parole, parole, parole

Archive for Desembre de 2013|Monthly archive page

So this is Christmas

In esvoranc on 17 Desembre 2013 at 5:48 pm

Doncs potser és hora de dir que es fa tard i estic cansada. Que cal sortir al carrer però el fred em clava al llit, i no hi ha esma que em porti a obrir la porta. Potser és hora de dir que si avui m’he llevat no ha estat perquè cregui en la vida, en la meva concreta, en la meva petita vida de qui dia passa any empeny; que m’he llevat per vosaltres. Que no està bé fer servir els fills o les dones o els amics d’excusa per somriure, però que avui, que no em queda gaire més que la pellofa de les ganes, bé havia de trobar un alè per maquillar-me.

Potser és hora de dir que sí, que sé les ombres, que les espero aquí per abraçar-les. Que no em fan por, després de tant de temps, els fantasmes. Que és pesat tornar a veure, de lluny, com arriba el Nadal i recordar els anys que no era meva la taula on em feien seure, ni era meva la carn que masegaven mans gegants, ni era meva la meva vida de nena trista. Que no, no em fan por els records, més aviat em fan mandra.

En algun racó del món hi haurà la meva mare i haurà cuinat per a ells, i riurà com qui no recorda que un dia va tenir una filla, i que la filla viu, carn que batega a pocs quilòmetres, però a tanta, tanta distància. En algun racó hi haurà el meu pare, amb qui no he passat mai Nadal ni cap altra festa de guardar, i potser es demanarà per què no el convido a la meva taula. En algun racó del món hi haurà cosins llunyans que no conec ni saben que tenim les mateixes mans però som tan diferents. En algun racó hi serem tots i brindarem, cadascú amb els companys que hem triat per fer el camí més suportable.

No, no és bo fer servir els fills o les dones o els amics d’excusa per somriure, però ja em perdonareu si ara mateix, quan cau l’hivern, sou el motiu que em fa estimar la vida i cuinar sopes de galets i rostir pollastres. Quan us dic “vida, abraça’m”, “vida” no és un mot intercanviable per qualsevol altre.

Que passi ràpid Nadal, que passi ràpid l’hivern. Mentrestant fabricarem records bonics, perquè a cada any que passa em fan una mica menys de mal les festes, i s’imposen les tradicions que ens hem inventat, que són només nostres, i ens n’omplim la boca i en diem “tradicions familiars”. Que la família de veritat som nosaltres, oi, fills? Oi, dona? Oi, amics? I per això compartim el que tenim, que són somriures, excuses per viure, carícies. Delícies que m’escalfen avui que el fred em clavava al llit.

Anuncis

Changing times

In esvoranc on 1 Desembre 2013 at 11:15 pm

Tinc, vora el llit, dos miralls. No són només per a usos lúdics les nits que hi ha guerra, ni per veure com em queda la roba d’hivern de l’any passat si m’he de vestir. Són, sobretot, perquè no se’m facin tan estranys els canvis. Que el que sóc no és el que sempre he pensat que sóc, sinó més aviat això que canvia, fa temps que ho vaig descobrir. Amb els miralls tan a prop em recordo cada dia d’observar-me, de fixar-me en un pèl blanc nou o com van caient els pits. Com creix el somriure, com s’arruguen els dits.

Em recordo, cada matí, d’observar-me i de permetre’m canviar d’opinió, perquè la imatge d’avui no és, certament, la d’ahir, i si no sóc la d’ahir bé puc pensar una altra cosa, sentir una altra cosa, respirar un altre aire. I no només és coherent, diria que és desitjable i tot.

Hi ha, però, els ulls, foscos, inalterables, petits. I amb els ulls una manera d’estimar-me, amb un xic de vergonya, alguns retalls que es van mantenint. Són les darreres peces que conservo de mi quan era petita, de mi quan era sincera, de mi quan era dura, de mi quan m’implicava, de mi.

He intentat, algun cop, canviar aquests retalls per peces més brillants, més noves, més d’acord amb el nou look del moment. Però sempre els ulls, al mirall, retraient-me la traïció. Potser avui, per variar, acceptar, com una derrota, que hi ha coses que no canvien. Encara que facin mal.