Almost blue

Llegir, per exemple, un poema de Cortázar, i pensar que podries estimar aquest home que es despulla en versos que tremolen, que temptegen, que investiguen com si fossin mans que per primer cop saben la fressa dels teus pits o l’aire dels cabells. Llegir i sentir una tendresa perfecta perquè no caldrà mai demostrar-la, perquè no hi haurà trucada a mitja tarda que convidi a un cafè, perquè s’estima millor els morts i els fantasmes.

Llegir, per exemple, un fragment de Marçal, i pensar que voldries ser la passió d’algú com Renée, d’algú fràgil i fort i contingut i immens. Llegir i sentir que et podrien escaure els vestits d’altres temps, sabent que no patiràs mai l’ofec de les cotilles ni les capes i capes de roba, ni el seu pes.

Llegir perquè des d’allà ningú no et jutja, perquè és fàcil ser perfecta una estoneta i no costa cap esforç ni compromet a res. Llegir perquè és més difícil moure’s, deixar la manta i el sofà, agafar l’abric, sortir al carrer. Llegir perquè ara, a fora, és hivern. I dins el llibre no fa tant de fred.

Nit d’hivern

Des del sofà observo les restes del dia: un mitjó brut a sobre una sabata, els deures sense fer una altra vegada, el iogurt de maduixa que algú s’ha deixat quan ha desparat la taula. Penso que seria fàcil acostumar-se a tardes com les d’avui, de mimar el que està malaltó, de xerrar amb la gran, de preparar un sopar lleuger i ficar-se al llit ben d’hora. Penso que seria fàcil que fos sempre així, ells petits i jo atenta, observant cada mil·límetre que creixen, somrient o sorprenent-me o escandalitzant-me a cada raonament que despleguen amb l’olor de ser molt propi. Penso si Peter Pan no voldrà dir-nos la fórmula i ens deixarà quedar, una estona més, exactament com estem ara, feliços de tenir-nos els uns als altres.

Penso, també, que no és veritat que vulgui instal·lar-me aquí per sempre. Que voldré comptar encara molts mil·límetres. Que voldré espiar primers amors i eixugar llàgrimes. Que voldré fer-me gran, jo també, i penjar a la paret les fotos que faran riure els gendres futurs. Que, un dia, potser, hi haurà algú  molt petit fill dels meus fills, a qui podré llegir aquell conte que els encantava.

Que fer-se gran sigui això, veure la vida que creix. Que fer-se gran sigui tenir la il·lusió, per un moment, que tot va bé. Ara mateix no hi ha res, ni crisi, ni feina, ni final de mes; no hi ha res que no sigui el murmuri lent de la nit instal·lat a casa: radiadors que badallen, un nen que respira tranquil perquè ja no té febre, de tant en tant un cotxe que passa. Camí del llit, em canto, molt baixet, una cançó de bressol inventada.

Bes nagana

El cambrer es fa el simpàtic en un anglès impecable que plau les americanes, que se senten joves i belles i ames del món. Davant del mar, a la terrassa abandonada, ens mullem, però tampoc tant, fins que el rom amb cola comença a perillar i correm a salvar-lo xiringuito endins, amb rialles que vénen de les sardines o del vi o del pastís de xocolata compartit. Tu llegeixes Robert Walser o Casasses, jo deixo per a una altra estona Lispector. Ets el poeta més guapo que he vist mai, i es nota en com et miro i com et toco, i en la paciència amb què destrio cada vers que em llegeixes en el moment menys oportú.

Més tard, mitja lluna sobre les llambordes. Més tard, fantasmes rojos al mercat tancat. Més tard, pastís de nata, que és de crema, a la ciutat dels edificis de rajoles blaves.

Ara, només aquí.