parole, parole, parole

Archive for agost de 2012|Monthly archive page

Bella, terrible

In paraules on 22 agost 2012 at 8:25 pm

Arribarà el futur i serà tu com no t’imagines, tu més gran, tu recordant aquesta tarda. Arribarà el futur, que sempre arriba, i tot el que ara et sembla urgent i imprescindible serà un record vague, o no serà. En faràs trenta, cinquanta, vuitanta, si hi ha sort. Totes les cèl·lules del teu cos hauran canviat, tu no seràs tu però sí, ja m’entens.

No puc dir-te res de com seran els deu anys que t’esperen, els vint, els trenta. Puc dir-te que em recordo prenent sobre la marxa les decisions que em van canviar la vida, que em recordo no dubtant tant com ara em sembla raonable. Em recordo decidida i confiada, a estones brillant, a estones estúpida.

I si ara que et doblo l’edat em veig amb cor de dir-te que siguis lliure, que paguis el preu de la incomprensió dels altres, que no et tallis les ales, també he de dir que sé amb quina tendresa em miraria algú de setanta, pobra noia que es pensa que ho sap tot de la vida.

Arribarà el futur i seré jo com no m’imagino. Trobaré pels calaixos les cartes que no hauré enviat, potser n’hi haurà una dient-te que passa molt ràpid i molt lenta, la vida. Que és bella i terrible. Tindré les mans tacades, la pell fina i rebregada. M’asseuré davant el capvespre, deixaré caure les parpelles. Arribarà la mort, que sempre arriba.

I would prefer you not to

In inficcions on 8 agost 2012 at 9:56 pm

El primer cop va ser un gest reflex, gairebé innocent. Vaig veure l’home que llençava el paper a terra i continuava caminant com si res, i em va sortir de dins. El vaig recollir i l’hi vaig llançar al cap. No li vaig fer mal, evidentment, però es va endur la mà al lloc de l’impacte amb un gest sorprès que em va alegrar el dia. Es va ajupir, va recollir el paper i el va llençar a la paperera.

Al cap d’uns dies, mentre esperava el tren, una dona fumava impunement a l’andana, a sota el cartell que ho prohibia expressament. El fum em venia a la cara, m’omplia la boca del seu aire brut barreja de trens i quitrà i calor mal païda d’onada sahariana. Vaig mirar-me el paquet de pipes que havia comprat per vestir l’espera. Vaig mirar-me la mà on guardava les clofolles fins que s’omplia i m’atansava a la paperera a buidar-la. Vaig acostar-me a la dona. Vaig anar-li llançant, una a una, totes les clofolles.

Després del desconcert va haver-hi crits. No només de la dona, també d’alguns que li feien costat. Altres entenien què passava, entenien que les clofolles són més consistents que el fum, però no més molestes, i em van aplaudir. Va arribar el tren. Vaig marxar.

El cas és que vaig començar sense adonar-me’n. En silenci, mirant de no destacar. Sense mala bava, simplement cansada de deixar-me fer, de respectar les normes que els altres no consideraven importants. Quan algú posava la música massa forta en un espai públic, em posava a cantar ben alt. Quan algú escopia al carrer, li escopia a la cara.

Em van apallissar moltes vegades. Normalment no era greu; sóc una dona menuda i amb aire fràgil i acostumava a passar algú que m’ajudava. Un parell de costelles trencades, algun trau a la cara, blaus. Sobretot m’insultaven.

Aquí ja no. Aquí hi ha un horari per a totes les coses, terres nets, pastilles blanques. Aquí la gent crida de tant en tant, però no és tan terrible. Juguem als escacs i fem manualitats i un cop al mes passa una doctora que em pregunta com va. Jo li ensenyo els retalls de diari que he anat col·leccionant; gent que fa el que feia jo, però que tenen un nom i una web i fan comunicats de la guerrilla per la convivència urbana.

De nits, quan no puc dormir, penso que potser, algun dia, el món serà un lloc tan endreçat com aquest on visc.

Compàs d’espera

In és música viure on 7 agost 2012 at 11:46 am

Poso la mà a sobre el teu cul, petit, perfecte, i escolto com respires. La nit no és com les d’hivern, no hi ha el silenci tens del fred, no hi ha l’alè que es tallaria si obríssim la finestra. La nit és una nit d’agost i a casa només dorms tu, que et lleves d’hora. La meva mà morena sobre el teu cul, blanc, i tu que respires, i jo que t’escolto. La meva mà que pràcticament et cobreix la natja esquerra, que apreta una mica de tant en tant. La meva mà que fa olor de sexe.

Et llevaràs a quarts de sis i em despertaràs una mica, just perquè m’adoni que ja no hi ets. Llavors la meva mà ocuparà la teva part de llit, que farà olor de sexe, i m’escoltaré respirar fins que m’adormi un altre cop. Quan tornis, hi haurà les coses del dia, petites com el teu cul, perfectes, per explicar. Durant una estona anirem alhora, cap dels dos tindrà son. Un moment ens mirarem als ulls. I així, un dia després de l’altre, esperarem que arribi el temps en què els nostres temps, els temps que ens imposa la vida, vagin d’acord.