parole, parole, parole

Archive for febrer de 2014|Monthly archive page

Deixem de fracassar

In cròniques de la veritat aparent on 3 febrer 2014 at 2:35 am

No tinc ni idea de si Woody Allen va abusar de la seva filla o no. I no us deixeu enganyar, tots els que hi escriuen a favor o en contra, tampoc no ho saben. Si Allen és bona persona, si el moment en què va saltar la notícia era estranyament favorable a Farrow, si això o allò, és igual. No ho sabem i no ho sabrem mai (excepte en el cas poc probable que Allen fos culpable i decidís explicar-nos-ho).

Però hi ha algunes coses que sí sé. Fa anys que, per la meva tasca en la prevenció dels abusos sexuals a menors (http://www.fundacionrana.org/web/ca/programes/crida-ben-fort.html, entre d’altres), he tingut més ocasions de les que voldria de parlar amb persones que van ser abusades quan eren petites. No deixa de sorprendre’m que la reacció pràcticament universal davant d’un adult que explica el que va passar-li sigui “i per què no ho vas dir llavors? com és que no et vas defensar?”. Massa pocs pregunten “i per què devia fer una cosa així? com és que ningú et va ajudar?”.

La societat ens fa mirar cap a la víctima, examinar-la, obligar-la a justificar-se, mentre que als abusadors rarament se’ls qüestiona. Quan diem que un abusador és un monstre o un malalt, estem traient-li del damunt qualsevol responsabilitat. És “així” i no s’hi pot fer res. La víctima, en canvi, “podria haver reaccionat”, “podria haver demanat ajuda”, podria… Podria? De veritat? Els que teniu a prop canalla menuda sabeu, en el fons, que no. De fet, a qualsevol persona li costa defensar-se d’aquells a qui estima i en qui confia (i els abusos sexuals a menors són, majoritàriament, perpetrats per persones en qui la víctima confia) perquè no ens han ensenyat que calgui defensar-nos de qui estimem. I quin bé que ens faria, de vegades!

Si deshumanitzem els abusadors és perquè no és agradable la sensació d’indefensió que ens provoca pensar que el veí, la companya de feina (o la nostra parella!) podrien ser-ne un. La bona gent, la gent amb qui anem a fer unes cerveses, no fa aquestes coses. Oi? I, si algú ens explica que aquell tiet que ens queia tan bé va grapejar-lo fa vint anys, és més fàcil pensar que aquest algú està sonat que no pas que el tiet que ens queia tan bé i no és un monstre ni un malalt “faci aquestes coses”.

Però anem una mica més enllà: als qui defensen a mort Allen tenint tan poca idea com jo (o com qualsevol) de si ho ha fet o no, no només els incomoda que, en el cas que ho hagués fet, els semblaria lleig continuar adorant-lo com a director (o com a amic, com és el cas de qui escriu aquest article http://www.thedailybeast.com/articles/2014/01/27/the-woody-allen-allegations-not-so-fast.html). Diria que la incomoditat és més profunda: ens neguem a acceptar que els abusadors existeixen perquè acceptar que hi són, i que són bona gent, que no són monstres ni malalts, vol dir acceptar la nostra incapacitat i el nostre fracàs com a societat en la protecció dels nostres infants. I això és un cop molt dur.

Així, fem callar les víctimes, mirant de desacreditar-les, o negant la veracitat d’unes enquestes de prevalença que donen resultats tossudament semblants al món occidental, les faci qui les faci, d’un 20% de nens abusats, i molt pitjors en països on el turisme sexual és el pa de cada dia, mai més ben dit.

Però el que més em molesta del debat que està aixecant la carta de Dylan Farrow (http://kristof.blogs.nytimes.com/2014/02/01/an-open-letter-from-dylan-farrow/?_php=true&_type=blogs&_php=true&_type=blogs&_r=2&) és que demostra que com a societat ens preocupem molt poc dels nens. Si Allen no va abusar d’ella, Farrow va convèncer-la que havia estat així. En qualsevol cas, es tractava d’una nena maltractada per un dels pares. La investigació no va arribar enlloc i no va haver-hi judici. No es va protegir la menor. Si creien que Allen no havia fet res mal fet, com justifiquen deixar una nena en mans d’una mare tan desequilibrada com per fer-li creure una història semblant?

Per tot això, i com recomana Antoni Bassas en l’únic article assenyat que he llegit fins ara sobre el tema (http://www.ara.cat/premium/opinio/Sobre-Woody-Allen-Dylan-Farrow_0_1078092284.html), val més que ens deixem de debats estèrils sobre casos concrets en què no sabrem mai què va passar, i que posem la passió on toca: la prevenció. Que comencem a acceptar que la seva família no sempre és el millor lloc per a un nen. Que recordem que un abusador no és un malalt, que sap perfectament quan i on abusar sense ser detectat i que, per tant, se li ha d’exigir que es faci responsable del que ha fet.

I escoltem les víctimes sense jutjar-les. No tingueu por si no se us acut res mínimament sensible per dir quan us en parlen, ja sabem que davant d’aquestes coses costa pensar. Amb un “em sap greu” sincer n’hi ha prou.

Anuncis

Gràcies, Jacqueline

In esvoranc on 2 febrer 2014 at 12:33 pm

El problema de la infelicitat és que, si has viscut temps pitjors, és relativament fàcil acomodar-s’hi. Donar-la per sabuda, fins i tot per inescapable. Esperar que demà brilli el sol sense molestar-se a netejar les finestres, que ara plou. I anar fent, qui dia passa, any empeny.

Ara deus tenir, Jacqueline, la mateixa edat que tenia jo fa deu anys. Tu eres una nena i jo, la veritat, també, pràcticament. No he sabut res més de tu, si encara escrius, si encara et sembla que et menjaràs el món. Però volia donar-te les gràcies.

Gràcies per obligar-me a netejar les finestres. Gràcies per obligar-me a emigrar a un país on hi feia més bon temps. Gràcies per fer-me veure que qui jo creia còmplice i amic era el manipulador més immoral que he conegut mai (i, venint d’on vinc, no és dir poc). Gràcies per obligar-me a reconstruir l’autoestima que m’havia robat, a poc a poc, amb bones paraules, amb carícies que fan més mal que els cops.

I també, em sap greu. Em sap greu que et fes servir a tu també. Em sap greu si ara mires enrere i trobes que no calia, i encara em sap més greu si mires enrere i no hi veus res d’estrany, en un home que et dobla l’edat i se t’aferra com si haguessis de ser la seva salvació.

Espero que ara que tens l’edat que jo tenia, si fa no fa, llavors, estiguis bé. Que el sol et trobi amb les finestres netes. Que siguis feliç, de debò. Jo, ara mateix, en part gràcies a tu, ho sóc.