parole, parole, parole

Archive for gener de 2013|Monthly archive page

La finestra discreta

In inficcions on 23 gener 2013 at 11:50 am

Era aquella hora del vespre en què a l’hivern ja és negra nit i la nena, petita, acabava d’anar a dormir. No sentia, des de casa, si ella havia posat una música tranquil·la, com feia de vegades a l’estiu, o si deixava que els sorolls de la ciutat li vestissin el silenci. Era aquella hora del vespre en què jo arribava de la feina, em servia una copa de vi, m’asseia a les fosques i mirava la seva finestra des de la meva finestra.

No era cap obsessió malaltissa. Simplement, una nit, vaig fixar-me en aquella dona que feinejava a la cuina amb posat diligent, que sortia i entrava, que semblava cantar o parlar-se en veu baixa, i un plaer tranquil, dòcil, se’m va instal·lar a la panxa. En pocs dies la seva rutina va insertar-se en la meva i vaig començar a sortir a sopar amb els amics només els dijous o els dissabtes, quan ella gairebé mai no hi era. Durant els anys que va viure davant de casa vaig veure créixer la nena, vaig veure envellir el gat, vaig arribar a saber, per com es movia i per les coses que feia, si estava contenta o preocupada.

Aquell vespre, quan encara feia pocs mesos que havia començat a mirar-la, tenia un aire lleuger, com si tot el seu cos cantés. Podria haver estat ballarina, alta, prima, amb els pits menuts i les cames llargues. Duia els guants de cuina posats i rentava els plats, absent de tot, absent de la seva bellesa en la llum groga, absent del món i de mi i fins d’ella mateixa, diria.

A mig rentar els plats devia sonar-li el telèfon, jo no ho sentia però va sonar-li el telèfon, perquè va deixar el got i el fregall, va mirar cap al marbre del costat, va somriure. I llavors, com si no tingués por que deixés de sonar, a poc a poc, es va treure un guant, només un, i va quedar nua la mà dreta que jo m’imaginava suau i blanca, encara que des de l’altra banda del carrer no la veiés prou bé.

Era potser aquest veure-la de lluny, sense la violència dels detalls molestos, difuminada per la nit i les branques més altes i més primes dels plàtans despullats,  el que me la feia una imatge tan perfecta.

Amb la mà nua va agafar el telèfon, va prémer algun botó, se’l va acostar a la galta. Un moment, només un moment, m’hauria agradat ser la veu que la feia brillar, que la feia recolzar-se a una paret i sospirar, desarmada. Durant un moment hauria volgut sentir la veu d’ella, no només imaginar-la, explicant-me com havia anat el dia o què faria l’endemà.

Vaig alçar-me del sofà, vaig engegar el llum, vaig abaixar la persiana, vaig pensar que soparia alguna cosa lleugera i miraria una pel·li llarga. A la cuina, la violència del meu fluorescent em feia les mans blaves.

Anuncis

Dies com avui

In és quan volo que hi veig clar on 18 gener 2013 at 11:04 am

Llevar-se quan la son diu prou, o quan truca una amiga demanant un racó a casa per a aquesta nit. Llevar-se vora el mar, sentir-ne la remor, treure el cap a la terrassa i veure els núvols estenent-se molt enllà, i bleu foncé com a millor manera de descriure el mar immens. Llevar-se i, abans de fer camí cap a casa, cap als nens, fer com si no hi hagués rellotge, escoltar els veïns i els cotxes.

En dies com avui allargar el te, pensar que t’esperen carretera, música, temps. En dies com avui no fer res extraordinari, deixar-se portar per l’agenda, passejar-se sense pressa, sense neguit, sense lluita entre obligacions i plaers. Dies com avui, en què és fàcil existir. Que en vinguin més.

 

Pluja de març*

In inficcions on 16 gener 2013 at 9:43 pm

Si no comences a despullar-me aviat, hauré de fer-ho jo. I no amb el teu gest de petita reverència, com qui desembolica un caramel de gust esplèndid; ho faré amb unes mans aspres i cansades que em trauran la roba com qui desfulla una carxofa. Els meus pits, confosos, no sabran si alegrar-se d’haver-se desfet de cotilles i jerseis, i hi haurà un desconcert general al melic i als genolls, un desconhort sense precedents entre els dits del peu esquerre, una desaprovació inusitada al sexe i al passadís avellutat que et porta al cul.

I és que la teva saliva em cal com cal que de vegades el tren arribi a l’hora, com cal que un dia entris al forn just abans que tanquin i tinguin exactament el pa que vols, com cal entrar en un bar i que el lavabo sigui net.

Si no comences a despullar-me aviat, hauré de fer-ho jo. Però no voldria anar-me’n a dormir sense que aquesta humitat serena es desboqui en la teva boca xopa.

*Ara que la primavera queda tan lluny, recupero un text de fa molts anys. Tants com nou, gairebé. Perquè sí. Perquè fa fred. Perquè sempre m’ha agradat la urgència amb què el vaig escriure, i com va anant i venint, com les onades. Perquè aquella nit vaig haver d’estar-me’n, com aquesta. Perquè de vegades sembla que el desig d’abraçar algú que no hi és estigui a punt de trencar-te i, tanmateix, sobrevius. De vegades.

Si pogués deixar-te unes ales…

In esvoranc on 14 gener 2013 at 12:10 pm

És perquè t’estimo que no puc dir-te, avui, que t’equivoques. Que des de fora es veu molt clar, que aquí on vas ara ja hi has estat, que saps tu també, en el fons, que no anem bé. És perquè t’estimo que faig un pas enrere i callo, que no burxo, que no fereixo amb veritats que no et serveixen de res.

És perquè t’estimo que pateixo quan et veig avançar, mirada en terra, cap a l’enèsim precipici. Que em desespera no poder dir-te res que t’ajudi a obrir les ales. T’he vist volar, t’he vist riure, t’he vist plena. He vist el que pots ser si no t’ho negues.

Sec ara al fons del barranc, veig com t’hi acostes, et veuré caure. Esperaré amb el maletí de primers auxilis a mà, per ajudar-te a aixecar-te, si em deixes. Amb el dolor de saber que has de recórrer, sola, el camí. Mirant-me les cicatrius i sabent que ningú no es mor d’amor, la majoria de vegades.

 

Here goes the sun

In esvoranc on 11 gener 2013 at 7:47 pm

Es fa fosc i el vespre et troba al llit, sense haver acomplert encara cap dels “objectius del dia”. Tant se val, et dius, que demà és gairebé diumenge i tindràs tot el dia per perdre sent productiva. Es fa fosc i la nit t’empeny lluny del llit, ara que el llum de la tauleta recorda aquell moment en què et deia “tanquem el llum, o què”? i la foscor era sinònim d’abraçar-se per dormir millor.

Ara la dutxa, calçar-se uns texans i fer veure que l’hivern no importa, que es tracta només d’anar afegint jerseis fins que el pes mata la sensació de fred o de buit a la pell seca. Et mires al mirall, et pintes les galtes de vermell, fas com qui somriu. Només el baf de l’aigua que entela el mirall evita el fàstic de la ganyota que lluiràs avui, també, per no inquietar ningú. Divendres, nit de copes, i arribar de nou al llit tan tard i tan cansada que no importi si és buit.

Dilluns caldrà existir de nou, exigirà el telèfon que siguis d’aquest món. I serà la rutina, de nou, qui et salvi la pell. Ni que sigui una pell buida.