parole, parole, parole

Archive for Mai de 2016|Monthly archive page

Trencar el marbre

In esvoranc on 25 Mai 2016 at 8:12 am

Un amic tuiteja una foto de l’entrada de la botiga, estupefacte. Han trencat el pedrís de marbre. Cal molta força i molta insistència, molta voluntat, per trencar un pedrís de marbre. Un altre amic respon que devien voler els trossos per llançar-los als mossos. Tot això, ben natural.

I jo m’encongeixo una mica més en aquest dia en què Sara Montesinos es preguntava (ens preguntava) com és que passa tot el que passa a Idomeni, com és que sabíem que passaria i no hi havíem enviat ningú que ens ho expliqués bé, com és que ens limitem a estremir-nos un moment amb fotos de nens xops i continuem amb el nostre dia de cada dia, sense pensar que puguem (que tinguem l’obligació de) fer-hi res.

Pot semblar molt lluny, Gràcia, de Grècia, però a mi se m’acumulen les males notícies, se’m barregen les violències i els herois en això tan actual que en diuen timeline i que acaba sent una paret plena de finestres per on no sempre volem mirar.

Hi ha dies que voldria cridar que no, que jo no sóc d’aquest món. Que no vull ser d’un món en què els projectes bonics acaben a cops de roc i motos cremades. D’un món en què gassegem la gent com si no hagués existit el s.XX i no sabéssim on ens portarà. Un món en què sempre hi ha algú disposat a fer servir la violència, no com a últim, sinó com a primer recurs.

Em forço, llavors, a pensar en Sara Montesinos, que fa molt que va decidir que volia ajudar com podia, que era sent-hi. I en la Mercè, l’Anna, en Pol, que posen temps i energia en projectes bonics. Perquè tot això conviu al mateix món. Som complexes, les persones, i capaces de tantes meravelles com horrors.

Seria bonic triar un bàndol, defensar-lo sense fissures, dir aquests són els dolents i aquests són els bons. Però a tots els bàndols hi ha horror i meravella, i hem de poder dir sense por que no volem imbècils que cremen cotxes, ni síndrome de Sherwood. Hem de poder dir que el Banc Expropiat calia al barri, com ens cal la policia quan ens ajuda en mals moments. Que al periodisme li està passant alguna cosa molt lletja quan redueix la barbàrie a una foto melodramàtica, sense anàlisi ni context. I que hi ha professionals excel·lents que creuen en la seva feina i miren de fer-la bé.

Per molt que costi trencar un pedrís de marbre, és molt més fàcil que no pas construir-lo. Jo vull ser del bàndol dels que hi posen mans, caps, paciència. Jo vull ser del bàndol dels que posen límits a les violències il·legítimes. Jo vull ser del bàndol dels que diuen ei, sí que som d’aquest món. I el volem, el construirem, força millor.

Anuncis

Cercles perfectes

In és quan volo que hi veig clar on 17 Mai 2016 at 9:19 pm

Teníem divuit anys i la sang empenyia, i érem ignorantment felices al bell mig de la plaça reial. Assegudes en un banc marejàvem la perdiu fins que ens vam donar la mà i vam besar-nos i el món ja no existia, o això volíem creure. Ignorantment felices ens besàvem, al bell mig de la plaça reial.

Al principi no pensàvem que els crits anessin per nosaltres; érem només boca, llengua, mans, sal. Però van anar acostant-se i vam haver de deixar de besar-nos, vam haver de sortir del cercle perfecte que ens feien els braços i els pits i els sexes esclatants sota els pantalons cordats, i vam haver de veure un grup d’unes vuit o deu persones, amenaçants.

Vam agafar-nos de nou les mans, al bell mig de la plaça reial, que estava plena de gent que no feia res. Vam aixecar-nos del banc, vam agafar les coses de la universitat, vam córrer amb els dits enllaçats. No van seguir-nos gaire; el sol brillava impassible al punt del migdia i ens havien fet fora d’aquell banc que no havia de ser per a nosaltres, que no havia de ser la cabana del cercle perfecte que ens havíem pensat.

No van pegar-nos, no van violar-nos, no van fer res que poguéssim denunciar. Uns quants insults, mirades amenaçadores, ja està. Tot fos això, vam pensar. I l’ensurt no ens va acompanyar gaire: és tossuda, la sang, als divuit anys. Vam continuar traçant cercles perfectes per les places, pels carrers. Només de tant ho recordàvem i de cop ens deixàvem de besar.

Ara que fa vint anys d’aquell migdia i corren per casa dos preadolescents amb ganes d’estimar, penso si els serà igual de fàcil anar pel món. Si els meus fills tindran la sort que he tingut fins ara, si el màxim que els passarà si decideixen estimar qui no toca seran quatre crits desafortunats. I és trist saber que no hem trencat el cercle imperfecte, que és igual de perillós anar pel carrer ara que fa vint anys. Que l’odi és igual de fàcil de trobar.

Tracem, doncs, cercles perfectes. Aïllem-nos del seu odi, si podem. Que totes les places siguin illes en què poden besar-se els amants. Escopim-los el nostre amor a la cara, que els caigui com una pluja sobre la terra assedegada. Fem esclatar la primavera, siguem tants que no puguin amagar-se en la força del grup que els dóna la raó. Besem-nos pels carrers i que trontollin les cases.

Convertim el carrer en un camp de cercles perfectes en què està permès besar.

This boots are made for walking

In esvoranc, Uncategorized on 12 Mai 2016 at 5:57 pm

Ja seria època de sandàlies però no para de ploure i encara duc les botes. Fa molts anys que vaig comprar-les: uns botins punxeguts, com de bruixa, que m’alcen cinc centímetres de terra. Uns botins negres, còmodes, que m’han dut a Gotenburg i a Gdansk, a Palma i a València.

Pertot arreu em porten, els botins, o els porto jo on em sembla. Els he posat soles i tapes noves, els he canviat els cordons, els he netejat amb amor. Me’ls he tret a poc a poc mentre em mirava ell, me’ls ha tret amb pressa ella. Els ha observat de lluny aquella dona que no me’ls traurà mai, els acarona l’home que me’ls sol treure al vespre.

S’han fet per caminar, aquests botins, i com han caminat fins ara, caminaran demà. Per sobre els pètals que cauen a terra quan algú llença el ram de flors a les escombraries, per sobre les cartes d’amor que no s’han obert. Per sobre tot això que no pensava que passaria i està passant. Per sobre els vidres que es trenquen i no podrem recompondre, per sobre els miralls que ja no ens reflectiran.

Aviat els endreçaré a l’armari, els botins. I a l’octubre, el primer vespre de fresca, me’ls tornaré a posar. Han de dur-me lluny, encara. Queda molt per trepitjar. Deixant enrere dolors, anant a cercar companys, continuaran caminant.

Deixar-se viure

In és música viure on 3 Mai 2016 at 4:11 pm

La mort m’és l’únic refugi; la possibilitat de deixar de viure és la llibertat última que em fa la vida lliure. Sóc aquí perquè vull, perquè decideixo no matar-me. Cada dia, decideixo no matar-me.

No és tant que estimi la vida com que la deixo estimar-me. D’aquesta manera capriciosa que té la vida d’estimar, la deixo estimar-me. Amb els cops i amb el fred i amb la indiferència i amb la ràbia, la deixo estimar-me. Amb carícies i sang i mar i besades.

No li retrec res, a la vida, mai. Sóc l’amant que no somriu quan s’obre la porta, la que no plora quan es tanca. Sóc l’amant que obre les cames i t’agafa els cabells i t’amorra a la ratlla, si t’hi acostes. Sóc l’amant que no et truca i no et busca i no et vol, si te n’apartes.

Sóc l’amant que et desitja només quan et té, però com et desitja, llavors; amb quines ganes. Amb quina brutalitat riu i batega i gemega i abraça.

Amb quina felicitat m’estiro al sol quan la vida és amable. Amb quina gratitud em deixo besar els peus pel mar, a la platja, quan ja es ponen les ganes i queda la penombra del que no se sap si tornarà a ser, però ha estat i em fa tremolar les cames. Amb quanta vida visc si la vida em vol i jo no m’he matat, encara.