parole, parole, parole

Archive for juliol de 2012|Monthly archive page

Que pesat és ser pesat, tot i que calgui

In cròniques de la veritat aparent on 29 juliol 2012 at 1:43 pm

M’encantaria que tothom funcionés com descriu l’autora d’aquest post. Que ningú es dediqués a valorar res més que si una obra és bona o dolenta, si fa vibrar o no. Que no importés el gènere, la raça, res. Que fóssim tots, simplement, persones. Que pogués obrir una revista, anar a un museu, o al cinema, i tot el que s’hagués valorat per fer-me arribar una obra d’art en concret fos el seu interès o la seva vàlua.

Però alguna cosa em diu que és impossible que, avui dia, la cosa funcioni així. No està demostrat que el gènere (que no es defineix segons si es té cony o polla, sinó per moltes altres coses) afecti la creativitat, la capacitat d’escriure, la genialitat. Seria esperable, doncs, que de manera natural les obres que ens arriben fossin creades per homes o dones més o menys en igual percentatge, i que hi hagués un percentatge (avui dia encara petit) d’obres fetes per persones que no s’adscriuen a cap d’aquests gèneres, sinó que viuen la seva vida intentant saltar-se aquesta dicotomia. En canvi, la majoria masculina és manifesta.

Què voleu que us digui, em nego a creure que l’únic motiu pel qual m’arriben més creadors que creadores és perquè siguin més bons. Hi ha d’haver més motius. Que ells ho tenen més fàcil per tenir una cambra pròpia, que els que seleccionen atorguen valor a un determinat tipus de discurs i a un altre no, que som educats per una televisió que ens diu a què podem aspirar i a què no… Ompliu els buits vosaltres mateixos.

El desequilibri no és només de gènere, evidentment. El nombre d’autors amb recursos econòmics elevats sobrepassa qualsevol expectativa que, com a col·lectiu minoritari a la societat, poguessin tenir si les oportunitats de creació (i no només de publicació) es repartissin de manera igualitària. Això, com és natural, afecta la temàtica de les obres d’art, l’enfocament, el que es considera interessant. La seva manera de veure el món té un altaveu privilegiat.

Per sort, cada persona és un món, i fins i tot entre els privilegiats hi ha diferències significatives. I, encara per més sort, hi ha talents que superen tota mena de barreres i arriben a fer-se un lloc als nostres prestatges tot i ser pobres, dones, negres…

Amb tot, no voler veure que existeix la desigualtat és viure amb les normes que regeixen un món que encara no ha arribat. Espero que entre tots hi puguem arribar aviat, perquè reclamar la igualtat entre les persones és com reclamar el dret d’autodeterminació dels pobles. Ens ho fan necessari quan ens ho neguen, però cansa molt. I tota l’energia que hem de dedicar a aquestes lluites la podríem dedicar, per exemple, a llegir els llibres millors que existirien.

Paisatges lunars

In esvoranc on 19 juliol 2012 at 1:47 pm

Tot seria més fàcil si no vivíssim revelacions que ens canvien la vida. Anar fent, qui dia passa any empeny, un peu davant de l’altre, remugant la mateixa menja sabent-ne el gust (dolç o amarg, això ja és cosa de cadascú), sense veure més enllà del prat que ens tanca.

Seria fàcil no trobar, de tant en tant, algú que t’obre els ulls i et recorda que ets lliure més enllà de les barreres que t’has fet còmodes, més enllà de les idees que creies teves, més enllà de tu mateixa.

I tanmateix, sents les paraules d’una altra que aviat faràs teves i per un moment, abans del pànic que porta l’obligació de reinventar-te, desplegues les ales i veus al davant el cel infinit que encara has de recórrer.

Una mica això és el que em passa darrerament, amb un grup de boges que em fan pensar fins que em surt fum del cap i em porten a congressos que em despentinen les neurones.

Prou de lluites identàries que ens separen, prou d’etiquetes fàcils que ens resumeixen en poques paraules. Prou de creure’ns que un altre món no és possible, prou de fer el mandra amb l’excusa “no hi puc fer res”, prou d’apartar la mirada quan el nostre govern aprova lleis que maten. Tot això i molt més és el que vaig aprendre fa uns dies d’Ulrike Auga. Tot això i molt més és el que em bull a dins i que esclatarà algun dia en forma d’acció o de poema, en forma de llibre, en forma de pedra, en forma d’una jo que va canviant a cada moment i que cada dia veu les coses una mica menys (o potser més) clares.