parole, parole, parole

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Daring to love

In Uncategorized on 4 Març 2017 at 11:11 am

Enyor és estar-me aquí asseguda i no tenir dits perfumats per endur-me a la boca. Una olor suau de sabó de fruita, ni sal ni nervi ni vida, i tu tan lluny que no sé on embrutar-los. Dur els llavis vermells i saber-te la pell tan blanca, sense cap rastre de mi.

No fa mal enyorar-se així si es té encara a les entranyes l’eco de l’últim cop que vas estremir-me, ja endins d’endins la premonició de l’estrènyer-te que ha de venir.

Fa una felicitat lleugera, enyorar-se així. Com una cançó que acabes d’aprendre i no et treus del cap, com la intuïció d’un poema a punt de néixer entre les mans.

Espero meravelles

In Uncategorized on 22 Novembre 2016 at 7:51 am

Fa tres anys, a mig matí, s’acabava una nit molt llarga que va durar més d’un dia. Vas néixer com un sol, amb ulls oberts i mans obertes, i ens vas trobar cansades i invencibles.

No et besaré avui les galtes ni les mans, ni tindré la teva pell contra la meva. Però em fa feliç saber que hi haurà una corona de paper esperant-te a l’escola, segurament pastís, segurament espelmes. Em fa feliç saber que creixes, que expliques contes als peluixos dins la tenda que vaig muntar-te al menjador. Em fa feliç saber que existeixes i que t’estimen, t’estimem.

Voldria, aquest any, ensenyar-te a cordar-te les sabates, o intentar-ho. Voldria veure’t escriure el teu nom al costat del d’en Lolo, voldria veure’t lluitar amb les paraules fins a fer-les teves i saber llegir-les. Voldria construir torres molt altes i després fer-les caure, com t’agradava fer fa uns dies. Voldria que m’agafessis la mà i m’arrosseguessis per la casa, que m’ensenyessis tot el que m’estic perdent de la teva vida.

Fa tres anys, a mig matí, s’acabava una nit molt llarga i començava de debò la teva vida. Espero meravelles estenent-se’t al davant, espero que sàpigues collir-les. Ulls oberts i mans obertes, potser a voltes cansada, gairebé sempre invencible. I si no les puc viure amb tu, les imaginaré cada dia, filla.

This boots are made for walking

In esvoranc, Uncategorized on 12 Mai 2016 at 5:57 pm

Ja seria època de sandàlies però no para de ploure i encara duc les botes. Fa molts anys que vaig comprar-les: uns botins punxeguts, com de bruixa, que m’alcen cinc centímetres de terra. Uns botins negres, còmodes, que m’han dut a Gotenburg i a Gdansk, a Palma i a València.

Pertot arreu em porten, els botins, o els porto jo on em sembla. Els he posat soles i tapes noves, els he canviat els cordons, els he netejat amb amor. Me’ls he tret a poc a poc mentre em mirava ell, me’ls ha tret amb pressa ella. Els ha observat de lluny aquella dona que no me’ls traurà mai, els acarona l’home que me’ls sol treure al vespre.

S’han fet per caminar, aquests botins, i com han caminat fins ara, caminaran demà. Per sobre els pètals que cauen a terra quan algú llença el ram de flors a les escombraries, per sobre les cartes d’amor que no s’han obert. Per sobre tot això que no pensava que passaria i està passant. Per sobre els vidres que es trenquen i no podrem recompondre, per sobre els miralls que ja no ens reflectiran.

Aviat els endreçaré a l’armari, els botins. I a l’octubre, el primer vespre de fresca, me’ls tornaré a posar. Han de dur-me lluny, encara. Queda molt per trepitjar. Deixant enrere dolors, anant a cercar companys, continuaran caminant.

Malaguenya

In és música viure, Uncategorized on 1 Abril 2016 at 2:00 pm

Tenia tres, quatre, cinc anys i era raonablement feliç. La meva tieta preferida em portava de vacances a la seva terra, a Màlaga, a Fuengirola, i l’estiu era una successió de platja, esmorzars de tomàquet amanit, tonyina i l’oli més bo que he sucat mai, bufets lliures i vespres mudada. Amb aquells vestits de puntes que li agradaven a ella i jo detestava, però me’ls deixava posar perquè era la meva tieta preferida i que caram, eren vacances.

I ara que tinc trenta-vuit anys i sóc raonablement feliç, hi torno, per fi. El sol esclatant em diu que sí, que benvinguda, que aquesta terra també és meva. M’hi esperen una colla de dones valentes, irreverents, esplèndides.

El cap de setmana serà una successió de cerveses, rialles, vespres amb pintallavis perquè m’encanta sentir-me mudada.

I dilluns potser us explico què hi faig, aquí, perduda per trobar-me.

Fil a l’agulla

In esvoranc, Uncategorized on 23 febrer 2016 at 12:01 pm

Se’ns ha fet a la carn del desig, la ferida. Has quedat a l’altra banda, mirant les vísceres del futur, mirant la sang que brolla, tendresa que vessa i no sabem amb què eixugar. He quedat ferida ençà, mirant-te els ulls, buscant raons.

Se’ns ha fet a la carn del desig que ja fa temps que no és el nostre, que és el teu i el meu, i la ferida ha marcat, clara, la ratlla. Tu aquí, jo allà, o viceversa. Massa lluny, en tot cas.

Era esmolat, el ganivet, o potser eren molts. No en sabem el nom. N’intuïm la fulla flexible, implacable, segura, que ha tallat aquesta carn que era nostra, aquesta carn que era tu i jo.

I ara res més a fer que buscar fil, cremar l’agulla, desinfectar el perímetre. Cosir-la, ni que faci mal, abans no se’ns desagnin tantes hores, tant d’amor, tanta complicitat. Cosir-la una puntada tu i una altra jo, i posar-hi iode i fer-hi un petó, i que corri l’aire i que hi toqui el sol.

Res més a fer que voler-la neta, aquesta ferida, que no s’enquisti, que no supuri, que no ens faci por. Voler-la neta i estimar-la, perquè és ben nostra. Veure-la fer-se cicatriu, marca brillant al tou del cor, i resseguir-la amb el dit de tant en tant, com qui et resseguia la cintura un matí de diumenge.

Se’ns ha fet a la carn del desig, perquè és a la carn del desig que es fan totes les ferides. A la carn del desig de carn, desig de vida, desig de set, desig d’amor.

El cuc a la poma

In inficcions, Uncategorized on 25 Octubre 2011 at 10:42 am

Podria ser que, al final, la culpa de tot no sigui de les mares ni de Freud, sinó més aviat d’aquest haver crescut envoltada d’històries que et diuen que véns d’una raça de perdedors, d’una parella d’ineptes que es van deixar expulsar del paradís per un déu intransigent. D’aquest créixer amb la culpa embrutant la il·lusió, de portar tatuat a les retines que la curiositat va matar el gat. I llavors, cada cop que t’acostes a una poma lluent, una poma que saps sucosa i un pèl àcida, pensar que no, que aquest imbècil crèdul no és el teu pare, i que la manipuladora manipulada no és la teva mare.

Podria ser que al final la idea de l’endogàmia exacerbada que ens han venut com a origen de la humanitat sigui alhora fascinació i fàstic, sigui amor i odi i enveja i admiració pels germans que, com tu, vénen del fracàs de fer el que et manen i viure tranquil.

Sí, ja sé que tot això són contes, que el big bang i l’evolució, que Adam i Eva eren en realitat microorganismes. I llavors, el mar inicial com a paradís on tornar, ni que sigui una estona de l’estiu que s’escapa i ja va sent hora que és novembre.

Podria ser que, al final, la culpa de tot no sigui de les mares ni de Freud, sinó més aviat nostra, per inventar-nos uns orígens torturats. I quan dic nostra vull dir “d’ells”, és clar.

In my flower I have hidden

In inficcions, Uncategorized on 21 Març 2011 at 3:36 am

Ara que em dius que no vols trepitjar aquesta platja mitològica, que anar-hi seria, segurament, embrutar-la, penso en aquell professor de literatura que venia a dir que la idea acostuma a superar la concreció de manera inevitable. Quan imaginem un viatge no imaginem la roda punxada, els mosquits inclements, les tardes de pluja i les sabates xopes en un cafè barat perquè no amaina.

I faig que sí amb el cap, et dono la raó perquè la tens, aplaudeixo el teu sentit comú i la teva maduresa admirable. Però perdona’m si, a falta dels teus ulls, em miro la mà i sento encara que el cor em batega una mica més ràpid, com si hi hagués la teva, encara. I llavors penso en els viatges que no havia gosat imaginar tan bells com van resultar; en la lluna més plena que mai, un petit restaurant deliciós, una botiga de llibres amb la novel·la que no sabia que necessitava.

Quan tanco els dits sobre el palmell per esborrar-ne el tacte, tota jo sóc una flor que es tanca.

#sensesenyal

In Uncategorized on 18 febrer 2011 at 7:41 pm