parole, parole, parole

Archive for Abril de 2012|Monthly archive page

Sense dracs

In és música viure on 23 Abril 2012 at 11:06 am

La sang de la primera regla. Aquell professor de mates que em va regalar una rosa i un somriure. El dia que la meva mare em va agafar de la mà i em va dur a l’estanc del barri perquè triés un llibre. L’home a qui no havien regalat mai una rosa i va acceptar-la amb un gest de tímida victòria. Passejar per la rambla sabent que duia una vida a dins. Escriure, de molt menuda, un conte per al llibre gegant de contes de Mataró. Mirar els pètals escampats a terra, molt tard a la nit, i pensar en el noi que al matí m’havia parlat de patafísica. Enviar tres poemes dolents i una rosa de paper a Dinamarca. Veure la meva primera novel·la a les parades. Despertar-me molt d’hora i trobar la flor al coixí. Parlar per telèfon des de l’escala d’un hotel, a Glasgow, amb qui sabíem que no sabíem estimar-nos. Explicar un conte a una marató de contes i veure somriure la meva filla, des del públic, no sé si orgullosa o patint per mi. Regalar-li al meu fill exactament el llibre que volia. Llevar-me avui i que faci sol, i que el bon humor sigui més a prop, i continuar vivint.

D’allò que Sartre en diria la nàusea

In esvoranc on 16 Abril 2012 at 12:26 pm

Tot el que diria ara no només ho han dit ja els altres; ho he dit jo mateixa amb les mateixes paraules. He dit dilluns i cansada, he dit amor i cansada, he dit projecte i cansada. Una tireta al braç esquerre com a prova que hi ha metges que creuen que tot es pot solucionar, fins que es demostri el contrari. Només cal buidar-te de sang, analitzar-la bé, descobrir què et passa. Convertir el cansament perpetu en un nom concret que tingui una cura (ferritina, hormones, radioteràpia), posar-li una etiqueta convenient perquè quan algú em demani per què faig mala cara pugui dir un tecnicisme que tranquil·litzi. Ara, quan repeteixo com un mantra res i cansada, veig la sospita en el seus ulls, com si amagués una veritat molt fosca, jo que les trec a passeig perquè els toqui l’aire.

Així, mentre espero que els que en saben facin la seva i tornin amb una paraula nova o vella, però amb una paraula que em deslliuri de la mala consciència d’estar sempre i cansada, enfonso el cap entre els coixins. L’excés d’aire em sembla, ara mateix, una mort menys desitjable que aquest anar-se ofegant, a poc a poc, en un llit tebi que no pregunta, no jutja, no demana.