parole, parole, parole

Algo de mí

In esvoranc on 14 Octubre 2017 at 12:19 am

Ahir a la nit es va morir el meu pare. Va ser una mort tranquil·la. La seva dona li agafava una mà, jo l’altra, i cada cop respirava més a poc a poc, fins que ja no va respirar més. Em vaig quedar molta estona allà, asseguda al seu costat, amb la meva mà a sobre de la seva. Havia passat els darrers dies amb les mans fredes, i jo n’hi agafava una, obstinadament, per escalfar-la. Li veia el clatell suat i les mans fredes i no podia tolerar la contradicció. Així que li agafava una mà. Va morir amb el clatell suat, la mà dreta molt calenta. Al final va venir el metge i vaig haver de deixar-la anar.

No el coneixia gaire, el meu pare. Quan era petita em venia a buscar alguns dissabtes, de vegades el diumenge. Tot d’una ja no va venir més, i tot i que vivíem a deu minuts no vam trobar-nos mai pel carrer, i van passar més de vint anys abans no vam tornar-nos a veure. Quan venia, en realitat no venia ell, venia la Martina, una nòvia meravellosa que tenia. Quan la Martina se’n va anar a Berlín, ell va deixar de venir. I quan va tornar a trucar-me, en realitat no va tornar ell, el va fer tornar una altra dona meravellosa, la Cristina. El meu pare era d’aquestes persones que són un desastre però es fan estimar, per algun motiu estrany, o per la manera tímida de somriure, avergonyides, quan els dius que han fet res mal fet.

No el coneixia gaire, però sé que n’he heretat algunes coses. Una certa aversió als capellans, una manera de caminar curiosa. El talent dubtós de saber-me totes les lletres de Camilo Sesto de memòria. La tendència a flirtejar sense adonar-me’n, el gust per les estrangeres guapes. El respecte pels cavalls, els ulls foscos. Quan era petita i la meva mare s’enfadava amb mi, em deia que era pastada al meu pare. A ell no el vaig sentir mai malparlar d’ella; li tenia una devoció que em pertorbava.

No en tinc cap mal record, del meu pare. Si de cas, l’absència. No va ser-hi en cap dels moments durs de la meva vida, en cap dels bonics. Quan vaig llicenciar-me, quan van néixer els meus fills, quan vaig publicar el primer llibre. Aquells moments en què hi voldries els pares, i ell no hi era.

Vaig afaitar-lo, el meu pare, el dia abans que es morís. A poc a poc, amb molt de compte, vaig rasurar-li la barba de quinze dies que duia. M’havia d’aturar sovint perquè tornés a posar-se la màscara d’oxigen, no respirava bé. En acabat, em va demanar que li posés aftershave, i colònia i tot. “Mira qué guapo que me ha dejado mi hija”, deia a tothom. I jo, que feia molt que em sentia òrfena, vaig assaborir el regust amargant d’aquells moments breus de ser filla un altre cop.

Ara s’ha mort, es va morir ahir a aquesta hora, si fa no fa. Jo li tenia la mà agafada, i els meus fills van agafar-me-la a mi, i van abraçar-me tan fort com ens va caldre, molta estona. “Us estimo molt, fills”, vaig dir. No dic que el meu pare no m’estimés, a la seva manera desastrosa. Però no recordo que mai m’ho hagués dit. Que descansi en pau, com se sol dir.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: