Fa dotze anys, un matí de tardor, vaig pensar que és una merda que tants nens pateixin abusos sexuals i ningú els doni espai per parlar-ne. En parlem entre els adults, sovint sense gaire informació, quan surten notícies com les dels capellans de Granada, d’amagat dels nens, o sense tenir-los en compte quan hi són. Parlem dels pederastes, dels policies que els persegueixen, fins del papa de Roma, i no parlem dels nens, de com ajudar-los, de com se senten, de com volen que els tractem.
Fa dotze anys vaig decidir fer l’única cosa que podia fer per canviar-ho, que era escriure un conte. Un conte per als nens, perquè el llegissin amb els adults i els fessin les preguntes que els calguessin. Un conte amb esperança que els digués que tenen alguna cosa a dir sobre què passa amb el seu cos i com els tracten. Un conte que obrís la porta al crit que alguns porten a dins.
Aquest conte que vaig escriure un matí de tardor, ara fa dotze anys, m’ha donat moltes alegries. M’ha fet conèixer Martina Vanda, que va voler-lo il·lustrar; Lídia Pujol, que l’ha explicat a una colla de nens; m’ha posat en contacte amb molta gent que ha volgut cridar en algun moment i de sobte trobava l’excusa per fer-ho. N’hi ha més de 100.000 exemplars pul·lulant per Mèxic, sis mil per Xile, me n’han arribat versions pirata d’Argentina i Brasil. M’ha portat a la presó de dones de Palma, a biblioteques, a escoles. A una exposició amb les quatre mil Esteles que van dibuixar quatre mil nens gràcies a RANA, i van enviar-me la carta d’una nena que explicava per què aquest conte l’havia fet més lliure.
Precisament per a RANA estem acabant de preparar una altra edició amb exemplars en l’original català, una nova traducció al castellà i una altra a l’anglès que esperem que arribi tan lluny com les anteriors.
I avui, que es parla de violència, us el regalo recitat per Lluís Homar, perquè cada cop que l’hi sento llegir em sembla que va ser una idea feliç, escriure un conte. Que sí, que en aquell moment em va fer sentir millor, com si estigués fent alguna cosa més útil que lamentar-me de com està el món. I que el temps m’ha confirmat que cal pensar, que cal escriure, que cal compartir.
No crec que torni a escriure mai més res més important que aquest conte, que des del punt de vista literari tampoc no és que sigui gran cosa. I sóc feliç que sigui així, imaginant ocells carabassa i pingüins ballarins.
I gràcies, Lluís Homar, per la teva veu.