Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. Saber, ara que encara el sol em menja els llavis, el fred que ha de venir, i com m’abrigaré. Saber, perquè ja tenim una edat, perquè ja tenim cicatrius, perquè ja sabem el que sabem, que hi seràs però no, que no hi seràs però sí. Saber que és inútil la mandra, que no cal rebel·lar-s’hi, que vindrà l’hivern i no hi haurà neu, només pluja i núvol i menys llum de la que vull entre els pits, entre els dits, entre tu i jo.
Saber-ho i no somriure, ni plorar. Saber-ho i dir, només, sóc aquí. Seré aquí a la primavera, i a l’estiu ofegaré les penes al mar, i la seva llengua llarga em xoparà de mi.
Escolto cançons tristes i em fan companyia, avui que fa tant sol i em cal la pluja. Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. I no tenir el teu cos que m’arreceri.
belolid 