Eat, read, love

Fa catorze anys, avui, que vaig veure néixer, per primera vegada, una persona. Sortia de mi, del meu cos obert i ofert com mai. Va ser una nit de tempesta i una ventada va arrencar els arbres, no és retòrica hiperbòlica. Literalment, el món va tremolar en veure-la aparèixer. Jo també.

L’he vista néixer moltes vegades, des de llavors. El primer cop que va mirar-me, de seguida d’haver nascut. Quan va escopir la pipa. Quan va somriure. Quan va dir “jo soleta” i vam fer tard, que posar-se les sabates no era tan fàcil com li semblava.

La veig néixer, encara, molt sovint. No surt ja de mi, sinó d’ella mateixa. Ella mateixa es gesta i es pareix, nodrint-se no només de la meva sang sinó de tot allò que li ofereix el món. Triant què sí i què no, trepitjant els límits. Dubtant, fent veure que no dubta. Temptejant i patint i gaudint i rient i plorant, neix cada dia.

Negant-me, de vegades. Confrontant-me, no volent-me de casa ni de treva ni de pa. Buscant-me després i perdent-se als meus braços, renaixent de nou amb la mateixa escalfor que li he donat tota la vida. Matant-me una mica, obrint-me tota un altre cop, com va obrir-me aquell dia. Com no ho pot fer ningú que no sigui un fill, nascut de dins del desig de veure’l créixer i renéixer en cada gest nou. I si teniu fills que no heu parit m’enteneu igual, que és el voler-los i estimar-los i afirmar-los el que ens en fa dignes.

La veig néixer sovint i m’agrada descobrir-li una mirada nova i demanar-me d’on li ve. Tremolo tota jo quan sóc conscient de veure-la néixer. El món també deuria. Trepitja fort i em té al darrere per empènyer-la, acollir-la, sostenir-la, ajudar-la a volar. La meva filla. O potser més jo la seva mare, seva, seva, com no serà mai més meva, que és seva la vida.