parole, parole, parole

Posts Tagged ‘inficcions’

Whatever gets you through your life

In inficcions on 21 Octubre 2012 at 2:53 pm

És fàcil escriure. Mirar els personatges i saber què senten, perquè t’ho estàs inventant. Donar-los coartades, sortides, desesperança. És fàcil escriure-ho i llavors queden les lletres sobre la pantalla, i al cap d’un temps hi tornes i encara són allà, en la seva vida perfecta d’unes poques pàgines plenes d’el·lipsis i mancances.

Llavors, un dia, envies aquestes pàgines a algú que li sembla que sí, que val la pena convertir-les en un llibre, i escampa les vides que vas escriure, i gent que no coneixes obre el llibre i llegeix el dolor, la ràbia, la llum. Alguns t’escriuen, normalment per Facebook, i t’expliquen que han llegit el llibre, que els ha agradat llegir-lo. I sents una escalfor a dins, com una culpa o una satisfacció o una estranyesa, i penses si no vas trair els teus petits personatges deixant-los a la vista de tothom perquè els jutgin i els qüestionin i els valorin. I no saps què dir i dius, només, gràcies.

Altres, els professionals, el llegeixen perquè és feina i després et fan preguntes. Per què escrius, què llegeixes, què pretens amb aquest llibre. I et trobes parlant, reflexionant en veu alta, inventant-te coartades, sortides, desesperança. Com si fossis un personatge, surts i somrius i parles, i quan ja has parlat arribes a casa i llegeixes el que diuen que dius, i veus el que li has fet dir al personatge que porta la teva cara, i sents que no te’n surts tan bé quan no hi ha la pantalla de l’ordinador, les tecles blanques i les lletres negres, ni el botó d’esborrar llest per tirar enrere a mitja paraula.

Amb tot això vull dir que em sento estranya. Que, com sempre, em refugio en Cortázar, que deia, crec que a La vuelta al día en ochenta mundos, que quan llegia les interpretacions que feien alguns crítics dels seus contes, pensava que ell no havia posat tot allò allà, com a mínim a nivell conscient, però que si els altres ho trobaven, ja estava bé.

Amb tot això vull dir que no sé què dir, així que, simplement, gràcies. Continuaré escrivint perquè és fàcil escriure i fer coses fàcils és el que fa la vida, amb totes les seves dificultats, suportable.

El cel de cada dia

In inficcions on 3 Octubre 2012 at 12:02 pm

Sortíem de la cerveseria, xerrant encara, com si la conversa fos més densa que la cervesa i ens hagués de durar tota la nit. Sortíem de la cerveseria i ells també van aixecar-se, i ell li va agafar la jaqueta i li va posar a sobre les espatlles, i ella el va mirar, sorpresa, i va somriure. En tenien menys de trenta i es tocaven amb la delicadesa de qui comença a descobrir el cos de l’altre, de qui ja l’ha vist nu i l’ha besat i l’ha resseguit, però encara no gaires vegades.

Van fer-me enveja, és clar. Aquells primers dies en què penses què serà el primer que et trauràs en despullar-te, en què cada cop que en passar notes com et frega el seu aire t’estremeixes, en què cada petó és electricitat d’alt voltatge. Van fer-me enveja i et vaig mirar i vaig pensar en aquella nit que jo tornava de viatge i vaig passar a buscar-te per fer un beure i vam parlar, com sempre parlem, però sense mirar-nos als ulls, mirant de no tocar-nos, amb la timidesa que no havíem sentit mai un davant de l’altra.

Va durar molt aquella copa, i el sopar va semblar interminable, i en arribar a casa teva encara vam esperar a fer la darrera, xerrant, rient, com si tinguéssim tot el temps del món i l’endemà no fos dilluns i no calgués dormir. Va durar molt però al final vaig deixar el got a la taula i em vas apartar els cabells de la cara i em vas besar, i no vam dormir i l’endemà la son era la prova que havia passat i el pes a les parpelles se’m feia agradable.

Quan trobo a faltar els dies en què em tocaves com si hagués de trencar-me, penso en aquella nit, i en les que van venir més tard. I de vegades, un moment, et miro com et mirava llavors. Després pregunto què farem per sopar i véns a la cuina i m’abraces per darrere i em beses una galta, i és bell també aquest gest de saber-se el cos i estimar-lo potser sense tanta cerimònia, potser sense tanta reverència, però amb la màgia de qui mira el cel estrellat de cada nit i no sap deixar de meravellar-se.

La prova del delicte

In inficcions on 26 Setembre 2012 at 11:48 pm

Aquella nit en Marc va arribar tard a casa i va dir-li a en Claudi que s’havia hagut de quedar a la feina. Era veritat i segurament en Claudi se l’hauria cregut, en part perquè no tenia cap motiu per no creure-se’l però, sobretot, perquè no li agradava imaginar fantasmes. Si no fos…

L’olor d’ella, que se li havia enganxat al coll de la camisa quan s’havia acostat a saludar-lo i s’havia quedat un moment més del que calia sentint-li aquell punt deliciós, entre la galta i el coll, amb els llavis. No el rastre del rouge, que havia desaparegut quan ella va passar-li els braços per les espatlles, potser amb massa familiaritat, en acomiadar-se. No les mirades que havien creuat mentre parlaven de feina. No el tacte de les mans d’ella, que havia tocat un moment en agafar-li un dossier. Encara li cremaven la pell, els dits, els ulls, però no es notava i, en tot cas, en Claudi no s’hi hauria fixat, normalment. Només l’olor d’ella, que avui s’havia posat un perfum intens que s’enganxava a la roba i trigava dies (o rentadores) a marxar.

L’SMS de propaganda que en Marc va esborrar només de llegir-lo i que en Claudi no va trobar quan va espiar-li el mòbil mentre ell es rentava les dents. “Esborra els missatges”, va pensar. “Amaga alguna cosa. I aquesta olor…”.

En Claudi no el va creure i es va presentar al despatx a mig matí, per sorpresa, amb dos croissants i un somriure fals, i va entrar sense trucar a la porta. Hi havia en Marc, sol, perquè aquell dia no havia quedat amb ella ni amb ningú, mirant la pantalla, fent veure que treballava però pensant en ella, en les seves cames encreuant-se quan estava cansada, en la manera com es posava un dit a la boca, sense fixar-s’hi, quan pensava.

En Marc estava sol al despatx i va alegrar-se genuïnament dels croissants, fins i tot d’en Claudi apareixent, imprevist, al llindar de la porta, instal·lant-se a la taula, col·locant els gots de paper plens de cafè amb llet a l’estil dels americans.

En Claudi no va dir res quan va veure a terra l’anell que ella s’havia tret el dia abans. Tenia el costum de treure-se’l per escriure, però en Claudi no ho sabia, perquè no la coneixia. Va imaginar-se-la (cos inconcret, sense cara) arrapant-se-li al cul a sobre la taula. Va imaginar-se-la mossegant-li l’espatlla, mirant de no deixar cap marca. Va pensar que era per treure’s de sobre l’olor de sexe, i no només perquè estava cansat, que en Marc s’havia dutxat només d’arribar a casa.

En circumstàncies normals, en Claudi no hauria sospitat res. En Marc i ella haurien fet avançar, lentament, a cop de paraules interpretables camuflades en missatges de feina, una història que feia temps que es veia que acabaria sent. S’haurien trobat a mitja tarda en un hotel, o haurien anat a casa d’aquell amic d’ella que li deixava les claus quan li calien. Hauria durat poc, tres o quatre setmanes, no gaire més.

En circumstàncies normals, ningú no hauria pres mal. Però ara en Claudi ho sospitava, ho sabia, abans que ells.

I would prefer you not to

In inficcions on 8 Agost 2012 at 9:56 pm

El primer cop va ser un gest reflex, gairebé innocent. Vaig veure l’home que llençava el paper a terra i continuava caminant com si res, i em va sortir de dins. El vaig recollir i l’hi vaig llançar al cap. No li vaig fer mal, evidentment, però es va endur la mà al lloc de l’impacte amb un gest sorprès que em va alegrar el dia. Es va ajupir, va recollir el paper i el va llençar a la paperera.

Al cap d’uns dies, mentre esperava el tren, una dona fumava impunement a l’andana, a sota el cartell que ho prohibia expressament. El fum em venia a la cara, m’omplia la boca del seu aire brut barreja de trens i quitrà i calor mal païda d’onada sahariana. Vaig mirar-me el paquet de pipes que havia comprat per vestir l’espera. Vaig mirar-me la mà on guardava les clofolles fins que s’omplia i m’atansava a la paperera a buidar-la. Vaig acostar-me a la dona. Vaig anar-li llançant, una a una, totes les clofolles.

Després del desconcert va haver-hi crits. No només de la dona, també d’alguns que li feien costat. Altres entenien què passava, entenien que les clofolles són més consistents que el fum, però no més molestes, i em van aplaudir. Va arribar el tren. Vaig marxar.

El cas és que vaig començar sense adonar-me’n. En silenci, mirant de no destacar. Sense mala bava, simplement cansada de deixar-me fer, de respectar les normes que els altres no consideraven importants. Quan algú posava la música massa forta en un espai públic, em posava a cantar ben alt. Quan algú escopia al carrer, li escopia a la cara.

Em van apallissar moltes vegades. Normalment no era greu; sóc una dona menuda i amb aire fràgil i acostumava a passar algú que m’ajudava. Un parell de costelles trencades, algun trau a la cara, blaus. Sobretot m’insultaven.

Aquí ja no. Aquí hi ha un horari per a totes les coses, terres nets, pastilles blanques. Aquí la gent crida de tant en tant, però no és tan terrible. Juguem als escacs i fem manualitats i un cop al mes passa una doctora que em pregunta com va. Jo li ensenyo els retalls de diari que he anat col·leccionant; gent que fa el que feia jo, però que tenen un nom i una web i fan comunicats de la guerrilla per la convivència urbana.

De nits, quan no puc dormir, penso que potser, algun dia, el món serà un lloc tan endreçat com aquest on visc.

Hivern, primavera, etc.

In inficcions on 6 Març 2012 at 4:07 pm

Va desgelant l’hivern i a l’agenda es concreten viatges i feines, aniversaris, la vida que empeny en forma de compromisos diversos, en forma de pantalons que cal comprar perquè els nens han crescut un pam. Va desgelant l’hivern i ja no és de nit quan arribo, els dimarts, a la feina, i veure com surt el sol des de l’embús predictible és una manera com una altra de començar el dia al teu costat. I llavors hores de concentrar-me, i llavors mal de cap perquè m’he tornat a deixar les ulleres, i llavors tarda de taxista i de pianista i de cuinera. Tot el que em porta amunt i avall i a esquerra i dreta.

Però aquesta nit, amor, seré refugi i seré calma. Aquesta nit em desfaré, cansada, la trena, i acolliré les carícies que em guardes. Mirarem per la finestra la lluna quasi plena i recordarem una altra lluna, llunyana, i nits en blanc, i nits en roig, i nits violeta. Aquesta nit serà la nit perquè totes les nits podrien ser l’última o la primera.

De matinada, mentre dormim, l’univers continuarà la seva dansa incomprensible, hi haurà un forner que courà el pa que esmorzarem, hi haurà algú que recollirà les restes del dia dels contenidors de reciclatge. I somiaré, amb el teu pes sobre el meu pes, una nit més, mentre silenciosament acaba de desgelar l’hivern. No ens n’haurem adonat i ja serà, de nou, primavera.

Almost blue

In inficcions on 22 febrer 2012 at 9:29 pm

Llegir, per exemple, un poema de Cortázar, i pensar que podries estimar aquest home que es despulla en versos que tremolen, que temptegen, que investiguen com si fossin mans que per primer cop saben la fressa dels teus pits o l’aire dels cabells. Llegir i sentir una tendresa perfecta perquè no caldrà mai demostrar-la, perquè no hi haurà trucada a mitja tarda que convidi a un cafè, perquè s’estima millor els morts i els fantasmes.

Llegir, per exemple, un fragment de Marçal, i pensar que voldries ser la passió d’algú com Renée, d’algú fràgil i fort i contingut i immens. Llegir i sentir que et podrien escaure els vestits d’altres temps, sabent que no patiràs mai l’ofec de les cotilles ni les capes i capes de roba, ni el seu pes.

Llegir perquè des d’allà ningú no et jutja, perquè és fàcil ser perfecta una estoneta i no costa cap esforç ni compromet a res. Llegir perquè és més difícil moure’s, deixar la manta i el sofà, agafar l’abric, sortir al carrer. Llegir perquè ara, a fora, és hivern. I dins el llibre no fa tant de fred.

Bes nagana

In inficcions on 5 febrer 2012 at 10:06 pm

El cambrer es fa el simpàtic en un anglès impecable que plau les americanes, que se senten joves i belles i ames del món. Davant del mar, a la terrassa abandonada, ens mullem, però tampoc tant, fins que el rom amb cola comença a perillar i correm a salvar-lo xiringuito endins, amb rialles que vénen de les sardines o del vi o del pastís de xocolata compartit. Tu llegeixes Robert Walser o Casasses, jo deixo per a una altra estona Lispector. Ets el poeta més guapo que he vist mai, i es nota en com et miro i com et toco, i en la paciència amb què destrio cada vers que em llegeixes en el moment menys oportú.

Més tard, mitja lluna sobre les llambordes. Més tard, fantasmes rojos al mercat tancat. Més tard, pastís de nata, que és de crema, a la ciutat dels edificis de rajoles blaves.

Ara, només aquí.

Eu sei que vou te amar

In inficcions on 26 gener 2012 at 10:39 am

L’odi pot semblar un pou sense fons, un cel inabastable, un etern girar d’estels que no s’apaguen. Si s’alimenta bé, amb constància i passió, pot arribar a passar de generació en generació, en rivalitats ancestrals que ja no se sap d’on vénen però que van directes al fons del cor. L’amor, en canvi… L’amor té més limitacions.

Quan era jugador, ella va entendre les concentracions i els viatges. Va entendre els horaris irregulars i absurds, va entendre que més d’un sopar d’aniversari s’hagués de fer amb un mes de retard. Va entendre les cartes de les fans enamorades i les crítiques despietades que de vegades l’arribaven a esquitxar. Quan se sentia sola i frustrada, quan li semblava que ni els diners li donaven la felicitat, es posava una gravació antiga d’algun dels primers partits. El veia jove i trempat, amb cabells, fins i tot. El veia a punt de menjar-se el món, amb la samarreta que havia somiat sempre. Feliç, sobretot semblava feliç, i això l’ajudava a recordar que el seu home sempre havia estat així, que ella l’havia acceptat així, que quan va dir-li que sí, que s’hi casava, que volia que aquell amor fos per sempre, s’havia casat també amb més que un club, en certa manera.

Però des que és entrenador, no és només que hi sigui poc, és que quan hi és sent com si no hi fos. El sorprèn amb la mirada perduda a taula, sense escoltar els nens que expliquen com ha anat l’escola o el viatge que els fa tanta il•lusió. Quan, de matinada, es desperta en un llit buit i amb ganes de fer-li l’amor, el troba al despatx mirant obsessivament els partits de l’equip rival, estudiant primers plans de l’altre entrenador, com si darrere els ulls durs i metàl•lics pogués trobar-hi la clau de l’eterna victòria. Pensa llavors que la feina ha traspassat totes les fronteres, que el futbol s’ha menjat totalment l’home que estima, i que comença a tenir-ne prou. Evidentment, la pobra no ho sap tot.

Avui, després del partit, després de la roda de premsa i el sopar a l’habitació perquè diu que està cansat i li cal estar sol, ell travessa d’incògnit la ciutat estranya per arribar a un petit hotel perdut al cul del món. Potser un moment, un moment molt breu, mentre parla amb ella per telèfon i li diu que sí, que molt bé haver tornat a guanyar, que el menjar no és tan dolent però que té ganes de tornar a casa i descansar de debò, se sent culpable, però passa aviat. Això és diferent, ella no ho entendria, no és només sexe, és molt més que això. El taxista li diu en una llengua densa el que deu ser l’import del trajecte, i en veure que no l’entén li assenyala el taxímetre arcaic. Ell treu bitllets i monedes que no coneix, fa la suma, deixa una propina desproporcionada, mira a banda i banda abans d’entrar a la recepció.

Davant l’habitació 104, quan truca a la porta, el puny li tremola d’emoció. S’obre i descobreix un somriure sorneguer, uns ulls metàl•lics que se’l miren amb expectació, una mà que l’agafa pel cinturó i l’estira cap a dins. Avui no fan la comèdia del primer dia, no hi ha cerveses ni vídeo de les millors jugades, no hi ha dubtes ni vacil•lacions. Avui només hi ha un llit desfet i dos homes que follen amb la mateixa energia que posen quan lluiten al camp de joc. Després, de matinada, de tornada cadascú al seu hotel oficial, amb la màscara impassible col•locada a la perfecció, pensaran què diria la gent si sabés el que fan d’amagat alguns dies de competició. Si podran mantenir gaire més temps la comèdia d’odiar-se en públic per, d’amagat, fer-se l’amor. De moment, a quarts de sis de la matinada, quan s’acomiaden després d’una nit de carícies i sospirs i orgasmes i fins i tot un punt de dolor, Pep i José potser no pensen, però podrien sentir, que l’odi és una força poderosa que deriva en l’amor més virulent. Sobretot si es comparteixen les mateixes passions.

[Publicat a Paper de Vidre, núm. 59]

 

Despropòsit d’any nou

In inficcions on 1 gener 2012 at 9:12 pm

Sóc tota teva, si em vols. Sencera, de cap a peus, has de voler-me, i sóc teva. Amb el somriure radiant i la mala llet de sèrie, amb el sexe salvatge i els llençols plens de molles. Amb les arrugues que t’agraden i la llengua massa llarga, amb pastís de pastanaga i mandra de cuinar. Amb una, dues, tres millors amigues, amb examants gilipolles, en lila i en vermell. Amb el cul perfecte i l’engonal per depilar. Amb fred a la pell i galtes vermelles, amb desastre domèstic i eficiència diligent. Amb tot això que saps i tot això que callo, tot el que ja hi ha i el que descobrirem. Si em vols, sóc tota teva. Però abans m’has de voler.

Invisible

In inficcions on 13 Desembre 2011 at 10:00 am

Són les 5.40 i sona el despertador i voldria llançar-lo per la finestra, però no hi ha finestra i a més m’he de llevar, així que l’aturo i em llevo i agafo la roba i la bossa i la jaqueta de la cadira, per no haver de tornar a entrar i molestar les dues noves, que ronquen una mica al llit de sobre el meu, aparentment alienes al despertador que acaba de sonar. A les 5.46 sóc a la cuina i rento la cafetera per fer el cafè, i una tassa per posar-hi el cafè, i una cullereta per remenar el sucre dins el cafè. Obro la nevera per agafar les restes del sopar d’ahir, però algú se les deu haver menjat. A les 6.02 arriba la Luana, que es fica immediatament a l’habitació. A les 6.16, quan surto de la dutxa glaçada, ja no se sent res a l’habitació i això deu ser que està dormint.

A les 6.25 passo pel que havia estat un menjador i que ara és una habitació més amb quatre llits, tots amb gent que dorm. Baixo al carrer i fa fred i rebusco per totes les butxaques de la jaqueta per si hi trobo alguna moneda que em doni una estona en un cafè, però no, així que enfilo pel carrer Hospital i arribo a la Rambla i pujo i pujo fins que sóc a Plaça Catalunya i baixo al soterrani de la Renfe. M’assec una estona al terra, tanco els ulls un moment, penso que avui és divendres i que en Juanjo em pagarà, que podré comprar alguna cosa per sopar i pagar l’habitació una setmana més, que potser aniré a un cíber i em connectaré una estona amb la mare, que ara fa dies que no li dic res.

Són gairebé les 6.57 i entro al torn de les vuit, així que m’aixeco i quan no miren els vigilants em colo darrere d’un avi i em sap greu perquè l’he d’empènyer una mica i li dic “perdoni” educadament, i ell maleeix el jovent i no em pega perquè no té força i no m’escup perquè li cauria la dentadura, però em mira d’una manera que no voldria que ningú em mirés. Pujo al tren de les 7.04, tot i que en tindria prou d’agafar el de les 7.13, i la calefacció i la gent m’escalfen tant que em trec la jaqueta i de la samarreta em torna l’olor del sabó d’aquest matí, i m’alegro d’haver-me dutxat, ni que fos amb aigua gelada. A les 7.28 el tren arriba al suburbi on hi ha la fàbrica i jo baixo i torno a colar-me per sortir, aquest cop darrere d’un noi que fa com si no ho notés.

Caminant deu minuts arribo al polígon i entro a la tercera nau. És d’hora, les 7.42, però vaig al vestidor i em trec la jaqueta i em poso la bata, i llavors m’assec al banc fins a les 7.57, perquè a en Juanjo no li agrada que arribem ni tard ni d’hora. M’acosto a la màquina i li dic hola a la Jasmina, i ella surt i jo m’hi poso i passa el temps fins que són les 13.59 i és hora de parar per dinar, i ve la Maica a rellevar-me. I llavors, mentre em miro les ungles al banc de fora perquè algú se’m va menjar les restes del sopar i no tinc res de res, ve en Juanjo i em diu que ja puc plegar, que la feina està fluixa, que dins el sobre hi ha la setmanada, que si hi ha res ja em trucarà. Però no tinc telèfon i sé que ho diu per dir, així que vaig al vestidor i agafo la jaqueta i me la poso per sobre de la bata i desfaig el camí fins al tren, i al bar de l’estació em compro un llom amb formatge i, posats a fer extres, fins i tot pago el bitllet. Són les 14.46 i fa una tarda preciosa, un sol d’hivern tan suau que, a través de la finestra del tren, podrien ser les mans d’algú acaronant-me els cabells. I de cop, veient de lluny les xemeneies brutes de Barcelona, no sé dir per què, faig un cop molt fort contra el vidre i s’esquerda l’esfera del rellotge i em poso a riure tan fort que tothom del vagó em mira, i per un moment és com si existís de veritat en aquesta ciutat on cada dia viu sense viure tanta gent.

[Publicat a Time Out el 28 d’octubre de 2011]