Moltes us heu sorprès quan hem anunciat que ens casàvem. Nosaltres també, la veritat. La decisió és administrativa: no ens deixen fer pasqua abans de rams. Volem compartir criança i, per tenir els mateixos drets sobre la criatura que tindria qualsevol parella cishetero des del moment del naixement, ens hem de casar.
Tenim la sort que podem. Hi ha una llei que ens ho permet tot i que oficialment som dues persones “del mateix sexe” (això no passa a la majoria de països del món) i tenim tots els papers que demana l’Estat (això no passa a una part de les nostres amigues i a moltes de les nostres veïnes). Així que ho fem, passem per l’adreçador per estalviar-nos problemes. Tenim el privilegi de poder cedir principis a canvi de drets que haurien de ser iguals per a tothom, tot i que ens molesti fer-ho.
Però avui no va només d’acceptar les normes perquè no hi tenim més remei, també va d’apropiar-nos dels espais que ens solen ser vetats, d’ocupar rituals i institucions que volen fer-nos normals des de la nostra inevitable, volguda, estimada, anormalitat.
Perquè sí, hi ha el pes cultural del que vol dir comprometre’s públicament, d’anunciar ben fort i ben enfora una cosa que ens neix de molt endins. Perquè ens casem per papers però ens estimem. I aprofitem l’avinentesa per reunir en aquesta sala molta gent que ens estimem i que ens estima.
No sabeu l’emoció de poder tenir-vos-hi. Avui en concret i a la vida en general. Als que ens heu acompanyat des que vam néixer i als que hem acompanyat des que vau néixer. A la família de sang, a la família triada. A les amigues, a les companyes. Perquè no és tan fàcil ser feliç quan tot t’empeny a ser normal, i per aconseguir-ho ens caleu totes.
Gràcies per la complicitat, pel suport, pels tips de riure, pels macarrons, per la companyia en els moments difícils, per voler ser-hi quan n’hi ha de feliços.
No sabem si vindrà aviat o si encara ha de trigar, la criatura que volem i que ens ha portat a ser aquí avui, encara sense existir del tot, però existint, potent dins nostre. Però quan arribi ens caldreu. Per criar-la amb tant d’amor i tanta força com ens donem entre totes.
Ens estimem, us estimem,
Pol i Bel