parole, parole, parole

Archive for desembre de 2010|Monthly archive page

Creativitat col·lectiva

In és música viure on 10 desembre 2010 at 4:05 pm

El primer dia que C. em va posar una cançó d’Orxata Sound System vaig demanar-li amablement que canviés la música. Era un dia d’aquells que cal silenci, un dia de tardor, segurament, en què la remor de la pluja sobre les fulles enceses dels pollancres és música suficient.

Però C. és una persona obstinada i va insistir-hi, com insisteix a fer-me acabar la sopa o a apuntar-me al gimnàs, un matí de dissabte de sol radiant. I, a més de posar-me a ballar pel menjador amb l’escombra a la mà, vaig haver de fixar-me en la lletra. No entenia la meitat de les paraules i em va caldre sentir moltes vegades aquella cançó abans d’intuir de què anava. Però aquell grup va ser tot un descobriment.

Més enllà de fer bona música, tenen una filosofia interessant. A més de regalar els discos (que es poden descarregar lliurement de la seva pàgina web), col·laborar en tota mena de causes perdudes (o per guanyar) i fer uns concerts apoteòsics, tenen una proposta curiosa: els seus (molts) seguidors poden contribuir en el procés creatiu de les lletres.

De vegades, en un concert, només cal mirar al costat per trobar un desconegut que està cantant exactament el mateix que cantes tu. En les nits de revolta en què els que no volem ser violents trobem en la música l’arma més efectiva contra un sistema que ens esclafa, dóna un caliu estrany saber que això que cantes, això que cantem, no ho ha escrit ningú en concret. Ho ha escrit tothom que ha volgut, tothom que tenia una paraula per regalar, tothom que s’ha acostat a una web a deixar-hi una idea.

Ara mateix, amb música molt més tranquil·la de fons, la rentadora que fa voltes a la cuina, el soroll del teclat com el plor d’aquest text que neix, he de donar les gràcies a C. per ser tan insistent. I a Orxata per ser tan rebels.

It’s only words, and that is all

In paraules on 8 desembre 2010 at 10:11 pm

Si miro enrere, hi ha una llarga filera de paraules que arriba gairebé fins allà on recordo, paraules i més paraules en llengües conegudes i estranyes, lletres de cançons, poemes apresos a l’escola o furtats de les llibreries, principis de novel·les, cartes d’amor. Mina moto hoshi. Dalt del cotxe hi ha una nina. Com en la nit les flames a la fosca. Lolita, light of my life. No sé per on començar a estimar-te.

Hi ha dies que voldria aturar-les, que aquest torrent de vides callés un moment i em deixés surant al mar, sentint simplement el pes del cel a sobre el pit, l’aire passant-me entre els dits. De vegades les tanco a dins perquè germinin, o em surten d’entre les dents, humides encara dels meus pensaments, o les escric en una llibreta nova que és probable que no torni a obrir.

Si miro endavant, hi ha una llarga filera de paraules que arriba gairebé fins allà on puc imaginar, paraules i més paraules que en llengües que ja parlo o que aprendré, lletres de cançons que no he descobert, poemes dels meus fills, principis de les novel·les que estic escrivint, cartes d’amor que es perdran pel camí.

It’s only words, and that is all, but it’s so hard not loving you…