parole, parole, parole

Posts Tagged ‘és quan volo que hi veig clar’

Perquè no se’ns endugui el vent

In és quan volo que hi veig clar on 4 Abril 2014 at 12:21 am

Ara fa dies que no t’escric. No és que no et pensi, amor. És que la vida. També, en part, aquest veure’s i tocar-se i parlar sovint, que fa que escriure sembli menys imprescindible.

Ara fa dies que no t’escric i, mentre menges mandarines a l’altra banda de la taula i penses segurament que faig feina, prefereixo no parlar-te aquesta estona i escriure’t, amor, perquè no se’ns endugui el vent.

Estan bé les carícies, el cada dia, el te amb llet, els jocs amb els nens. Estan bé les copes a mitja tarda, el passeig vora el mar, les mandres de diumenge un dijous qualsevol. Està bé tot això i encara més, i és el que teixeix la felicitat que ens pinta el viure. Però no deixis que deixi d’escriure’t, amor, que em perdria.

Escriu-me tu també, de tant en tant, i llegeix-m’ho en veu baixa, com m’agrada a mi. Inventa’ns mons per anar al llit, dóna’m els noms que més t’agraden, posa’m la pell que vols tocar. Escriu-me, amor, no te n’oblidis.

Que són les paraules el que ens lliga l’una a l’altra, que són les paraules el fil que m’uneix al món. Escriu-me i t’escriuré, vida, molts anys, perquè no se’ns endugui el vent aquest amor.

Anuncis

Als meus fills, als teus, als nostres

In és quan volo que hi veig clar on 20 Novembre 2013 at 11:15 am

Les coses més boniques que he fet per tu no has de saber-les mai. Són com les vores dels pantalons, amagades i necessàries, com la sal que es dóna per descomptada i només s’hi pensa quan falta.

Al darrere del tapís de la teva vida hi he fet més nusos dels que comptaràs; he enfilat agulles amb llargs fils grisos que sostenen els colors que veus cada dia. I és aquest anar teixint que no llueix el que dóna al brodat consistència i harmonia.

Tu et fixes segurament en els gestos més grans, en la tarda que pugem plegats a la muntanya russa, en aquell regal que et feia tanta il·lusió, en el diumenge que cuino el teu plat preferit. I hi ha al darrere tantes passes menudes oferint-te la mà, tants mitjons comprats perquè has tornat a créixer, tants àpats que passen sense pena ni glòria…

I estimar-se deu ser això, anar omplint el pou sense fons de gestos petits. Deu ser anar fent com si no costés, agafar al súper els iogurts que més t’agraden gairebé sense pensar-hi, donar per descomptat que hi ets i ets important i cal ajudar a fer-te créixer bé.

No, les coses més boniques que faré per tu no les sabràs mai, com jo no sabré, potser, el dia que vas fer veure que creies en els reis per allargar-me encara un any la il·lusió de creure’t innocent i lliure. Vida que omple de vida.

I comptar, amb tu, roselles

In és quan volo que hi veig clar on 3 Novembre 2013 at 10:35 pm

Va triar l’hivern més cru per ensenyar-te a estar-te sense. Tu que sempre havies tingut, vas passar tot l’hivern sense, i les estones que hi era no acabaves d’escalfar-t’hi de pura por que desaparegués la flama així que ell obrís la porta per marxar. Va passar el fred i va passar la gana i va passar l’hivern i tot, i quan ja s’obrien les roselles vas adonar-te que ja estava, que en sabies, que podies passar sense. No vas tornar a obrir-li la porta i vas encetar alegrement el vici de dormir en diagonal, no fos que algú es fiqués al llit sense permís. Perquè sempre hi ha un dia que el que no cal fa nosa, no vas tornar a obrir la porta.

Ara que s’acaba aquesta tardor calorosa engegues la calefacció i et demanes si ella sabrà, aquest hivern, ensenyar-te a viure amb. A estones amb, algunes nits amb, de tant en tant amb. Que no s’apagui la flama quan obris la porta per marxar, perquè és gairebé segur que tornes, és gairebé segur que torna, et diràs. I comptar aquest estiu roelles, badabadocs, pipiripips, puputs, paparoles, gallarets, mentre els petits corren pels prats.

Leffe blonde

In és quan volo que hi veig clar on 16 Juny 2013 at 2:36 pm

Pensava en el no-lloc de l’aeroport. En les estones passades al bar fent una cervesa perquè el vol va, com sempre, tard, però per si de cas cal arribar d’hora. Pensava en els no-llocs que són en realitat llocs on és més fàcil ser, perquè no s’espera que es faci res. Pensava en la música als auriculars i el llibre a la mà, en el temps que s’atura perquè no té sentit pensar en el temps quan només cal esperar.

Pensava en els no-llocs, en general. El llit quan obro els ulls abans que soni el despertador, el mar quan hi nedo. Les teves cames envoltant-me el cos, el teu sexe quan m’hi perdo. La banyera, molt tard, a la nit. La platja, si m’hi adormo. El tren, l’ascensor, la sala d’espera del dentista.

Pensava en els no-llocs que són no-temps, perquè atures la vida que hi hauria al voltant per fer-los espai. Pensava en els no-llocs, que són els meus llocs preferits. Pensava en el no-temps, que és on millor s’està. Pensava, per pensar.

Russian Red

In és quan volo que hi veig clar on 28 Abril 2013 at 4:29 pm

Si hagués de resumir aquests dies sense tu (cent set hores, aproximadament), diria només que no saps quant em dura el pintallavis si no hi ets. Que faig fotos i busco wifis que et facin arribar un detall del meu temps, que parlo de tu i somric i tothom ho entén.

Que sí, que la feina, és clar. Que som grans i independents, i no passa res si passem uns dies (cent set hores i vint-i-set minuts, aproximadament) sense veure’ns. Que no cal que et parli cada dia perquè sé que hi ets. Però parlem igualment.

Avui m’he posat aquelles calces que t’agraden, un vestit bonic, una mica de perfum. No m’he pintat els llavis, encara. Esperaré a l’ascensor que porta a la teva porta i davant del mirall trauré el meu russian red perquè em duri, només, l’estona que va del hall al cel. Quaranta-sis segons, aproximadament.

La belle réveillée

In és quan volo que hi veig clar on 4 Març 2013 at 12:15 am

Té, de cop, una pell molt fina. Estirada a la gespa desigual del parc sent el sol traspassar-li la pell, la carn, el moll de l’os; sent a l’entranya la llum i el color del raig. O al vespre, tornant cap a casa, el vent li glaça les orelles i el calfred s’estén per tot el cos, intens plaer físic de sentir-se, de sobte, molt viva.

Quan escura la tassa de xocolata, quan M. li ofereix un dit de formatge, quan l’amargor del glop de cervesa se li escola entre les dents. Quan li cau a l’esquena l’aigua de la dutxa, quan es calça uns mitjons suaus, quan ella li diu alguna cosa a cau d’orella i sent fregant-li el coll el seu alè.

No és el plaer cru del sexe, ni l’escalfor agradable de la manta que l’embolcalla a l’hivern. És una fiblada de vida, de pura vida, de vida brutal que la pren i la clava a l’instant. És adonar-se que hi veu en color, que té olfacte i té cos. És despertar-se després de molt de temps d’estar adormida. És sentir que té, de cop, una pell molt fina. I voler oferir-se, i voler oferir-se-la.

Dies com avui

In és quan volo que hi veig clar on 18 gener 2013 at 11:04 am

Llevar-se quan la son diu prou, o quan truca una amiga demanant un racó a casa per a aquesta nit. Llevar-se vora el mar, sentir-ne la remor, treure el cap a la terrassa i veure els núvols estenent-se molt enllà, i bleu foncé com a millor manera de descriure el mar immens. Llevar-se i, abans de fer camí cap a casa, cap als nens, fer com si no hi hagués rellotge, escoltar els veïns i els cotxes.

En dies com avui allargar el te, pensar que t’esperen carretera, música, temps. En dies com avui no fer res extraordinari, deixar-se portar per l’agenda, passejar-se sense pressa, sense neguit, sense lluita entre obligacions i plaers. Dies com avui, en què és fàcil existir. Que en vinguin més.

 

Bye bye, Rilke

In és quan volo que hi veig clar on 6 Juny 2012 at 12:27 am

Ho han dit tots els poetes: estic sola. Davant la mort, però sobretot davant la vida, sola. A l’abisme del dolor, al vertigen de la por, davant de tots els reptes. Per fer els canvis que calen, per lluitar les lluites més justes, per transigir si és necessari i mossegar si és el que cal. Per decidir què sóc, què faig, què vull, què ofereixo. Sola.

Però hi ha una mà que m’agafa el dit polze, discretament i amb fermesa. Uns ulls que m’escalfen el dia. Un braç que m’envolta la cintura. Un somriure menut que fa créixer el meu. Un alè de foc que s’emporta la boira.

Ets tu, i ells, i els altres. Sou un exèrcit de persones, tan soles com jo. Perdudes, ens anem trobant i fem una xarxa per si algú cau al buit de la nit més fosca. Ens deixem llibres i cançons. Ens teixim paraules i records. Compartim el vi i la sort. Creem aquesta il·lusió lluminosa que es diu amistat, amor.

No hi insistiu, poetes. Ja sabem que estem tots sols. Però no tant com, de vegades, ens vol fer creure la mort.

[Aquest text el vaig publicar en un altre lloc un gener de fa tres anys. L’excusa del reciclatge seria que estic segrestada per la feina, i també per escriptures més profundes que no deixen espai al bloc, però sobretot he pensat, remenant arxius antics, que valia la pena recordar que no, que no estem sols. Oi?]

Quién matará al comendador

In és quan volo que hi veig clar on 29 Març 2012 at 12:21 pm

Caldria inventar una altra manera. Com qui no vol res, un dia, vestir-nos tots de verd o de blau. Esmorzar pomes, no dir ni una paraula. Cantar tots, a les tres i cinc, la mateixa cançó. Escriure a les parets, tots la mateixa nit, una paraula. Fer un acte absurd qualsevol, alhora, que prengui sentit en la repetició exacta d’una gernació.

Alguns, llavors, els que no són nosaltres, els que mouen els fils i venen opinions, els que ja no ens fan fum als camps d’extermini però ens tornen esclaus d’un DNI i un compte bancari, captarien el missatge. Som molts. I anem a una.

Caldria inventar una altra manera, segur. Però, abans, caldria que cadascú sabés, íntimament i amb tota la certesa, si és explotat o explotador. I reconegués en l’altre, abans que l’enemic que em prendrà el pa de la boca si pot, el que lluita per no ofegar-se, com jo.

Mínim comú múltiple

In és quan volo que hi veig clar on 20 gener 2012 at 12:21 pm

He decidit renunciar a la hipèrbole. Reduir els superlatius i dissimular l’entusiasme. Triar adjectius discrets i noms petits que evoquin, més que sols i estrelles, la pell eriçada quan t’acostes per darrere, el moviment invisible de l’aire quan tanco les parpelles perquè no s’escapi encara un sospir menut quan m’apartes els cabells i em beses. He decidit renunciar a la hipèrbole perquè és inexacta, perquè la seva flaire de mentida repetida desvirtuaria una sinceritat tan nua. Perquè això que fem néixer és senzill, perquè adornar-ho amb focs artificials ensordidors mataria la música delicada del teu cos i el meu cos, fàcil i bé. Perquè l’exageració no em serveix, he decidit abandonar la hipèrbole. I així  poder dir-te amb cada gest modest.