parole, parole, parole

Posts Tagged ‘fent amics’

Yes, sir

In fent amics on 15 Desembre 2012 at 2:02 am

De vegades dic d’acord però voldria dir que et follin. No literalment, figurada, ja m’entens. Ho deus notar, perquè esperes en realitat que et digui que et follin, saps que estic pensant que et follin, i el meu d’acord et sorprèn, et cau a sobre i no te’l creus, et plou com una cagarada d’ocell al front que vas a eixugar-te i ja s’ha evaporat. Veus (acostuma a passar per escrit, això, en mails o sms o altres formes de comunicació a distància que no impliquen haver de parlar de veritat; no volem haver de parlar de veritat) les dues lletres, ok, o si estic molt esplèndida d’acord, clar i català, i llegeixes que et follin (que et follin imbècil, si estic molt esplèndida) i t’imagines la meva veu serena, d’una tranquil·litat posseïda, que dirien en anglès. Saps que no m’immuto, que el nivell d’incomprensió mútua és tan gran que ja ni m’altero, i et dic ok, sí, el que tu diguis, imbècil (si estic molt esplèndida), i tradueixo tot això a un simple ok per fer més fàcil el conviure de què no podem escapar-nos; és massa petit el planeta i sense voler anem trobant-nos. Notes, segur que has de notar, que t’estic engegant a la merda de la manera més educada que sé, que és callant. Dic d’acord i cedeixo perquè discutir seria perdre el temps. Dic d’acord i tu saps (ho saps, oi?) que t’estic dient que et follin. Imbècil. Esplèndida. I aquí matem el tema, jo dic d’acord i després faré el que em sembli, que acostuma a ser respectar el tracte, que és més fàcil que rebotar-se quan la paret és inescalable.

No et confonguis, et dic de tu però en realitat sou uns quants. No m’estic imaginant una cara concreta. Tampoc no sou gaires, uns quants imbècils amb qui no ens entendrem mai, i us dic d’acord i acabem abans. Jo tampoc no em confonc. Dic d’acord, com una imbècil, i m’acaben follant a mi, esplèndid, per no plantar-me. No literalment, figurada, ja m’entens.

Però vigila. Mesuro les forces. Les guardo per quan sigui important dir un no com una casa. Perquè quan dic que no és que no, no hi ha segona lectura i llavors has de cedir tu, que ets l’altre. Entesos? D’acord.

En la millor companyia

In fent amics on 23 Desembre 2011 at 5:25 pm

L’home que creia en el Nadal es va llevar d’hora aquell dia. Es va acostar al centre de la ciutat petita, engalanada de llums antiquíssims i garlandes de purpurina. Va triar els regals a consciència, pensant cada detall. En un bar qualsevol del passeig va fer un menú barat, rumiant si aquell any faria pollastre amb prunes o gambes al whisky. L’home que creia en el Nadal hi creia de veritat, com un nen tossut que es vol deixar enganyar tot i que ja és gran i fa temps que sap com funciona. Com si aquell parc temàtic en què s’havien convertit els carrers, amb ninots de neu de porexpan i pares Noel infinits i bons desitjos penjats en forma de cartells oficials l’hagués hipnotitzat i se l’hagués empassat i ara no li quedés més remei que respondre a la crida i somriure, sentir-se feliç absurdament.

De tornada cap a casa, carregat, veia com l’alè se li tornava fum blanc i va pensar que feia fred, i que per Nadal és el que toca, i que està molt bé. L’home que creia en el Nadal va arribar a casa i va posar el cd de nadales que li havien regalat a la tercera botiga, i es va posar a fer veure que cantava en un anglès mig inventat, i va pensar que si continuava somrient l’escudella de Nadal seria més bona, i que si cantava més alt el pollastre (al final havia decidit que faria pollastre) li quedaria més gustós.

L’home que creia en el Nadal es va servir una copa de vi, es va treure el davantal i va parar la taula amb les estovalles noves i la coberteria de l’àvia. Amb espelmes, amb un centre de flors naturals, amb copes de cristall de bohèmia, amb tot el luxe que es podia permetre un cop l’any. Després va fer una dutxa i es va posar el vestit i la corbata, i el perfum car, i les sabates netes. L’home que creia en el Nadal no era jove ni gran, havia viscut el que li havia tocat viure, tenia les arrugues justes i les dents molt blanques. Treballava en una empresa qualsevol i els seus companys no li parlaven poc ni massa, ni era estimat ni rebutjat. Quan algú li preguntava amb qui passava la nit de Nadal, o el 25, o Sant Esteve, deia un tímid «amb la família», i aquesta resposta evident satisfeia els simples i aturava els curiosos, perquè «la família» ho vol dir tot i no vol dir res, «la família» poden ser trenta o poden ser tres; «la família» és la resposta correcta i en general no cal concretar més.

L’home que creia en el Nadal tenia un secret, i és que la seva família era ell. Havia intentat, de més jove, explicar que passava sol les festes, però això creava una sospita immediata. Algú que no tenia família segur que havia fet alguna cosa malament. Era igual haver de besar el tiet pederasta que et tocava el cul quan tenies tres anys, era igual haver d’encaixar la mà del fill de puta que maltractava la teva germana, era igual aguantar els sermons de l’àvia manipuladora que canviava obediència per diners. La família és la família, i tothom en té. L’home que creia en el Nadal també, només que havia decidit que no volia veure-la més. Que li feia nosa, que se li feia difícil creure en el Nadal entre tanta hipocresia i tants retrets secrets. Era un home pràctic, un home sà, que aviat va aprendre que «la família» era un genèric còmode, que no deia cap mentida perquè la seva família era ell.

L’home que creia en el Nadal va sopar tranquil, va beure una copa de cava, va menjar el seu torró preferit, va rentar-se les dents. Abans d’anar a dormir va deixar els regals sota l’arbre per poder sorprendre’s l’endemà, quan els trobés. L’home que creia en el Nadal va ser feliç, un Nadal més.

[Publicat al diari Público el 22 de desembre de 2011]

Ni bruixa ni heroïna

In fent amics on 25 Novembre 2011 at 12:05 pm

Soraya Sáenz de Santamaría es reincorpora a la feina deu dies després d’haver parit i s’enceta un debat públic sobre si és bona mare o no ho és, sobre si farà bé la seva feina o no, sobre si és lícita o no la seva decisió. N’hi ha que volen declarar-la heroïna nacional per la proesa. N’hi ha que voldrien retirar-li la custòdia de la criatura. N’hi ha que pensen, directament, que una dona, hagi parit o no, no hauria d’ocupar el seu càrrec, però aquests, en general, no criden tan fort com els altres perquè, si alguna cosa hem aconseguit, és que com a mínim calgui dissimular el masclisme més exacerbat. A tot això, jo em pregunto si la criatura té pare, i si també s’ha reincorporat ja o si ha decidit agafar-se ell la baixa.

Tot i la llarga tirallonga de polítics que ens han representat des de l’inici de la democràcia, i tot i que segurament molts han tingut fills mentre treballaven, només en els casos de les dones, com Chacón o Sáenz, s’ha qüestionat la compatibilitat de càrrecs de responsabilitat i, per tant, que exigeixen molta dedicació, amb la vida familiar. La idea de fons, tot i que costi confessar-la en veu alta, és que els fills són de les mares. Hi ha arguments biològics, com ara que les dones parim i els homes no, o que nosaltres podem alletar i ells no, i té la seva lògica que els primers mesos ens toqui a les dones cuidar-nos-en. També hi ha el sentit comú que diu que, després de nou mesos de fer d’incubadora humana i després d’un part que pot ser esgotador, potser calgui una mica de calma per recuperar-se físicament.

Ara bé, si la dona es troba bé i ha acordat amb la seva parella que ho fan d’una altra manera, per què ens hi hauríem de ficar? On eren els guardians de la moralitat i les bones pràctiques familiars quan tots els polítics homes que ostentaven un alt càrrec han tingut els seus fills? Algú s’ha demanat si González, Aznar o Zapatero eren bons pares perquè en una època tan crítica com podia ser l’adolescència ells es dedicaven a governar un país, en comptes de fer una feina de menys responsabilitat que els permetés estar pel que era realment important, que era la criança dels fills?

Afortunadament, Sáenz pot decidir. La seva situació econòmica li permet el privilegi de passar el temps que vulgui amb la seva criatura, o buscar tres torns d’ajuda perquè estigui ben atesa mentre ella treballa. Moltes altres mares que han parit aquests dies, en canvi, no tindran tanta sort. Penso, per exemple, en les mares que treballen com a autònomes i que reben una prestació per maternitat que no els permet arribar a final de mes. En les dones que saben que, per poc que mirin d’allargar la baixa, aniran al carrer, digui el que digui la llei. Les que han hagut d’amagar que estaven embarassades perquè volguessin contractar-les. Les que tenen un dia que sembla una cursa d’obstacles perquè la conciliació entre la vida familiar i la laboral no és fàcil i només se’ls exigeix a elles.

Més enllà de les qüestions evidents d’igualtat, més enllà del fet innegable que es mesura de manera molt diferent la dedicació als fills que s’espera del pare i de la mare, hi ha la desigualtat entre les classes socials. Mentre que uns poden triar com viuen el fet de tenir fills, d’altres es veuen obligats a seguir un guió que, amb una mica de sort, els permeti alimentar-los. Tornem allà on sempre: la igualtat de drets sobre el paper no té res a veure amb la realitat de la majoria. I ara, si us plau, deixem de qüestionar com s’organitza la família de la senyora Sáenz, i comencem a veure si fa bé la feina per a la qual ha estat triada.

[Publicat a Público el 24/11/11]

A la xarxa no es mor

In fent amics on 16 Octubre 2011 at 10:08 am

S’ha escrit molt sobre la mort del poeta, perquè va ser una mort absurda i violenta. Escric això i penso quina mort no és absurda i, més enllà, encara, quina vida no és absurda, però aquesta reflexió podria portar-nos a un assaig depriment més de l’estil de Cioran que no pas d’una columna de dissabte, així que ho deixarem estar. El cas és que el poeta va morir assassinat i, tot i que no érem amics íntims, sí que m’era proper, i la seva mort (absurda i violenta) em va colpir.

No sé per què se’m va acudir, al cap d’uns dies, visitar la seva pàgina de Facebook. Potser buscava el seu somriure obert, potser volia tornar a mirar-lo als ulls un moment. El cas és que hi vaig entrar, i vaig trobar-hi la veu de molts amics que hi deixaven el seu tribut. Alguns hi escrivien versos seus, d’altres lamentaven no haver-hi pogut compartir més coses. També ha servit al seu millor amic per informar la resta sobre el funeral i els actes d’homenatge que s’han anat escampant pel país.

El món avança i la nostra manera d’encarar la mort, també. Fins fa no gaire es penjaven esqueles a les portes de les cases, s’escrivien necrològiques als diaris, s’anava personalment a encaixar la mà de la família i es repetia en veu baixa una fórmula de condol establerta, curta i més o menys sincera, igual per a tothom. Ara sembla que les xarxes socials són un lloc tan apropiat com qualsevol altre per fer-hi entrar la mort.

Vaig tenir una sensació estranya llegint els petits textos que persones desconegudes per a mi li escrivien a algú que havia mort feia no gaire. Eren paraules personals i sentides, que explicaven històries d’amor i compartien moments íntims. Missatges enviats al ciberespai perquè no estem gaire segurs de si creiem o no en el cel, cartes al no-res enviades virtualment que ajuden els que queden orfes d’un amic a sentir-lo a prop encara.

Immersa com estava en les cabòries sobre la mort i Internet, vaig sentir que tot es compensava una mica quan dimecres vaig saber, via Twitter, que havia nascut l’Emma. Feia setmanes que els seus pares li havien creat un compte i li havien atribuït comentaris que potser els retraurà en alguna crisi adolescent. En tot cas, sembla que la vida i la mort ens empenyen, inalterables, absurdes, independentment de les tecnologies amb què les expliquem.

[Publicat a Público el 15/10/11]

No ens colleu els missatgers

In fent amics on 22 Setembre 2011 at 5:54 pm

Hi ha una petita joia de Sartre, L’existencialisme és un humanisme, en què afirma que quan demanem consell, en realitat, ja hem decidit què farem: triem el conseller en funció del que desitgem sentir. Com quan ho has deixat amb la parella però estàs pensant a tornar-hi i, en comptes de parlar-ne amb la teva mare, que l’odia per sobre de totes les coses, en parles amb el teu pare, a qui sempre li ha caigut bé. La decisió està presa, només et cal algú que et doni les raons que necessites.

Quan anem a buscar el diari ens passa si fa no fa el mateix. Podem jugar a fer veure que aquest o aquell és “més imparcial”, com si la imparcialitat fos una qüestió de grau, però en triem un de concret perquè ens dirà les notícies com les volem. Sabem que la informació nua no existeix, que sempre va vestida amb les paraules amb què ens la configuren. Que la veritat es posa perruca rossa en un rotatiu i morena en un altre, i podem comprar-la com més ens plagui.

M’agrada aquest transformisme i, sobretot, m’interessa veure com funcionen els mecanismes que fan que una notícia sigui bona o dolenta segons el missatger. Potser per això quan vull informar-me sobre les reformes que proposa CiU a la Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals, a falta d’un diari, en fullejo tres. Hi ha qui diu que serà un gran estalvi i que el govern controlarà millor l’ens (l’adverbi, “millor”, implica la bondat de la mesura). D’altres consideren que ataca el pluralisme i la imparcialitat dels mitjans públics (com si de pluralisme i d’imparcialitat ja n’hi hagués).

Com a exercici em pot agradar comparar cromos, veure com els mitjans privats escombren cap a casa, obvien determinats detalls i en posen d’altres en relleu. Però els públics, que haurien d’oferir pluralitat, són una altra cosa. Quan el portaveu del govern afirma que “no és important que els partits tinguin representació al Consell Assessor” crec que vol dir “tots els partits”; alguns segur que en tindran. Llavors és quan em començo a inquietar. No sé si recordar-los que la millor manera de manipular és mantenir una mínima aparença d’imparcialitat, la versemblança justa que doni al públic la confiança que es pot empassar d’un glop el que li posin al davant. Veritat?

[Publicat a Público el 4 d’agost de 2011]

Contra les homilies humiliants

In fent amics on 9 Setembre 2011 at 10:17 am

Si jo, que no sóc ningú, avui digués en aquest petit espai que els polítics que il·legalitzen partits perquè no els agraden les idees que defensen justifiquen que hi hagi atemptats, tindria molts problemes. Se’m podria acusar d’apologia del terrorisme, podrien detenir-me i tenir-me incomunicada per interrogar-me, podria anar a la presó. Que quedi clar que no ho dic, és només una hipòtesi de partida. S’entén que la llibertat d’expressió té uns límits i que hi ha coses que no es poden afirmar públicament, perquè van en contra del bé comú de la societat. Que no és convenient animar els violents, que ja s’animen prou ells solets. Que si volem que hi hagi pau no podem justificar la violència.

Sembla, però, que hi ha gent que no ho té tan clar. Javier Martínez, arquebisbe de Granada, s’ha lluït amb una homilia tramposa en què les deixa anar de l’alçada d’un campanar. Segons ell, les dones que avorten donen als homes “la llicència absoluta, sense límits, d’abusar-ne”. Molt bé, senyor capellà. Sí senyor. Pietat cristiana en la seva màxima expressió.

Entenc que una religió que neda entre contradiccions tan bèsties com demanar alhora “l’ull per ull” i que parem l’altra galta pot crear alguns problemes d’interpretació als seus seguidors. Però Martínez no pot oblidar el context en què viu, ni ha de fer servir la seva posició dins la societat, que li dóna un altaveu espectacular, per perpetuar el masclisme més fastigós. Una cosa és exposar una postura contrària a l’avortament i una altra de ben diferent és donar llum verda als malparits que es creuen amb dret de maltractar els altres.

Per si no fos prou, es veu amb la llicència d’afirmar que els crims dels nazis no eren tan repugnants com l’avortament que permet la llei. Això vol dir que l’extermini sistemàtic de milions de persones, que els camps de concentració, que el terrorisme d’estat que van practicar, no li sembla tan greu com avortar? Ja sabem que l’Església va fer un paper prou galdós en tot plegat, però potser no calia que ens recordés de manera tan vívida de banda de qui estan.

Que jo sàpiga, encara no l’ha denunciat ningú, i no crec que la fiscalia actuï d’ofici. Però en la meva opinió, uns assassins que ja porten 42 víctimes a l’Estat Espanyol aquest any (l’any passat en van ser 85), s’han de condemnar. I justificar-los hauria de ser delicte, a més de pecat.

(publicat a Público el 21/08/2011)

El principi de la comoditat

In fent amics on 2 Setembre 2011 at 7:39 am

M. i S. van llançar la tele per la finestra el dia que la seva filla la va engegar sense demanar permís. “No pot ser!”, va dir M. en sortir de la dutxa i trobar-se la petita R. bocabadada davant un ‘debat’. “Innacceptable!”, va fer S. I, mentre un obria la finestra, l’altra treia una força increïble des del fons dels seus instints maternals i feia una cistella perfecta al contenidor de l’altra banda del carrer, que estava convenientment obert.

Van passar plàcidament els anys fins que, l’estiu que R. en feia set, van arribar a l’apartament que havien llogat a la platja totalment equipat. A més de rentaplats i rentadora-assecadora d’última generació, hi van trobar una televisió de plasma que ocupava el lloc central del menjador. “Mireu, hi ha una tele!” va fer R., amb il·lusió. Era l’única de la classe que no en tenia i veia davant seu la possibilitat de descobrir finalment què coi feia tan interessant el Picatxu que, així en abstracte, li semblava més aviat absurd. “La puc engegar?”, va demanar R. amb emoció evident. M. i S. es van mirar. “Són vacances…” va fer M. “Si la mira una estona no passa res…” va fer S. I així va ser com R. va descobrir el comandament a distància amb infinits canals a la seva disposició.

M. i S. van desfer les maletes, van organitzar les coses i, de sobte, davant el llit blanc i immaculat, es van mirar. La casa estava en silenci, tret del so sord de la televisió. Per primer cop des que havia nascut R., van fer junts la migdiada.

Aquelles tres setmanes de sol i platja M. i S. van descobrir la fórmula de la tranquil·litat. Quan R. demanava si podia engegar la tele, es miraven. “Jo hauria de netejar el lavabo”, feia M. “I mentrestant jo puc anar a comprar”, deia S. I així M. va tornar a llegir a les tardes, S. va començar a escriure contes. R., mentrestant, es posava al dia de tot el que s’havia perdut els últims anys. Quan va arribar el moment de tornar a casa, tots tres es van mirar amb recança l’aparell. “Potser en podríem comprar una”, va dir M. “Però només podràs mirar-la mitja hora cada dia”, va fer S. R. somreia. Ara que els seus pares havien descobert el principi de la comoditat, estava segura que només li calia posar-se una mica més pesada del compte perquè li permetessin la dosi desitjada de dibuixos animats i anuncis en technicolor.

*[publicat a la columna “Fent amics”, al diari Público, el 14/08/2011]