parole, parole, parole

Archive for Març de 2016|Monthly archive page

Enclothed cognitivity

In és música viure on 11 Març 2016 at 2:24 pm

He escrit un llibre. Uns contes, en realitat, que s’han reunit en un llibre petit, de tacte suau, de portada acolorida. Un cel de tempesta en què s’alça, triomfal, un estel molt viu.

He escrit un llibre i aquest vespre vindran els amics i en llegirem algun tros i en parlarem una mica i, sobretot, ens el mirarem somrients, perquè els amics estan contents quan publico llibres.

He escrit un llibre i per presentar-lo avui em calçaré unes sabates que em fan més alta, més segura, més poderosa. Perquè he escrit un llibre i avui vindran a veure’l els amics, que no és qualsevol cosa. I l’estona que he estat pensant que em posaria, i per què, que he estat enviant invitacions, que he estat pensant-hi,  ha sigut ja començar a ser feliç.

I sé que també els que no hi seran seran feliços per mi, aquest vespre, imaginant-me.

Anuncis

Contra la igualtat

In fent amics on 8 Març 2016 at 9:45 am

Sí, Facebook també m’ho recorda: avui és el dia internacional de les dones. “Per la igualtat per a les dones”, diu el recordatori. I em grinyola. Igualtat per a les dones? La igualtat ha de ser entre les persones. Igualtat per a les dones implica que nosaltres ens hem d’assemblar a algú altre, els homes, que són el model.

I aquesta és la idea. Els homes són persones i les dones són dones i, per tant, si volem ser persones, hem d’igualar-nos als homes. I aquí està la trampa, senyores. Jo no vull ser com els homes.

Jo no vull tenir el monopoli de la violència (més del 96% dels delictes violents els cometen homes). Jo no vull cobrar més que els altres per la mateixa feina (hola, bretxa salarial del 24%). Jo no vull ocupar més lloc del que em mereixo (9 homes per cada dona a les tertúlies). Jo no vull estar sobrerepresentada en tots els llocs de poder, a tots els mitjans de comunicació, en tots els àmbits. Jo no vull oprimir ningú.

No tots els homes són iguals, em direu. I sí, que no tots els homes són iguals és igual de cert que totes les coses que diu el paràgraf anterior. No tots els homes són iguals, però tots els homes es beneficien d’una estructura social que els afavoreix sense contemplacions. Aprofitar-se d’aquest sistema, no fer res per canviar-lo, justificar-lo pels “mèrits propis” (perquè només en tenen ells, de mèrits propis), fer com si la discriminació fos casualitat i no estructura, això els fa (gairebé, que algun feminista radical he conegut) tots iguals.

Així que no, Facebook, no m’interessa la igualtat. No vull ser com els homes. No vull el seu model ni el seu consell ni el seu ser persona, que em sembla altament deficitari. Vull, simplement, els mateixos drets. I no sobre el paper, que ja veiem de què ens serveix: vull els mateixos drets efectius.

No vull ser com els homes, però encara més: no vull que hi hagi una única manera de ser home o de ser dona. Vull que siguem, efectivament, tots, persones. Com ens doni la gana. Com ens atrevim a ser. I ho vull aviat, que la vida és llarga però no tant. T’hi poses amb mi, o continues callant?

 

 

Sense urpes

In és música viure on 1 Març 2016 at 10:09 am

Tinc un gat negre, o és ell que em té a mi. Quan treballo, de vegades, ordinador a la falda, cara de concentració, aliena al món, se’m rebel·la. Se m’asseu al damunt, m’immobilitza els braços, ronroneja mentre em mira fixament.

M’acosta la pota al nas, als llavis, a les galtes. M’acarona, sense urpes, suaument. Recolza el cap al meu pit, tanca els ulls. Sucumbeixo, llavors. Deixo un moment l’ordinador, li passo la mà pel llom, per sota la barbeta, li agafo una pota, l’abraço. El pel tan suau, el ronroneig tan dolç. El moc una mica, llavors, el recol·loco. El just per poder continuar escrivint el que sigui que escric; una traducció, un article, un tuit, un post. Quan se’n cansa se’n va, normalment no gaire lluny, a ignorar-me un altre cop.

Com m’agradaria que les persones fóssim així de netes. Ei, fes-me cas, sóc aquí. Acarona’m la vida amb els dits. Ei, ara ja està, marxo una estona a fer la meva. No pateixis, no me’n vaig lluny, sóc per aquí.

I la vida un voler-se anar trobant quan ens va bé, un fer-nos cas quan ens cal, un deixar-nos estar quan ens convé. Sense urpes, dits suaus de coixinet.