parole, parole, parole

Archive for Desembre de 2011|Monthly archive page

En la millor companyia

In fent amics on 23 Desembre 2011 at 5:25 pm

L’home que creia en el Nadal es va llevar d’hora aquell dia. Es va acostar al centre de la ciutat petita, engalanada de llums antiquíssims i garlandes de purpurina. Va triar els regals a consciència, pensant cada detall. En un bar qualsevol del passeig va fer un menú barat, rumiant si aquell any faria pollastre amb prunes o gambes al whisky. L’home que creia en el Nadal hi creia de veritat, com un nen tossut que es vol deixar enganyar tot i que ja és gran i fa temps que sap com funciona. Com si aquell parc temàtic en què s’havien convertit els carrers, amb ninots de neu de porexpan i pares Noel infinits i bons desitjos penjats en forma de cartells oficials l’hagués hipnotitzat i se l’hagués empassat i ara no li quedés més remei que respondre a la crida i somriure, sentir-se feliç absurdament.

De tornada cap a casa, carregat, veia com l’alè se li tornava fum blanc i va pensar que feia fred, i que per Nadal és el que toca, i que està molt bé. L’home que creia en el Nadal va arribar a casa i va posar el cd de nadales que li havien regalat a la tercera botiga, i es va posar a fer veure que cantava en un anglès mig inventat, i va pensar que si continuava somrient l’escudella de Nadal seria més bona, i que si cantava més alt el pollastre (al final havia decidit que faria pollastre) li quedaria més gustós.

L’home que creia en el Nadal es va servir una copa de vi, es va treure el davantal i va parar la taula amb les estovalles noves i la coberteria de l’àvia. Amb espelmes, amb un centre de flors naturals, amb copes de cristall de bohèmia, amb tot el luxe que es podia permetre un cop l’any. Després va fer una dutxa i es va posar el vestit i la corbata, i el perfum car, i les sabates netes. L’home que creia en el Nadal no era jove ni gran, havia viscut el que li havia tocat viure, tenia les arrugues justes i les dents molt blanques. Treballava en una empresa qualsevol i els seus companys no li parlaven poc ni massa, ni era estimat ni rebutjat. Quan algú li preguntava amb qui passava la nit de Nadal, o el 25, o Sant Esteve, deia un tímid «amb la família», i aquesta resposta evident satisfeia els simples i aturava els curiosos, perquè «la família» ho vol dir tot i no vol dir res, «la família» poden ser trenta o poden ser tres; «la família» és la resposta correcta i en general no cal concretar més.

L’home que creia en el Nadal tenia un secret, i és que la seva família era ell. Havia intentat, de més jove, explicar que passava sol les festes, però això creava una sospita immediata. Algú que no tenia família segur que havia fet alguna cosa malament. Era igual haver de besar el tiet pederasta que et tocava el cul quan tenies tres anys, era igual haver d’encaixar la mà del fill de puta que maltractava la teva germana, era igual aguantar els sermons de l’àvia manipuladora que canviava obediència per diners. La família és la família, i tothom en té. L’home que creia en el Nadal també, només que havia decidit que no volia veure-la més. Que li feia nosa, que se li feia difícil creure en el Nadal entre tanta hipocresia i tants retrets secrets. Era un home pràctic, un home sà, que aviat va aprendre que «la família» era un genèric còmode, que no deia cap mentida perquè la seva família era ell.

L’home que creia en el Nadal va sopar tranquil, va beure una copa de cava, va menjar el seu torró preferit, va rentar-se les dents. Abans d’anar a dormir va deixar els regals sota l’arbre per poder sorprendre’s l’endemà, quan els trobés. L’home que creia en el Nadal va ser feliç, un Nadal més.

[Publicat al diari Público el 22 de desembre de 2011]

Anuncis

Invisible

In inficcions on 13 Desembre 2011 at 10:00 am

Són les 5.40 i sona el despertador i voldria llançar-lo per la finestra, però no hi ha finestra i a més m’he de llevar, així que l’aturo i em llevo i agafo la roba i la bossa i la jaqueta de la cadira, per no haver de tornar a entrar i molestar les dues noves, que ronquen una mica al llit de sobre el meu, aparentment alienes al despertador que acaba de sonar. A les 5.46 sóc a la cuina i rento la cafetera per fer el cafè, i una tassa per posar-hi el cafè, i una cullereta per remenar el sucre dins el cafè. Obro la nevera per agafar les restes del sopar d’ahir, però algú se les deu haver menjat. A les 6.02 arriba la Luana, que es fica immediatament a l’habitació. A les 6.16, quan surto de la dutxa glaçada, ja no se sent res a l’habitació i això deu ser que està dormint.

A les 6.25 passo pel que havia estat un menjador i que ara és una habitació més amb quatre llits, tots amb gent que dorm. Baixo al carrer i fa fred i rebusco per totes les butxaques de la jaqueta per si hi trobo alguna moneda que em doni una estona en un cafè, però no, així que enfilo pel carrer Hospital i arribo a la Rambla i pujo i pujo fins que sóc a Plaça Catalunya i baixo al soterrani de la Renfe. M’assec una estona al terra, tanco els ulls un moment, penso que avui és divendres i que en Juanjo em pagarà, que podré comprar alguna cosa per sopar i pagar l’habitació una setmana més, que potser aniré a un cíber i em connectaré una estona amb la mare, que ara fa dies que no li dic res.

Són gairebé les 6.57 i entro al torn de les vuit, així que m’aixeco i quan no miren els vigilants em colo darrere d’un avi i em sap greu perquè l’he d’empènyer una mica i li dic “perdoni” educadament, i ell maleeix el jovent i no em pega perquè no té força i no m’escup perquè li cauria la dentadura, però em mira d’una manera que no voldria que ningú em mirés. Pujo al tren de les 7.04, tot i que en tindria prou d’agafar el de les 7.13, i la calefacció i la gent m’escalfen tant que em trec la jaqueta i de la samarreta em torna l’olor del sabó d’aquest matí, i m’alegro d’haver-me dutxat, ni que fos amb aigua gelada. A les 7.28 el tren arriba al suburbi on hi ha la fàbrica i jo baixo i torno a colar-me per sortir, aquest cop darrere d’un noi que fa com si no ho notés.

Caminant deu minuts arribo al polígon i entro a la tercera nau. És d’hora, les 7.42, però vaig al vestidor i em trec la jaqueta i em poso la bata, i llavors m’assec al banc fins a les 7.57, perquè a en Juanjo no li agrada que arribem ni tard ni d’hora. M’acosto a la màquina i li dic hola a la Jasmina, i ella surt i jo m’hi poso i passa el temps fins que són les 13.59 i és hora de parar per dinar, i ve la Maica a rellevar-me. I llavors, mentre em miro les ungles al banc de fora perquè algú se’m va menjar les restes del sopar i no tinc res de res, ve en Juanjo i em diu que ja puc plegar, que la feina està fluixa, que dins el sobre hi ha la setmanada, que si hi ha res ja em trucarà. Però no tinc telèfon i sé que ho diu per dir, així que vaig al vestidor i agafo la jaqueta i me la poso per sobre de la bata i desfaig el camí fins al tren, i al bar de l’estació em compro un llom amb formatge i, posats a fer extres, fins i tot pago el bitllet. Són les 14.46 i fa una tarda preciosa, un sol d’hivern tan suau que, a través de la finestra del tren, podrien ser les mans d’algú acaronant-me els cabells. I de cop, veient de lluny les xemeneies brutes de Barcelona, no sé dir per què, faig un cop molt fort contra el vidre i s’esquerda l’esfera del rellotge i em poso a riure tan fort que tothom del vagó em mira, i per un moment és com si existís de veritat en aquesta ciutat on cada dia viu sense viure tanta gent.

[Publicat a Time Out el 28 d’octubre de 2011]