parole, parole, parole

Un nom propi

In esvoranc on 25 gener 2012 at 11:07 am

Van rebel·lar-se els esclaus i es van arrencar el nom dels amos. No tots, és clar, no tots. Alguns s’hi sentien còmodes, el nom era el seu, no s’havien dit mai d’una altra manera. O potser era massa feina i feia mandra. El cas és que alguns van arrencar-se el nom i van sentir-se lliures, van sentir-se amos de la seva vida. Van sentir que podien renéixer d’una manera més digna, amb el cap més alt i les mans més netes.

És potser per això, Virginia, que se’m fa estrany dir-te Woolf, que és un nom d’home. És per això que miro d’arrencar-me capes d’aquest nom que van imposar-me en néixer. Faig caure, primer, el cognom de la mare que va parir-me sense voler-me. Faig caure, després, la meitat d’aquest nom ancestral que han dut tantes dones a la família. I llavors no sé què fer amb el cognom del pare absent que en realitat vol dir tan poc que no vol dir res, que és com dir-se de qualsevol manera perquè res no m’hi lliga. I aquest el deixo, doncs, tal com va, buit de cap pes, triat gairebé per l’atzar.

M’he arrencat els noms que em feien nosa i em sento lliure. I sé per com em diuen qui m’estima.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: