Eu sei que vou te amar

L’odi pot semblar un pou sense fons, un cel inabastable, un etern girar d’estels que no s’apaguen. Si s’alimenta bé, amb constància i passió, pot arribar a passar de generació en generació, en rivalitats ancestrals que ja no se sap d’on vénen però que van directes al fons del cor. L’amor, en canvi… L’amor té més limitacions.

Quan era jugador, ella va entendre les concentracions i els viatges. Va entendre els horaris irregulars i absurds, va entendre que més d’un sopar d’aniversari s’hagués de fer amb un mes de retard. Va entendre les cartes de les fans enamorades i les crítiques despietades que de vegades l’arribaven a esquitxar. Quan se sentia sola i frustrada, quan li semblava que ni els diners li donaven la felicitat, es posava una gravació antiga d’algun dels primers partits. El veia jove i trempat, amb cabells, fins i tot. El veia a punt de menjar-se el món, amb la samarreta que havia somiat sempre. Feliç, sobretot semblava feliç, i això l’ajudava a recordar que el seu home sempre havia estat així, que ella l’havia acceptat així, que quan va dir-li que sí, que s’hi casava, que volia que aquell amor fos per sempre, s’havia casat també amb més que un club, en certa manera.

Però des que és entrenador, no és només que hi sigui poc, és que quan hi és sent com si no hi fos. El sorprèn amb la mirada perduda a taula, sense escoltar els nens que expliquen com ha anat l’escola o el viatge que els fa tanta il•lusió. Quan, de matinada, es desperta en un llit buit i amb ganes de fer-li l’amor, el troba al despatx mirant obsessivament els partits de l’equip rival, estudiant primers plans de l’altre entrenador, com si darrere els ulls durs i metàl•lics pogués trobar-hi la clau de l’eterna victòria. Pensa llavors que la feina ha traspassat totes les fronteres, que el futbol s’ha menjat totalment l’home que estima, i que comença a tenir-ne prou. Evidentment, la pobra no ho sap tot.

Avui, després del partit, després de la roda de premsa i el sopar a l’habitació perquè diu que està cansat i li cal estar sol, ell travessa d’incògnit la ciutat estranya per arribar a un petit hotel perdut al cul del món. Potser un moment, un moment molt breu, mentre parla amb ella per telèfon i li diu que sí, que molt bé haver tornat a guanyar, que el menjar no és tan dolent però que té ganes de tornar a casa i descansar de debò, se sent culpable, però passa aviat. Això és diferent, ella no ho entendria, no és només sexe, és molt més que això. El taxista li diu en una llengua densa el que deu ser l’import del trajecte, i en veure que no l’entén li assenyala el taxímetre arcaic. Ell treu bitllets i monedes que no coneix, fa la suma, deixa una propina desproporcionada, mira a banda i banda abans d’entrar a la recepció.

Davant l’habitació 104, quan truca a la porta, el puny li tremola d’emoció. S’obre i descobreix un somriure sorneguer, uns ulls metàl•lics que se’l miren amb expectació, una mà que l’agafa pel cinturó i l’estira cap a dins. Avui no fan la comèdia del primer dia, no hi ha cerveses ni vídeo de les millors jugades, no hi ha dubtes ni vacil•lacions. Avui només hi ha un llit desfet i dos homes que follen amb la mateixa energia que posen quan lluiten al camp de joc. Després, de matinada, de tornada cadascú al seu hotel oficial, amb la màscara impassible col•locada a la perfecció, pensaran què diria la gent si sabés el que fan d’amagat alguns dies de competició. Si podran mantenir gaire més temps la comèdia d’odiar-se en públic per, d’amagat, fer-se l’amor. De moment, a quarts de sis de la matinada, quan s’acomiaden després d’una nit de carícies i sospirs i orgasmes i fins i tot un punt de dolor, Pep i José potser no pensen, però podrien sentir, que l’odi és una força poderosa que deriva en l’amor més virulent. Sobretot si es comparteixen les mateixes passions.

[Publicat a Paper de Vidre, núm. 59]

 

Un nom propi

Van rebel·lar-se els esclaus i es van arrencar el nom dels amos. No tots, és clar, no tots. Alguns s’hi sentien còmodes, el nom era el seu, no s’havien dit mai d’una altra manera. O potser era massa feina i feia mandra. El cas és que alguns van arrencar-se el nom i van sentir-se lliures, van sentir-se amos de la seva vida. Van sentir que podien renéixer d’una manera més digna, amb el cap més alt i les mans més netes.

És potser per això, Virginia, que se’m fa estrany dir-te Woolf, que és un nom d’home. És per això que miro d’arrencar-me capes d’aquest nom que van imposar-me en néixer. Faig caure, primer, el cognom de la mare que va parir-me sense voler-me. Faig caure, després, la meitat d’aquest nom ancestral que han dut tantes dones a la família. I llavors no sé què fer amb el cognom del pare absent que en realitat vol dir tan poc que no vol dir res, que és com dir-se de qualsevol manera perquè res no m’hi lliga. I aquest el deixo, doncs, tal com va, buit de cap pes, triat gairebé per l’atzar.

M’he arrencat els noms que em feien nosa i em sento lliure. I sé per com em diuen qui m’estima.

Mínim comú múltiple

He decidit renunciar a la hipèrbole. Reduir els superlatius i dissimular l’entusiasme. Triar adjectius discrets i noms petits que evoquin, més que sols i estrelles, la pell eriçada quan t’acostes per darrere, el moviment invisible de l’aire quan tanco les parpelles perquè no s’escapi encara un sospir menut quan m’apartes els cabells i em beses. He decidit renunciar a la hipèrbole perquè és inexacta, perquè la seva flaire de mentida repetida desvirtuaria una sinceritat tan nua. Perquè això que fem néixer és senzill, perquè adornar-ho amb focs artificials ensordidors mataria la música delicada del teu cos i el meu cos, fàcil i bé. Perquè l’exageració no em serveix, he decidit abandonar la hipèrbole. I així  poder dir-te amb cada gest modest.

Amb tots els somnis intactes

Una lluna com un sol, com un ull, com una alegria. Una lluna sense vergonya, rodona i llisa, banyant-ho tot. Una lluna com la teva mà buscant-me l’entranya, com aquella pregunta que et feia, com tu al mirall del mirall del sospir, una lluna com la teva llengua i, a la punta, una paraula. Una lluna que és saliva i és aire i és flama, una lluna present com l’oxigen que falta. I una butaca vora la finestra, i tota una nit per mirar-la. Adormir-me a sobre teu, el teu pit com una manta. I cada estrella un jardí, i cada nit una platja. Una lluna, una i prou, com una vida que passa.

Despropòsit d’any nou

Sóc tota teva, si em vols. Sencera, de cap a peus, has de voler-me, i sóc teva. Amb el somriure radiant i la mala llet de sèrie, amb el sexe salvatge i els llençols plens de molles. Amb les arrugues que t’agraden i la llengua massa llarga, amb pastís de pastanaga i mandra de cuinar. Amb una, dues, tres millors amigues, amb examants gilipolles, en lila i en vermell. Amb el cul perfecte i l’engonal per depilar. Amb fred a la pell i galtes vermelles, amb desastre domèstic i eficiència diligent. Amb tot això que saps i tot això que callo, tot el que ja hi ha i el que descobrirem. Si em vols, sóc tota teva. Però abans m’has de voler.