parole, parole, parole

Posts Tagged ‘esvoranc’

La vida als tròpics de dins

In esvoranc on 22 Mai 2017 at 11:49 pm

A la ciutat d’un amic hi ha uns vuit tifons cada estiu, m’ha dit. Quan arriba el tifó, es queden a casa una setmana. Les estones que no fa vent poden sortir a veure els veïns. Aquí, a casa nostra, no. Aquí de vegades plou i la riuada s’endú els cotxes mal aparcats, els trens deixen de funcionar i se’ns xopen les sabates. Però continuem com si no passés res; la tempesta dura només unes hores i cal anar a la feina igualment.

Trobo a faltar aquest aturar-se el món de la ciutat del meu amic. Aquest entendre que diluvia, que és perillós sortir al carrer, i quedar-se a casa una setmana, perquè no hi ha res més a fer. Trobo a faltar un cartell que pogués penjar-me a la porta de casa: “tifó interior, torna a venir d’aquí a una setmana”, i que tothom entengués que tinc per dins vents huracanats que em fan impossible sortir.

En canvi, vaig pel món com si res. “Fas cara de cansada”, diuen, i si no els conec gaire faig com que sí, que massa feina. Reviu un moment el tifó, si havia callat el vent, i l’aigua em puja als ulls com si hagués de vessar la tempesta.

No es pot demanar baixa per desbordament d’emocions, m’han dit. Només si estàs deprimit, m’han dit. I jo no estic deprimida. Només un tifó que no amaina, moviments que podrien acabar en terratrèmol, i el mur de contenció que comença a cedir.

De tant en tant aixeco el cap, aparto la vista del meu melic. Miro el vianant amb qui estic a punt de creuar-me i em demano quin temps li fa al cap, i si somriuria si em veiés. Normalment, sí.

Silenci, sí

In esvoranc on 8 gener 2017 at 9:42 pm

No he sigut mai de silencis; em brollen als dits les paraules i no sé com apagar-les si no les escric. He callat, avui, però, i no has sabut, no sabràs, el precipici. És bell, d’aquesta riba, l’horitzó que m’imagino. Tardes de sol i mans que no tenen espera, versos terribles, mirades salvatges.

Jo no ho escric i tu no ho llegeixes i als ulls m’hi vesteixo només un somriure suau de diumenge al vespre, d’hauríem d’anar sopant, que demà tothom té feina. Acarono el gat, escolto música de fa molts anys que em sé tan de memòria com els palmells de les mans amb què no t’arrencaré la roba aquesta nit. No ho escric i no se’m coneix a la pell aquesta fúria de salvatge que no sé apagar si no és escrivint-te o follant-te.

Per no escriure-ho m’entretinc, penso si cine o ukelele, si llibre o sèrie o només dormir. Per no escriure-ho escric això, que vol ser un no escriure vine, un no escriure ara. Com si no sabés on ets ni amb qui, per no escriure-ho sóc assenyada, tanco el telèfon, esborro el teu nom.

Hi ha la feina endarrerida, hi ha aquell projecte nou. Hi ha que demà ja és dilluns i se’m menjarà el rellotge i llavors no caldrà no escriure-ho; serà fàcil anar vivint. Em pregunto si ara la vida, durant uns dies almenys, serà no escriure’t el camí que t’ha de portar fins a mi. I si em perdré deixant-te perdre’t, si aquest cap de la corda que se m’ha trencat a dins acabarà enredant-se als cabells d’una altra, o a la pota d’una cadira, o entre les algues d’un mar molt tranquil.

Però he decidit no escriure-ho. Callo, doncs. Bona nit.

Estrena morena

In esvoranc on 2 gener 2017 at 8:27 am

Estrenar l’any com un llit vell amb llençols nous, acabats de rentar, nets d’insomni o de desig. Com un llit gairebé còmode, si saps evitar aquella molla que es clava segons com t’hi poses. Estrenar l’any i pensar que aquest serà millor, que sempre són millors. Que hi haurà llum i calor, només cal passar el gener. Febrer és curt, hi ha mimoses i comença a fer olor de primavera amagada darrere les flors dels ametllers.

Estrenar l’any amb cabells curts, del meu color, i llavis vermells. Estrenar l’any sense voler, que el meu renéixer és al setembre, amb les escoles. Estrenar-lo amb il·lusió obligada, que la feina no es fa sola ni amb desgana, si es vol fer bé.

Estrenar l’any i saber que és probable sobreviure, ho diu l’experiència, fins al que ve. Estrenar l’any i que no nevi. Anar a buscar el mar, braços amics. Fugir del fred per arribar a bon port. Estrenar l’any i empènyer fort, que ja gairebé hi som.

Vindrà la mort, també

In esvoranc on 29 Setembre 2016 at 6:33 pm

Vindrà la mort i no tindrà els teus ulls; serà freda, gelatina, viscosa, i se m’empassarà sense adonar-se’n. Vindrà la mort i no hauré vist prou vegades pondre’s el sol, ni els teus dits crispar-se’m als pits. No hauré mossegat amb prou força la poma àcida, ni hauré escrit el conte aquell que volia escriure.

No hauré canviat el món, ho sé. Ni li hauré dit prou vegades a la nena que l’estimo, ni hauré abraçat prou temps el noi, ni la noia haurà entès del tot com m’importa. Hauré sigut ben poc, estat només a estones. A l’aigua, gairebé sempre, o fent-me jo mateixa aigua oferta on viure.

És per això que no vull dormir aquesta nit. Que em vull sentir brillar una mica més, només una mica. Que vull beure’m el temps, que vull deixar les brides. És per això que no dormo, avui, que és sempre hora de viure.

Vindrà la mort i no tindré res més que aquest cos a oferir-li, i el prendrà amb desgana, com en pren tants d’altres. Gastar-lo abans, si de cas, i que el trobi usat d’amor, brut de felicitat, exhaust de tanta vida.

Traïció del cos

In esvoranc on 17 Setembre 2016 at 12:00 pm

Potser has tingut la sort de no trobar-te mai en un lloc que creies segur quan, de sobte, algú t’immobilitza. Potser has tingut la sort de no sentir mai uns braços més forts, un cos més capaç que t’atura i no et deixa respirar. Potser has tingut la sort de no sentir mai unes mans que no volies sota (o sobre) la roba, buscant-te el sexe o el pits. Potser has tingut la sort de no reviure, més tard, el pànic, quan hi ha una olor o un color o un volum que et porten a aquell moment exacte. Potser no coneixes la por irracional dels cossos més forts, més capaços. Potser no t’has sentit mai òrfena de tu mateixa, que no t’has sabut protegir.

I saps què? Tant de bo no ho coneguis mai. Però, mentrestant, calla si dic la meva por, perquè no l’entens ni es pot entendre; no ve del cap, que ve del cos. Calla i mira’m als ulls, i ofereix-me un cos dòcil en què refugiar-me, una abraçada suau en què amagar-me, un cos més dolç que m’aculli. Ofereix-me silenci i calor.

Trencar el marbre

In esvoranc on 25 Mai 2016 at 8:12 am

Un amic tuiteja una foto de l’entrada de la botiga, estupefacte. Han trencat el pedrís de marbre. Cal molta força i molta insistència, molta voluntat, per trencar un pedrís de marbre. Un altre amic respon que devien voler els trossos per llançar-los als mossos. Tot això, ben natural.

I jo m’encongeixo una mica més en aquest dia en què Sara Montesinos es preguntava (ens preguntava) com és que passa tot el que passa a Idomeni, com és que sabíem que passaria i no hi havíem enviat ningú que ens ho expliqués bé, com és que ens limitem a estremir-nos un moment amb fotos de nens xops i continuem amb el nostre dia de cada dia, sense pensar que puguem (que tinguem l’obligació de) fer-hi res.

Pot semblar molt lluny, Gràcia, de Grècia, però a mi se m’acumulen les males notícies, se’m barregen les violències i els herois en això tan actual que en diuen timeline i que acaba sent una paret plena de finestres per on no sempre volem mirar.

Hi ha dies que voldria cridar que no, que jo no sóc d’aquest món. Que no vull ser d’un món en què els projectes bonics acaben a cops de roc i motos cremades. D’un món en què gassegem la gent com si no hagués existit el s.XX i no sabéssim on ens portarà. Un món en què sempre hi ha algú disposat a fer servir la violència, no com a últim, sinó com a primer recurs.

Em forço, llavors, a pensar en Sara Montesinos, que fa molt que va decidir que volia ajudar com podia, que era sent-hi. I en la Mercè, l’Anna, en Pol, que posen temps i energia en projectes bonics. Perquè tot això conviu al mateix món. Som complexes, les persones, i capaces de tantes meravelles com horrors.

Seria bonic triar un bàndol, defensar-lo sense fissures, dir aquests són els dolents i aquests són els bons. Però a tots els bàndols hi ha horror i meravella, i hem de poder dir sense por que no volem imbècils que cremen cotxes, ni síndrome de Sherwood. Hem de poder dir que el Banc Expropiat calia al barri, com ens cal la policia quan ens ajuda en mals moments. Que al periodisme li està passant alguna cosa molt lletja quan redueix la barbàrie a una foto melodramàtica, sense anàlisi ni context. I que hi ha professionals excel·lents que creuen en la seva feina i miren de fer-la bé.

Per molt que costi trencar un pedrís de marbre, és molt més fàcil que no pas construir-lo. Jo vull ser del bàndol dels que hi posen mans, caps, paciència. Jo vull ser del bàndol dels que posen límits a les violències il·legítimes. Jo vull ser del bàndol dels que diuen ei, sí que som d’aquest món. I el volem, el construirem, força millor.

This boots are made for walking

In esvoranc, Uncategorized on 12 Mai 2016 at 5:57 pm

Ja seria època de sandàlies però no para de ploure i encara duc les botes. Fa molts anys que vaig comprar-les: uns botins punxeguts, com de bruixa, que m’alcen cinc centímetres de terra. Uns botins negres, còmodes, que m’han dut a Gotenburg i a Gdansk, a Palma i a València.

Pertot arreu em porten, els botins, o els porto jo on em sembla. Els he posat soles i tapes noves, els he canviat els cordons, els he netejat amb amor. Me’ls he tret a poc a poc mentre em mirava ell, me’ls ha tret amb pressa ella. Els ha observat de lluny aquella dona que no me’ls traurà mai, els acarona l’home que me’ls sol treure al vespre.

S’han fet per caminar, aquests botins, i com han caminat fins ara, caminaran demà. Per sobre els pètals que cauen a terra quan algú llença el ram de flors a les escombraries, per sobre les cartes d’amor que no s’han obert. Per sobre tot això que no pensava que passaria i està passant. Per sobre els vidres que es trenquen i no podrem recompondre, per sobre els miralls que ja no ens reflectiran.

Aviat els endreçaré a l’armari, els botins. I a l’octubre, el primer vespre de fresca, me’ls tornaré a posar. Han de dur-me lluny, encara. Queda molt per trepitjar. Deixant enrere dolors, anant a cercar companys, continuaran caminant.

Fil a l’agulla

In esvoranc, Uncategorized on 23 febrer 2016 at 12:01 pm

Se’ns ha fet a la carn del desig, la ferida. Has quedat a l’altra banda, mirant les vísceres del futur, mirant la sang que brolla, tendresa que vessa i no sabem amb què eixugar. He quedat ferida ençà, mirant-te els ulls, buscant raons.

Se’ns ha fet a la carn del desig que ja fa temps que no és el nostre, que és el teu i el meu, i la ferida ha marcat, clara, la ratlla. Tu aquí, jo allà, o viceversa. Massa lluny, en tot cas.

Era esmolat, el ganivet, o potser eren molts. No en sabem el nom. N’intuïm la fulla flexible, implacable, segura, que ha tallat aquesta carn que era nostra, aquesta carn que era tu i jo.

I ara res més a fer que buscar fil, cremar l’agulla, desinfectar el perímetre. Cosir-la, ni que faci mal, abans no se’ns desagnin tantes hores, tant d’amor, tanta complicitat. Cosir-la una puntada tu i una altra jo, i posar-hi iode i fer-hi un petó, i que corri l’aire i que hi toqui el sol.

Res més a fer que voler-la neta, aquesta ferida, que no s’enquisti, que no supuri, que no ens faci por. Voler-la neta i estimar-la, perquè és ben nostra. Veure-la fer-se cicatriu, marca brillant al tou del cor, i resseguir-la amb el dit de tant en tant, com qui et resseguia la cintura un matí de diumenge.

Se’ns ha fet a la carn del desig, perquè és a la carn del desig que es fan totes les ferides. A la carn del desig de carn, desig de vida, desig de set, desig d’amor.

Adéu, llum

In esvoranc on 4 Novembre 2015 at 3:33 pm

Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. Saber, ara que encara el sol em menja els llavis, el fred que ha de venir, i com m’abrigaré. Saber, perquè ja tenim una edat, perquè ja tenim cicatrius, perquè ja sabem el que sabem, que hi seràs però no, que no hi seràs però sí. Saber que és inútil la mandra, que no cal rebel·lar-s’hi, que vindrà l’hivern i no hi haurà neu, només pluja i núvol i menys llum de la que vull entre els pits, entre els dits, entre tu i jo.

Saber-ho i no somriure, ni plorar. Saber-ho i dir, només, sóc aquí. Seré aquí a la primavera, i a l’estiu ofegaré les penes al mar, i la seva llengua llarga em xoparà de mi.

Escolto cançons tristes i em fan companyia, avui que fa tant sol i em cal la pluja. Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. I no tenir el teu cos que m’arreceri.

Mare nostra

In esvoranc on 30 Agost 2015 at 10:07 pm

No he anat al mar, aquest estiu. L’he vist de lluny, sense voler, sense mirar-lo gaire. No he anat al mar ni m’hi he banyat, ni he fet el mort, panxa enlaire, amb la seguretat de qui sap que cal només tombar-se per tornar a respirar, fer quatre braçades per arribar a la vora on algú t’acull, on tens la casa.

No he anat al mar i pensava que era casualitat, fins que he recordat que hi vaig dimecres, al mar, que hi duré els nens i farem castells. Ho he recordat i un malestar, una nàusea. Una vergonya d’anar al mar a ser feliç, impunement. Miraré el blau i veuré morts, morts de veritat. I ara, ara què?

Penso llavors en el meu cel, en l’aire que he respirat des que vaig néixer, en el cel que és el mateix que veuen elles. Les que moren de gana, les que són mutilades, les que assenten i callen. I aguanto la respiració un moment tan llarg com puc.

Era petita, jo, però ho recordo bé. Al barri es repartia el que hi havia, i si a la veïna no li arribava la setmanada fèiem allargar les llenties. I no sabíem el conte de la sopa de pedres però la fèiem igual, amb el que portava cadascú, i era trist però rèiem igual. Com voldria, avui, que truqués algú a la porta, que dugués una pedra i una olla d’aigua, i tirar-hi les llenties, els tomàquets, les patates que no em cal menjar. Com voldria, dimecres, trobar-me amb una altra família al mar, i compartir l’entrepà. Que tot fos tan fàcil, i tornar a respirar.

Saps? Tinc dues mans. Posa-hi les teves, fem un pont. O empenyem fort, que salti algú de molt amunt i voli enllà, i ens deixi estar. Tinc dues mans que no serveixen per a res, avui, si no és per plorar un text que diu que no he anat al mar, aquest estiu, ni hi vull anar. Vine, posa-hi les teves. Fem un pont. I que la mar sigui la mare, i que ens aculli. Que sigui només la tomba dels que viuen de la mort.