs.

Podríem ser dones que corren amb llops si no fos que, de nit, som llobes. Cridem, esgarrapem les parets i escopim. Sobretot, deixem que surti el sol, ens donem la mà i corre la tendresa per sobre la pell, per sobre el matí, per sobre els records.

Saps? Hi havia un temps, hi havia una vida, en què temia la lluna perquè no sabia si qui dormia amb mi sobreviuria a la nit. “L’alleujament és el més semblant a la felicitat que he trobat”, dius, quan ha passat la set i respires, tranquil·la, a sobre el meu pit. “Qui sap si no hi ha dies que el nom no fa la cosa”, et dic. I davant nostre s’estenen les hores en què serem civilitzades, fins que tornin les llobes, fins que torni la nit. Alleugerida, feliç, que et transformis amb mi.