parole, parole, parole

Ho diré ben alt: PROU

In fent amics on 22 Agost 2014 at 12:31 am

Hi ha un noi que ha escrit un article molt benintencionat sobre la cultura que perpetua la violació (és a dir, la nostra) i per què és important que els homes en siguin conscients. Hi ha algunes idees amb què no acabo de combregar, però la veritat és que ja és un bon començament que algú perdi el temps i l’energia a dir algunes obvietats que cal anar repetint perquè hi ha una majoria que les nega sistemàticament, i encara està millor que les digui un home, per variar.

Entre els que necessiten que els repeteixin obvietats hi ha alcaldes com el de Màlaga, més preocupat per la imatge de la seva fira que pel benestar d’una dona agredida per cinc conciutadans (no, no espereu el “presumptament”), o el de Valladolid, que té por de pujar als ascensors per si l’acusen de violació. Així que aquí en van un parell.

Sí, és una putada que pel sol fet de ser un home se’t pugui prendre per un violador en potència. Però sabeu què? Encara és més putada que per ser una dona se’t pugui prendre per una presa en potència. La majoria de dones no tenim por de pujar a l’ascensor amb un desconegut per si ens acusa de violació, sinó per si ens violen. Bé, de fet, en un ascensor seria complicat, però ja vaig parlar en el seu dia dels carrerons foscos.

Aquesta por no sol ser racional. La majoria de dies de la nostra vida no ens viola ningú, i la majoria d’homes que ens envolten no ens violaran mai. Però hi ha el perill que ho intentin, i no sabem qui serà, ni quan. Per això tenim por, no sense una mica de raó. Però el que la fa irracional és que ens han ensenyat a sentir-nos víctimes potencials, sense la força de defensar-nos, independentment de les nostres característiques individuals o de les de l’agressor.

D’una banda, la idea seria que, com que les dones són més febles que els homes, jo sóc més feble que qualsevol home, és igual si peso el doble que ell o tinc uns bíceps que fan caure d’esquena. L’altra banda és més perversa, i és la socialització directa i indirecta que rebem unes i altres: com que l’altre és un home jo no tinc el dret d’insubordinar-me. I aquesta idea, que les dones ens hem de subordinar als homes (a qualsevol home, en qualsevol circumstància), és a la base de totes les agressions, grans i petites, a què ens sotmeten i davant de les quals moltes dones no reaccionem amb la violència que seria raonable esperar.

En aquest vídeo hi ha una nena que no s’ho ha cregut. Un home intenta agredir-la en un ascensor i ella, que sap arts marcials, s’hi torna. Aquest vídeo, tant si és real com si és un muntatge, hauria de ser present en l’educació de la canalla. Noies, podeu defensar-vos, no està prohibit. Nois, podem defensar-nos, no està prohibit. I que tothom ho tingui present quan pugi en un ascensor, o quan passi per un carreró fosc.

La legitimitat de defensar-se no comporta, però, l’obligació de resistir-se activament. Si algú em coacciona per agredir-me i no crido ni esgarrapo ni pico de peus, no és culpa meva que m’agredeixin, ni deixa de ser una agressió. És culpa de l’agressor, que no té dret a fer-me el que li sembli simplement perquè no m’hi resisteixo. Sobre això en vaig fer un conte fa un temps, ja em perdonareu l’autobombo. En el cas de la noia de Màlaga, he llegit que la jutgessa considera que no hi ha prova de violació perquè “no sembla que s’hi resistís”. Doncs mira, si hi ha cinc paios contra una, i a més aquesta una ha begut, potser és intel·ligent no resistir-s’hi.

Com que amb la violació sembla que hi ha qui no veu clar que el silenci no és consentiment, posarem un altre exemple d’agressió. Si jo sóc al carrer i ve un paio i comença a estirar-me els cabells i, com que quedo paralitzada i no m’hi torno, decideix fotre’m uns quants cops de puny i deixar-me inconscient, els fets constitueixen una agressió. M’ha fet mal, encara que en el moment no hagi pogut moure’m ni demanar ajuda ni dir-li cabronàs.

Ara els cinc mascles malaguenys treuen pit perquè “no s’ha demostrat que la violessin” i la denunciaran per mentir. Doncs bé, com a grans amants de la presumpció d’innocència que són, esperem que no la crucifiquin abans de poder demostrar que menteix. Perquè no poder demostrar una violació és el més habitual del món, i això no vol dir que no hagi succeït. Les violacions rarament són com a les pel·lícules. Si teniu la bona sort de no haver-vos-hi trobat mai, aquest còmic us pot ajudar a entendre com va moltes vegades.

Però hi ha una cosa que em preocupa molt: el missatge que s’està donant aquests dies, passés el que passés a la fira, és que si et violen val més callar. Si no tens cops i hemorràgies mortals, no et creuran. I encara que en tinguis, serà culpa teva, que anaves amb faldilles curtes, o estaves “carinyosa” amb el violador. Et diran mentidera, puta, lianta. Calla. Val més callar.

No seré jo qui posi a sobre de la víctima la responsabilitat de denunciar. Ja té prou feina a recuperar-se com per haver de carregar, a sobre, amb la culpa de no ser una bona ciutadana. Però em fa ràbia cedir a aquesta lògica, i no puc negar que em fa vergonya viure en una societat en què si una amiga meva s’hi trobés, l’opció més intel·ligent seria dir-li que no anés a comissaria si no tenia proves físiques incontestables i un expedient impecable de verge impol·luta.

Així que ho diré ben clar: PROU. Prou de dir xorrades sense pensar-hi cinc minuts, sense tenir en compte que les dones som persones amb dret a anar pel món sense que ens toquin quan no ho demanem. Si per casualitat us sento dir alguna barbaritat sobre aquest tema i us cau un calbot, no us queixeu. Penso al·legar que era un calbot consentit, perquè no us hi heu negat, o heu protestat massa tard. Que semblo menuda però estic forta i no tinc por d’insubordinar-me, esteu avisats.

Anuncis
  1. “no poder demostrar una violació és el més habitual del món”
    Com castiguem un violador si no hi ha proves?

    • La idea és mirar d’arribar abans que es produeixi la violació. Amb menys tolerància social per les actituds irrespectuoses amb el cos de les dones (acceptar com a normals els comentaris gratuïts sobre l’aspecte físic de les dones que fan vida pública, o que els paletes cridin grolleries a les dones que passen, per exemple), amb educació, i donant a les dones l’espai per pensar que mereixen el respecte al seu cos i que poden actuar (violentament, si cal) contra qui no els el dóna.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: