Creixes i oblides. T’envoltes de la gent que pensa com tu, o que com a mínim et cau bé, o que sap tolerar-te les extravagàncies. Treballes a casa i et comuniques sobretot per escrit, i no has de suportar ningú que no sigui de la teva corda durant més d’uns quants minuts a la setmana. Creixes i quedes només amb qui vols quedar, i parles només amb qui vols parlar, i sembla que ja no ets tan estranya. Ja no destaques entre la multitud i penses que t’has tornat normal.
Un dia, per aquelles coses de la vida que no saps exactament com han passat, et trobes de nou interactuant amb desenes de persones que no has triat. No parles gaire, no fos cas, i tornes a trobar-te en un racó del pati, pensant en les teves coses, observant-los a tots com si fossin marcians.
Veus, llavors, que no ha quedat enrere la raresa de les plomes mal posades. Veus que continues sent un ànec lleig que els altres miren amb estranyesa en el millor dels casos, amb fàstic i ràbia en el pitjor. Tornes, tan ràpid com pots, a la calma coneguda del llac en què nedeu plegats els rebutjats i us dieu cignes, fins que la vida us torni a fer recordar que per a la majoria només sou ànecs esguerrats.