parole, parole, parole

Trencar el marbre

In esvoranc on 25 Mai 2016 at 8:12 am

Un amic tuiteja una foto de l’entrada de la botiga, estupefacte. Han trencat el pedrís de marbre. Cal molta força i molta insistència, molta voluntat, per trencar un pedrís de marbre. Un altre amic respon que devien voler els trossos per llançar-los als mossos. Tot això, ben natural.

I jo m’encongeixo una mica més en aquest dia en què Sara Montesinos es preguntava (ens preguntava) com és que passa tot el que passa a Idomeni, com és que sabíem que passaria i no hi havíem enviat ningú que ens ho expliqués bé, com és que ens limitem a estremir-nos un moment amb fotos de nens xops i continuem amb el nostre dia de cada dia, sense pensar que puguem (que tinguem l’obligació de) fer-hi res.

Pot semblar molt lluny, Gràcia, de Grècia, però a mi se m’acumulen les males notícies, se’m barregen les violències i els herois en això tan actual que en diuen timeline i que acaba sent una paret plena de finestres per on no sempre volem mirar.

Hi ha dies que voldria cridar que no, que jo no sóc d’aquest món. Que no vull ser d’un món en què els projectes bonics acaben a cops de roc i motos cremades. D’un món en què gassegem la gent com si no hagués existit el s.XX i no sabéssim on ens portarà. Un món en què sempre hi ha algú disposat a fer servir la violència, no com a últim, sinó com a primer recurs.

Em forço, llavors, a pensar en Sara Montesinos, que fa molt que va decidir que volia ajudar com podia, que era sent-hi. I en la Mercè, l’Anna, en Pol, que posen temps i energia en projectes bonics. Perquè tot això conviu al mateix món. Som complexes, les persones, i capaces de tantes meravelles com horrors.

Seria bonic triar un bàndol, defensar-lo sense fissures, dir aquests són els dolents i aquests són els bons. Però a tots els bàndols hi ha horror i meravella, i hem de poder dir sense por que no volem imbècils que cremen cotxes, ni síndrome de Sherwood. Hem de poder dir que el Banc Expropiat calia al barri, com ens cal la policia quan ens ajuda en mals moments. Que al periodisme li està passant alguna cosa molt lletja quan redueix la barbàrie a una foto melodramàtica, sense anàlisi ni context. I que hi ha professionals excel·lents que creuen en la seva feina i miren de fer-la bé.

Per molt que costi trencar un pedrís de marbre, és molt més fàcil que no pas construir-lo. Jo vull ser del bàndol dels que hi posen mans, caps, paciència. Jo vull ser del bàndol dels que posen límits a les violències il·legítimes. Jo vull ser del bàndol dels que diuen ei, sí que som d’aquest món. I el volem, el construirem, força millor.

Advertisements
  1. Per aquest món teu ))

  2. Gràcies.
    I ànims als periodistes que fan bé la seva feina, enmig del desert.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: