parole, parole, parole

Archive for març de 2012|Monthly archive page

Quién matará al comendador

In és quan volo que hi veig clar on 29 març 2012 at 12:21 pm

Caldria inventar una altra manera. Com qui no vol res, un dia, vestir-nos tots de verd o de blau. Esmorzar pomes, no dir ni una paraula. Cantar tots, a les tres i cinc, la mateixa cançó. Escriure a les parets, tots la mateixa nit, una paraula. Fer un acte absurd qualsevol, alhora, que prengui sentit en la repetició exacta d’una gernació.

Alguns, llavors, els que no són nosaltres, els que mouen els fils i venen opinions, els que ja no ens fan fum als camps d’extermini però ens tornen esclaus d’un DNI i un compte bancari, captarien el missatge. Som molts. I anem a una.

Caldria inventar una altra manera, segur. Però, abans, caldria que cadascú sabés, íntimament i amb tota la certesa, si és explotat o explotador. I reconegués en l’altre, abans que l’enemic que em prendrà el pa de la boca si pot, el que lluita per no ofegar-se, com jo.

Anissos

In esvoranc on 20 març 2012 at 3:19 pm

Hi ha aquesta repetició, com un mantra, que prodigues a cada moment: “sóc feliç, sóc molt feliç, sóc tan feliç, no havia estat mai tan feliç”. Hi ha la repetició que em fa pensar (perdona la impertinència) que vols convèncer algú (segurament, et vols convèncer a tu) que efectivament és així. Hi ha el relat fotocopiat de dies i dies i tòpics i tòpics, hi ha la narració d’una felicitat perfecta que no admet matisos ni ombres ni dubtes. És una mica una felicitat Disney, ho has d’admetre. Una felicitat de cartró pedra en què els bons són tan bons i els dolents són tan dolents que, la veritat, sembla una història d’estructura simple i tall clàssic, en el pitjor sentit de les paraules. Sembla, sincerament, que no t’hi estàs esforçant gaire. O que t’hi estàs esforçant massa.

I llavors, una petita esquerda. No hi vols donar importància, és només una nit d’insomni, una nit com tantes altres. Una nit que aprofites per fer feina, per mirar el teu amor com respira. Aprofites per fer coses perquè reflexionar podria ser perillós. Reflexionar per què la inquietud, el mal d’estómac, la migranya, les mans suades, tornen avui com tantes nits passades et podria dur a la conclusió que sí, que hi ha una esquerda, i que no n’hi haurà prou de continuar fingint per tapar-la.

Jo tinc esperança en aquesta esquerda. Tinc esperança que doni complexitat a l’obra, que hi afegeixi ombres que faran més brillants encara els colors d’aquesta primavera que, impassible a la teva cantarella mecànica, esclata en sol i en núvols i en previsió de pluges que no sabem si cauran però que ens obliguen a arrossegar el paraigua. Tinc l’esperança (altruista, totalment gratuita, més que prescindible i que, n’estic segura, prefereixes ignorar) que l’esquerda està bé perquè, si en algun moment t’obliga a escoltar-la, t’obrirà potser la porta d’una felicitat menys plana. Una felicitat en què cap el dolor i la tristesa, una felicitat que no tanca els ulls a tot allò que, al nostre voltant, davant i darrere, en singular i en plural, podria enfonsar-la. Una felicitat sostenible, si no sostinguda ni eterna ni fàcil ni amable.

Potser no sé de què parlo. Potser tens raó i la perfecció no és tan freda com em sembla a mi, que no he sabut acaronar-la. Potser m’equivoco i, llavors, d’aquí a molts anys, em diràs que l’insomni no era esquerda i que l’esquerda no calia i que continues feliç, molt feliç, tan feliç, tan feliç com mai. Tants caps tants barrets, diràs, i és possible, t’és possible, viure en el parc temàtic en què tothom somriu i no hi ha cues i les atraccions no cauen. Però permet que desconfiï. Perquè estimar la imperfecció, saber que cada esquerda és necessària i que conforma tant com els traços ferms la bellesa del paisatge, és l’única manera que he trobat de fer la vida suportable. I, des d’aquí, el retaule que pintes sembla, si no indesitjable, sí poc interessant. Com un conte de fades que ja saps com s’acaba i que saps que t’oculta què passa després dels anissos. Com una telecomèdia de riure enllaunat. Com el dringar buit d’una moneda falsa.

Èxit (que vol dir sortida, en anglès)

In cròniques de la veritat aparent on 16 març 2012 at 2:18 pm

Doncs sí, va ser emocionant. Trobar persones admirades i d’altres desconegudes, pujar i saludar i acceptar l’escultura que no ho sembla però pesa més que jo, els nens asseguts darrere meu movent-se, nerviosos, al seient, que van repetint impressionats la quantitat del premi. Dir poques paraules (per un cop, saber ser breu no només sobre el paper, també sobre l’aire), buscar la seva mirada allà on la sé, animant-me. I llavors fer una copa, menjar un parell de canapès, tornar cap a casa amb tothom content, fent plans per quan siguem rics perquè, a més del premi, ens han regalat un número per al sorteig de dilluns.

I aquesta estona de felicitat que no és només saber que algú ha llegit els meus contes i ha pensat que valia la pena que els llegís més gent, que és sobretot compartir el moment exactament amb qui el vols compartir, amb els nens, amb ell. I adormir-me, cansada, i despertar-me. I el sol, que surt cada matí, com si res.

Until I find you

In és música viure on 13 març 2012 at 5:00 pm

Ara que s’acosta el dia que farà un any que, entre la gentada, vas agafar-me la mà i em vas fer trontollar el món, recordo aquell llibre de l’Irving en què un nen amb aire perdut s’aferrava a la mà de la seva mare quan la cosa es posava difícil. La mà d’un altre com una àncora al món, com un escut invencible, com una corda a què agafar-se quan els peus no trepitgen amb tanta fermesa com es creu que cal.

Em vas agafar la mà i aquest gest petit, normal entre amics, aquest gest insignificant, va despertar-me d’una letàrgia molt llarga, d’una llarga inacció que segurament em va fer culpable de mil pecats (per omissió). Em vas agafar la mà i a la nit hi va haver lluna plena; la lluna més gran que he vist mai, una lluna rodona com un pa, com una bona història.

Encara trigaries a tocar-me els llavis o les natges, encara ens abraçàvem com els amics que havíem sigut, fent veure que no ens estremíem, ignorant el desig que no fos de paraules. No ens enganyem, cap dels nostres amics (ni els teus, ni els meus) haurien donat un duro per aquell “nosaltres” que es dibuixava tímidament. Molts no el donarien encara ara.

Així que no ens relaxem. Agafa’m la mà, quan estiguem sols, quan hi hagi gentades. Agafa’m la mà i asseu-te al piano i toquem aquella cançó que et vaig ensenyar una nit, quan encara no m’havies agafat la mà, quan encara no et sabia el gust ni el tacte. Agafa’m la mà i anem per la riba, allà on ens porti, fins on ens porti, com hem fet fins ara, “con violenta prescindencia del mañana”.

Hivern, primavera, etc.

In inficcions on 6 març 2012 at 4:07 pm

Va desgelant l’hivern i a l’agenda es concreten viatges i feines, aniversaris, la vida que empeny en forma de compromisos diversos, en forma de pantalons que cal comprar perquè els nens han crescut un pam. Va desgelant l’hivern i ja no és de nit quan arribo, els dimarts, a la feina, i veure com surt el sol des de l’embús predictible és una manera com una altra de començar el dia al teu costat. I llavors hores de concentrar-me, i llavors mal de cap perquè m’he tornat a deixar les ulleres, i llavors tarda de taxista i de pianista i de cuinera. Tot el que em porta amunt i avall i a esquerra i dreta.

Però aquesta nit, amor, seré refugi i seré calma. Aquesta nit em desfaré, cansada, la trena, i acolliré les carícies que em guardes. Mirarem per la finestra la lluna quasi plena i recordarem una altra lluna, llunyana, i nits en blanc, i nits en roig, i nits violeta. Aquesta nit serà la nit perquè totes les nits podrien ser l’última o la primera.

De matinada, mentre dormim, l’univers continuarà la seva dansa incomprensible, hi haurà un forner que courà el pa que esmorzarem, hi haurà algú que recollirà les restes del dia dels contenidors de reciclatge. I somiaré, amb el teu pes sobre el meu pes, una nit més, mentre silenciosament acaba de desgelar l’hivern. No ens n’haurem adonat i ja serà, de nou, primavera.

I si canto trist…

In és música viure on 1 març 2012 at 11:37 am

Quan s’acaba una relació hi ha tot un seguit de “danys col·laterals”, tot de gent que havies après a estimar i que, de sobte, desapareixen de la teva vida. La majoria de gent ho viu quan se separa de la parella i se li fa incòmode continuar relacionant-se amb familiars i amics “de l’altra banda”. Jo ho vaig viure primer quan em va abandonar el meu pare, sent una nena, i després quan vaig abandonar la meva mare, sent una dona. Tot i que el conflicte fos amb els progenitors, deixar de veure’ls va comportar perdre els cosins amb qui havia jugat moltes tardes de dissabte, les tietes que m’havien abraçat, els tiets que em feien riure. No és que tinguéssim res els uns contra els altres, és simplement que les persones tendim a fugir de situacions complicades.

Quan dimarts vaig rebre la trucada d’un cosí que jo recordava com un adolescent i que ara tenia veu d’home trencat per la mort de la seva mare, vaig pensar molta estona si havia d’anar al funeral. La meva tieta, la que em feia entrepans d’embotits guardats en tuppers de colors, la que em deixava jugar al pati si no feia malbé les plantes, la que renyava el meu pare perquè em portava als bars, la que va cuidar els meus avis fins que van morir, havia mort, massa jove.

Tota la nit vaig pensar en qüestions pràctiques (com organitzar-me el dia amb els nens, la feina, les reunions…) que amagaven en realitat el dilema emocional entre no remoure aigües que fa temps que semblen calmades i sacsejar una mica la barca, a veure si es pot prendre un rumb millor que porti a millors platges. I una conversa de fa uns mesos amb L., la seva veu mirant-me als ulls i dient-me que nosaltres som valentes, que nosaltres no amaguem el cap sota l’ala, que nosaltres exigim un lloc al món amb cada acte, em va convèncer que el millor camí no sempre és el més fàcil, i que valia la pena deixar la feina i fer uns quants quilòmetres per dir adéu a una part de la meva infància.

No va ser fàcil trobar, de cop, reunits en el dolor, tants personatges que han poblat molt de temps records llunyans. No va ser fàcil abraçar el que havia sigut el meu tiet preferit i dir-li que ho sentia molt, i sentir que s’emocionava de veure’m una dona plena i lliure, de veure que havia trencat moltes cadenes per acompanyar-lo una estona. No va ser fàcil saber que la seva vida havia continuat sense mi, com la meva havia continuat sense ells, i que hi havia un forat de vint-i-cinc anys en què havien passat tantes coses que el resum es feia absurd. Jo tinc dos fills, jo també, els meus tenen tants i tants anys, els meus són bessons, la feina va bé, m’han dit que escrius llibres…

I, entre les converses d’ascensor, alguna confessió emocionant, una abraçada més intensa, una mirada que acaba desembocant en plor.

Si avui canto trista és perquè, per segona vegada, he perdut una tieta, ja de manera irreversible. Si canto trista és perquè he perdut massa gent en batalles que no anaven amb ells. Si canto, però, és perquè potser un diumenge m’acostaré a veure el meu tiet preferit, o algun dels cosins i els seus fills, i potser tornaran a néixer ponts allà on ara hi ha, només, distància. Perquè cantar és gairebé una obligació sota aquest sol que esclata.