parole, parole, parole

Cercles perfectes

In és quan volo que hi veig clar on 17 Mai 2016 at 9:19 pm

Teníem divuit anys i la sang empenyia, i érem ignorantment felices al bell mig de la plaça reial. Assegudes en un banc marejàvem la perdiu fins que ens vam donar la mà i vam besar-nos i el món ja no existia, o això volíem creure. Ignorantment felices ens besàvem, al bell mig de la plaça reial.

Al principi no pensàvem que els crits anessin per nosaltres; érem només boca, llengua, mans, sal. Però van anar acostant-se i vam haver de deixar de besar-nos, vam haver de sortir del cercle perfecte que ens feien els braços i els pits i els sexes esclatants sota els pantalons cordats, i vam haver de veure un grup d’unes vuit o deu persones, amenaçants.

Vam agafar-nos de nou les mans, al bell mig de la plaça reial, que estava plena de gent que no feia res. Vam aixecar-nos del banc, vam agafar les coses de la universitat, vam córrer amb els dits enllaçats. No van seguir-nos gaire; el sol brillava impassible al punt del migdia i ens havien fet fora d’aquell banc que no havia de ser per a nosaltres, que no havia de ser la cabana del cercle perfecte que ens havíem pensat.

No van pegar-nos, no van violar-nos, no van fer res que poguéssim denunciar. Uns quants insults, mirades amenaçadores, ja està. Tot fos això, vam pensar. I l’ensurt no ens va acompanyar gaire: és tossuda, la sang, als divuit anys. Vam continuar traçant cercles perfectes per les places, pels carrers. Només de tant ho recordàvem i de cop ens deixàvem de besar.

Ara que fa vint anys d’aquell migdia i corren per casa dos preadolescents amb ganes d’estimar, penso si els serà igual de fàcil anar pel món. Si els meus fills tindran la sort que he tingut fins ara, si el màxim que els passarà si decideixen estimar qui no toca seran quatre crits desafortunats. I és trist saber que no hem trencat el cercle imperfecte, que és igual de perillós anar pel carrer ara que fa vint anys. Que l’odi és igual de fàcil de trobar.

Tracem, doncs, cercles perfectes. Aïllem-nos del seu odi, si podem. Que totes les places siguin illes en què poden besar-se els amants. Escopim-los el nostre amor a la cara, que els caigui com una pluja sobre la terra assedegada. Fem esclatar la primavera, siguem tants que no puguin amagar-se en la força del grup que els dóna la raó. Besem-nos pels carrers i que trontollin les cases.

Convertim el carrer en un camp de cercles perfectes en què està permès besar.

Advertisements
  1. Vols dir que no ha canviat res en vint anys? En tinc cinquanta, i als trenta descobria amics que estimaven qui no tocava, i es feia realitat el que pensava des dels vint: no més si em volen dur al seu llit pot ser això un problema, i encara; aleshores eren per a mi teories amagades el que ara són realitats pel carrer. Mai no he estimat qui no tocava, així que potser per això tinc una percepció esbiaixada, però crec que un cert camí sí l’hem fet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: