No perdem la veu

Fa dotze anys, un matí de tardor, vaig pensar que és una merda que tants nens pateixin abusos sexuals i ningú els doni espai per parlar-ne. En parlem entre els adults, sovint sense gaire informació, quan surten notícies com les dels capellans de Granada, d’amagat dels nens, o sense tenir-los en compte quan hi són. Parlem dels pederastes, dels policies que els persegueixen, fins del papa de Roma, i no parlem dels nens, de com ajudar-los, de com se senten, de com volen que els tractem.

Fa dotze anys vaig decidir fer l’única cosa que podia fer per canviar-ho, que era escriure un conte. Un conte per als nens, perquè el llegissin amb els adults i els fessin les preguntes que els calguessin. Un conte amb esperança que els digués que tenen alguna cosa a dir sobre què passa amb el seu cos i com els tracten. Un conte que obrís la porta al crit que alguns porten a dins.

Aquest conte que vaig escriure un matí de tardor, ara fa dotze anys, m’ha donat moltes alegries. M’ha fet conèixer Martina Vanda, que va voler-lo il·lustrar; Lídia Pujol, que l’ha explicat a una colla de nens; m’ha posat en contacte amb molta gent que ha volgut cridar en algun moment i de sobte trobava l’excusa per fer-ho. N’hi ha més de 100.000 exemplars pul·lulant per Mèxic, sis mil per Xile, me n’han arribat versions pirata d’Argentina i Brasil. M’ha portat a la presó de dones de Palma, a biblioteques, a escoles. A una exposició amb les quatre mil Esteles que van dibuixar quatre mil nens gràcies a RANA, i van enviar-me la carta d’una nena que explicava per què aquest conte l’havia fet més lliure.

Precisament per a RANA estem acabant de preparar una altra edició amb exemplars en l’original català, una nova traducció al castellà i una altra a l’anglès que esperem que arribi tan lluny com les anteriors.

I avui, que es parla de violència, us el regalo recitat per Lluís Homar, perquè cada cop que l’hi sento llegir em sembla que va ser una idea feliç, escriure un conte. Que sí, que en aquell moment em va fer sentir millor, com si estigués fent alguna cosa més útil que lamentar-me de com està el món. I que el temps m’ha confirmat que cal pensar, que cal escriure, que cal compartir.

No crec que torni a escriure mai més res més important que aquest conte, que des del punt de vista literari tampoc no és que sigui gran cosa. I sóc feliç que sigui així, imaginant ocells carabassa i pingüins ballarins.

I gràcies, Lluís Homar, per la teva veu.

“Periodisme” digital

Si teniu un compte de Twitter o de Facebook, és possible que hàgiu clicat més d’una vegada en un enllaç que sembla interessant i, si l’enllaç és d’un diari que respecteu, pot ser que us hagi decebut especialment el tractament superficial de “la notícia”.

Escric això pensant en el vídeo d’un model que camina per la ciutat de Nova York mentre una càmera oculta grava les coses que li diuen, en resposta al vídeo en què una actriu feia el mateix (amb resultats força inquietants). Ahir va sortir la “notícia” a l’Ara (podeu llegir-la aquí) i avui sortia a La Vanguardia (podeu llegir-la aquí), i tot plegat ja havia sortit abans, com podeu imaginar, en webs ianquis (per exemple, aquí).

L’hàbit de copiar continguts de mitjans internacionals no és nou. Abans que tinguéssim la premsa mundial a un clic de distància, ja corria la brama que alguns articulistes aclamats es dedicaven simplement a adaptar els textos d’altres col·legues americans o anglesos. Si en comptes d’un article d’opinió és una notícia en què es parla de “fets”, es pot al·legar que els fets no canvien i, per tant, s’està copiant la realitat, en última instància.

Amb tot, aquest “periodisme” ràpid té alguns vicis que me’l fan especialment antipàtic. En primer lloc, els errors de traducció que cometen alguns periodistes quan s’inspiren en fonts anglòfones. El mínim que es pot demanar a un mitjà en català és que sigui en català de debò, i no un calc barat de l’anglès (per no parlar dels bunyols causats per la traducció automàtica i mal corregida del castellà).

D’altra banda, la rellevància per als lectors catalans de molts d’aquests articles és mínima. Tot i el pes econòmic i social dels EUA a nivell mundial, hi ha un percentatge important d’informacions que no s’entén que ens arribin sense el paral·lelisme necessari amb la nostra realitat. Les estadístiques sobre l’obesitat infantil als EUA estan molt bé, però en un diari català seria desitjable trobar-ne sobre el nostre entorn més immediat, per exemple.

Amb tot, el que més em preocupa és  la manca de crítica cap a les “informacions” que ens donen i com s’ofereixen algunes “veritats” sense qüestionar-les. En l’exemple que he donat, s’ensenya el vídeo del model masculí com a mostra del fet que no només a les dones els diuen coses els desconeguts quan val pel carrer, sinó que als homes també.

Més enllà del fet de la incidència (quantes “floretes” rep una dona al llarg de la seva vida per part de desconeguts, i quantes en rep un home), hi ha la violència sistèmica d’objectificació de les dones que comencen a patir també els homes (i aquest seria un punt interessant a tractar), i l’innegable desequilibri pel que fa a la seguretat percebuda (de tot això en parlo aquí).

Quan un diari de prestigi obvia tot això i es limita a produir un text superficial que té l’única funció d’acompanyar un vídeo que es creu que serà viral, no està fent periodisme, està pescant visites. I això ens porta al debat del preu de la cultura i la informació. Si cada dia comprem menys diaris en paper i mirem més continguts digitals pels quals no paguem, l’estratègia bàsica de finançament dels diaris és la publicitat. Com més visites, més anunciants.

Però quant duraran les visites? Quants lectors hi tornaran a clicar? Els que busquem alguna cosa més que el comentari superficial que podria fer qualsevol a Facebook ens n’estem cansant.

66.666 raons per escriure’t

Vaig obrir el primer bloc fa onze anys, en una època fosca en què em calia sortir de casa, ni que fos per la finestra de l’ordinador. El tirà, que diria Noria Adel (o més aviat el tiranet, que tampoc no n’hi havia per a tant) l’havia allotjat amablement mentre vaig mostrar-me dòcil. Va destruir-lo un dia de mala llet en què va veure com el desobeïa sense que ell pogués fer res més que la pataleta virtual de deixar-me sense correu i sense bloc unes hores. Hauria d’haver après, aquell dia, a no confiar-hi ni creure res del que deia, però això és una altra història que explicaré un altre dia.

El cas és que des de llavors sempre n’he tingut. Amagant-me darrere pseudònims, en general, i ara, des de fa alguns anys, amb el meu nom en lletres vermelles a la capçalera, impúdica. S’ha convertit en un refugi, en un racó on engegar-ho tot a rodar, de tant en tant. On inventar escenaris perquè els amors hi ballin, els desamors respirin, les idees nedin, els poemes es diguin.

Aquesta vegada vaig tard a celebrar les visites capicues. Vinc poc per aquí, darrerament, perquè la vida em deixa respirar poc i, quan respiro, sóc infidel a aquest espai i escric en altres fulls més endreçats. Intueixo, però, que ara que s’acosta l’hivern em tornarà a caldre un espai lluny de tirans i tiranets on deixar-me volar.

Espero que hi sereu, encara. I que aviat celebrarem els 77.777 motius per venir aquí plegats.