Lalalà

Pica el julivert, molt fi. El julivert ha de ser fi perquè sinó el nen diu que no vol les mandonguilles, i les mandonguilles són el plat preferit d’en Paco. Pica el julivert molt fi i després l’all, tan petit que gairebé no es veu; all invisible perquè el nen no el vegi i no pugui dir que hi ha all, que és el que més li agrada a en Paco a les mandonguilles. I amb les mans en la barreja de carn picada de porc i de vedella, meitat i meitat, pasta com en els temps en què tenia temps i pastava fang per fer-ne gerros, plats, cendrers. Pasta i hi posa sal i una mica de pebre, just perquè en Paco el noti però el nen no, i ou, i pa ratllat.

Pasta i a la tele, de fons, hi sona aquella cançó que no sap com es diu però que fa així, i la cantusseja. Sembla gairebé feliç, pastant, amb el davantal net, fent lalalà, així, amb la tele de fons i el fluorescent il·luminant-li els ulls, i la pasta que segurament ja no cal pastar més, però que continua pastant perquè li agrada enfonsar les mans en la carn humida i notar-la entre els dits. El nen és a l’habitació, amb l’ordinador, i ella està tranquil·la perquè sap que no sentirà cap vidre que es trenca ni cap prestatge que cau, sap que pot fer el sopar i fins i tot deixar encaminat el dinar de demà. Potser, si s’afanya, asseure’s dos minuts davant la tele abans que arribi en Paco i mirar alguna cosa, mentre plega la roba, que li aturi el pensar. Pensa les sabatilles que haurien de canviar-li al nen, que ha crescut un pam, i en la cadena del vàter, que s’ha tornat a espatllar. Pensa que té els punys de l’abric gastats, però que encara haurà de passar els dos mesos que queden per a les rebaixes. Pensa el cambrer del bar del costat de la fàbrica, on van a fer el cafè de mig matí, que li pica l’ullet i li regala sempre un parell de caramels dels que li agraden tant. Pensa que la pasta ara ja està innegablement a punt, i comença a fer unes boletes perfectes, rodones, exemplars, que alinea en fileres absurdes a sobre una safata de ceràmica que li va la regalar la sogra quan es van casar.

Fa les boletes amb molta cura, com si haguessin de passar un concurs d’esfericitat, i després les col·loca una al costat de l’altra, i aquest ordre que haurà d’alterar per fregir-les li dóna una pau estranya. Fins que sent la clau al pany, la porta que s’obre, en Paco que ha arribat una mica més d’hora i ella encara no té el sopar, i a la nevera no hi queden cerveses, i potser mal humor tota la nit, potser algun crit. La clau al pany, les passes que deixen la jaqueta a sobre el sofà, i en Paco que va a veure el nen i el nen que no diu hola i en Paco que va cap a la cuina i saluda, i somriu perquè hi ha mandonguilles, i se li acosta per darrere i li fa un petó a la galta i potser no hi ha mal humor, avui.

Però, llavors, una llengua com una anguila fins al fons del timpà, i unes mans com unes guilles que li aixequen les faldilles, i un membre com una fura que li esquinça el sexe fent-se lloc per passar. I ella que vol dir alguna cosa, que ara no, que el nen els sentirà, i ell que fa xxxt, i ella que nota tot el cos que se li tensa i se li gela i no pot moure res que no siguin les mans, que aixafen les boletes perfectes, que s’exasperen perquè el dolor és tan viu que li costa no cridar. Creu que si no fa res, tot acabarà aviat. Creu que si no fa soroll, el nen continuarà amb l’ordinador i no se n’adonarà. Creu que de la tele ara sona aquella altra cançó, que no sap com es diu però fa així, i no la pot cantar perquè la seva veu es de pedra i no se sap enlairar.

Ell li engrapa els pits i empeny més fort i esbufega, i ella cau endavant i va de poc que no trenca la safata. Es troba, de cop, amb un dit entre els llavis, i mossega, mossega fins que nota a la boca el gust de la sang, i llavors com de lluny la certesa que el dit és el seu, perquè la sang té un fons de julivert, molt fi, i d’all, invisible, però el dolor somort del dit no apaga ni una mica la cremor entre les cames, la sensació que el seu sexe és carn viva i el d’ell una fura que esgarrapa i mossega i empeny fins que esclata.

I llavors, ràpidament, li apuja les calces i li abaixa les faldilles i li arregla els cabells, perquè en desfer-se el monyo li havien anat a la cara. I un petó a la galta, un petó com un punyal, i un vaig a rentar-me a les mans, i passes al passadís, i porta que es tanca.

Ella s’espolsa el davantal, que ha quedat tacat de carn, i refà, una a una, les boletes. En surten quinze, exactament, en tres files de cinc, enfarinades, blanques, gairebé virginals. Engega el foc i hi posa la paella, i mentre espera que s’escalfi l’oli arriba el nen que diu que té gana i què hi ha per sopar, i si les mandonguilles porten all, i si hi haurà també patates rosses, i com que no li respon se’n torna a l’habitació fins que el cridin a taula.

Mentre el sopar es daura al foc, a la tele, de fons, sona una altra cançó. Ella taral·leja, perquè fa així, i li sembla que si arriba a la tornada potser sabrà com es diu, però llavors comencen els sanglots, uns sanglots que vénen no se sap d’on però que acaben mullant-li la part de dalt del davantal, uns sanglots que s’empassa i que fan gust de sal. Treu del foc boletes perfectes, daurades, a punt per tirar-les dins la cassola amb la salsa.

Quan seuen a taula en Paco li pica l’ullet, el nen aparta les bledes i diu que volia patates i que les mandonguilles fan gust d’all, ella es mira el dit i la mitja lluna dels incisius clavats. Mastega una boleta, el julivert tan fi, l’all invisible, la forma perfecta desfent-se-li entre les dents. A la tele ja no canten, fan les notícies i sembla que avui, en algun lloc del món, hi hagut guerres i matances i molts morts de fam. Durant el sopar ja ningú no parla, però és igual. Demà serà un altre dia i encara no ha fet el dinar.

[Conte publicat dins La mala reputació, Proa, 2010]