Fa tres anys, a mig matí, s’acabava una nit molt llarga que va durar més d’un dia. Vas néixer com un sol, amb ulls oberts i mans obertes, i ens vas trobar cansades i invencibles.
No et besaré avui les galtes ni les mans, ni tindré la teva pell contra la meva. Però em fa feliç saber que hi haurà una corona de paper esperant-te a l’escola, segurament pastís, segurament espelmes. Em fa feliç saber que creixes, que expliques contes als peluixos dins la tenda que vaig muntar-te al menjador. Em fa feliç saber que existeixes i que t’estimen, t’estimem.
Voldria, aquest any, ensenyar-te a cordar-te les sabates, o intentar-ho. Voldria veure’t escriure el teu nom al costat del d’en Lolo, voldria veure’t lluitar amb les paraules fins a fer-les teves i saber llegir-les. Voldria construir torres molt altes i després fer-les caure, com t’agradava fer fa uns dies. Voldria que m’agafessis la mà i m’arrosseguessis per la casa, que m’ensenyessis tot el que m’estic perdent de la teva vida.
Fa tres anys, a mig matí, s’acabava una nit molt llarga i començava de debò la teva vida. Espero meravelles estenent-se’t al davant, espero que sàpigues collir-les. Ulls oberts i mans obertes, potser a voltes cansada, gairebé sempre invencible. I si no les puc viure amb tu, les imaginaré cada dia, filla.