parole, parole, parole

Posts Tagged ‘és música viure’

Dilluns groc

In és música viure on 18 gener 2016 at 1:58 pm

Seure al costat d’una finestra amb l’ordinador a la falda i veure la vida com passa. Escriure, o intentar-ho, la vida que no tindrem perquè en volem una altra, i la vida és així, has de triar-la sense reserves o no en vius cap. I triar, triar sempre, ara i aquí, aquest matí d’hivern modest, tan diferent de l’hivern que m’explica, amb neu i gel i tempestes i huracans i sota zero de màxima.

Triar aquest matí de mimosa als carrers i butaca prestada i finestral de lloguer, d’ordinador a la falda, d’escriure com qui treballa, metòdicament. Ara un punt, ara una coma, com qui fa l’amor amb cita prèvia perquè diumenge al matí no dormen els nens, però dilluns hi ha escola i llavors sí, llavors escriure amb cita prèvia, com qui fa l’amor d’amagat del món. Com qui es dóna vergonya de ser feliç perquè hauria d’estar patint per una cosa o una altra.

Triar aquest matí de respondre al telèfon i enviar emails entre paràgraf i paràgraf, i rellegir tanmateix mig d’amagat les paraules que vénen de lluny, del fred de veritat. Imaginar el camí de casa de l’àvia fins a l’escola, imaginar el mar més feréstec que el nostre petit mar domesticat. Rellegir d’amagat les seves paraules, com qui és infidel a la vida que ha triat, només un moment, de veritat. Un moment per saber què ha fet el cap de setmana, i recordar uns ulls que queden tan lluny que ara mateix és, més que recordar, imaginar-se’ls.

Triar ara i aquí, amb tu, amb vosaltres. I saber-la allà, vivint una altra vida amb una altra, triant un altre finestral, un altre ara. I omplir-me les retines de mimosa, que a la seva terra no n’hi ha, i és per això que trio aquesta vida, ara.

Anuncis

Per molts anys

In és música viure on 22 Novembre 2015 at 12:06 pm

Que la vida té un preu s’acaba descobrint més tard o més d’hora, i si encara sóc aquí és que vull pagar-lo. I aquesta vida que tinc és la vida que tenim, que compartim, a estones més amunt, a estones més a prop, a estones en universos que semblen paral·lels però acaben coincidint.

Que la vida té un preu vaig saber-ho amb tot el seu pes fa exactament dos anys, al teu costat, en una habitació plena de metgesses i llevadores i infermeres que miraven una pantalla mentre jo em tornava blanca i tu no volies saber si passava res. I no va passar, i vaig respirar, i em va tornar el color a la cara. I vaig veure obrir-se el teu cos i aparèixer el seu cap, molta estona només cabells negres i una mica de sang, i després, de sobte, molt ràpid, la cara i el cos i aquells ulls i aquelles mans, aquell ser al món com si fos el més natural, i tu plorant i jo plorant, d’alegria que la vida no ens cobrés el preu llavors, que ens regalés només el seu estossec i aquells ulls oberts i aquelles mans obertes i pell calenta i color a la cara.

No serveix de res haver tingut ja un nadó entre els braços, haver-lo acaronat, haver-lo vist alçar-se i caminar. No serveix de res perquè cada persona és un món i és sempre emocionant, no s’esgota la meravella de veure tot un món desplegar-se. I així assisteixo a la barreja dels mons que m’omplen la vida, la gran llegint-li un altre conte, que en vol més, el nen fent-la riure un altre cop, que en vol més, i jo arri tatanet, i tu loup, ou est-tu, ella barrija-barreja de llengües i d’universos paral·lels que coincideixen per dir-li bona nit, bon dia, bona vida.

Avui et dono les gràcies pels dos anys (i nou mesos) que m’has deixat compartir-vos. Per haver-me omplert la vida de més vida. Per l’extra d’amor. Per la tendresa. Per fer-la existir i deixar-me-la viure.

Per molts anys, doncs, i bons.

Eat, read, love

In és música viure on 10 Novembre 2015 at 7:19 am

Fa catorze anys, avui, que vaig veure néixer, per primera vegada, una persona. Sortia de mi, del meu cos obert i ofert com mai. Va ser una nit de tempesta i una ventada va arrencar els arbres, no és retòrica hiperbòlica. Literalment, el món va tremolar en veure-la aparèixer. Jo també.

L’he vista néixer moltes vegades, des de llavors. El primer cop que va mirar-me, de seguida d’haver nascut. Quan va escopir la pipa. Quan va somriure. Quan va dir “jo soleta” i vam fer tard, que posar-se les sabates no era tan fàcil com li semblava.

La veig néixer, encara, molt sovint. No surt ja de mi, sinó d’ella mateixa. Ella mateixa es gesta i es pareix, nodrint-se no només de la meva sang sinó de tot allò que li ofereix el món. Triant què sí i què no, trepitjant els límits. Dubtant, fent veure que no dubta. Temptejant i patint i gaudint i rient i plorant, neix cada dia.

Negant-me, de vegades. Confrontant-me, no volent-me de casa ni de treva ni de pa. Buscant-me després i perdent-se als meus braços, renaixent de nou amb la mateixa escalfor que li he donat tota la vida. Matant-me una mica, obrint-me tota un altre cop, com va obrir-me aquell dia. Com no ho pot fer ningú que no sigui un fill, nascut de dins del desig de veure’l créixer i renéixer en cada gest nou. I si teniu fills que no heu parit m’enteneu igual, que és el voler-los i estimar-los i afirmar-los el que ens en fa dignes.

La veig néixer sovint i m’agrada descobrir-li una mirada nova i demanar-me d’on li ve. Tremolo tota jo quan sóc conscient de veure-la néixer. El món també deuria. Trepitja fort i em té al darrere per empènyer-la, acollir-la, sostenir-la, ajudar-la a volar. La meva filla. O potser més jo la seva mare, seva, seva, com no serà mai més meva, que és seva la vida.

Aniversari

In és música viure on 4 Abril 2015 at 1:35 pm

A 281 quilòmetres, a 3 hores 45 minuts en cotxe, a tres dies a peu, avui fas anys. Hi haurà missatge, telèfon, vídeo de felicitació, potser facetime i tot. No hi haurà la cremada de la teva pell sobre la meva pell, no hi haurà un petó dolç ni un petó picant ni un petó intens ni un petó distret. No hi haurà el petó obligat de quan ens saludem ni el petó buscat de quan no mira ningú. No hi haurà les pessigolles de quan la meva mà acaba al teu cul i em dius, baixet, que ara no. No hi haurà mirada còmplice ni rebuf d’esgotament.

Hi haurà la teva filla a coll mentre camines per la ciutat on vas viure uns anys que a mi se’m fan estranys. Hi haurà els meus fills sortint del cine, somrient i explicant-me que el llibre és molt millor. Hi haurà jo pensant en tu i tu pensant en mi, intermitentment. Hi haurà això que hi ha des de fa temps, tu i jo en llocs diferents, mirant de coincidir en l’espai i el temps, lluitant contra la feina i els horaris i el cansament. En general contentes de l’espai que ens donem, en general enyorades quan no hi som, en general felices de compartir el que compartim, en general volent-ne més a estones, en general sabent que menys és més.

Hi haurà, aquesta nit, jo al meu llit tan còmode, tu al teu llit d’hotel. I demà, davant del mar, tu un any més bella, jo un dia més, deixarem que els grans juguin amb la petita i ens agafarem la mà i els mirarem. Potser assegudes a la sorra, potser en una terrasseta amb un vermut. Jo voldré mullar-me els peus però trobaré l’aigua freda, tu voldràs estar a l’ombra però el vent t’empenyerà cap al sol. I viurem, una estona, al mateix lloc, en el mateix moment.

Per molts anys, ma belle.

No perdem la veu

In és música viure on 25 Novembre 2014 at 7:06 pm

Fa dotze anys, un matí de tardor, vaig pensar que és una merda que tants nens pateixin abusos sexuals i ningú els doni espai per parlar-ne. En parlem entre els adults, sovint sense gaire informació, quan surten notícies com les dels capellans de Granada, d’amagat dels nens, o sense tenir-los en compte quan hi són. Parlem dels pederastes, dels policies que els persegueixen, fins del papa de Roma, i no parlem dels nens, de com ajudar-los, de com se senten, de com volen que els tractem.

Fa dotze anys vaig decidir fer l’única cosa que podia fer per canviar-ho, que era escriure un conte. Un conte per als nens, perquè el llegissin amb els adults i els fessin les preguntes que els calguessin. Un conte amb esperança que els digués que tenen alguna cosa a dir sobre què passa amb el seu cos i com els tracten. Un conte que obrís la porta al crit que alguns porten a dins.

Aquest conte que vaig escriure un matí de tardor, ara fa dotze anys, m’ha donat moltes alegries. M’ha fet conèixer Martina Vanda, que va voler-lo il·lustrar; Lídia Pujol, que l’ha explicat a una colla de nens; m’ha posat en contacte amb molta gent que ha volgut cridar en algun moment i de sobte trobava l’excusa per fer-ho. N’hi ha més de 100.000 exemplars pul·lulant per Mèxic, sis mil per Xile, me n’han arribat versions pirata d’Argentina i Brasil. M’ha portat a la presó de dones de Palma, a biblioteques, a escoles. A una exposició amb les quatre mil Esteles que van dibuixar quatre mil nens gràcies a RANA, i van enviar-me la carta d’una nena que explicava per què aquest conte l’havia fet més lliure.

Precisament per a RANA estem acabant de preparar una altra edició amb exemplars en l’original català, una nova traducció al castellà i una altra a l’anglès que esperem que arribi tan lluny com les anteriors.

I avui, que es parla de violència, us el regalo recitat per Lluís Homar, perquè cada cop que l’hi sento llegir em sembla que va ser una idea feliç, escriure un conte. Que sí, que en aquell moment em va fer sentir millor, com si estigués fent alguna cosa més útil que lamentar-me de com està el món. I que el temps m’ha confirmat que cal pensar, que cal escriure, que cal compartir.

No crec que torni a escriure mai més res més important que aquest conte, que des del punt de vista literari tampoc no és que sigui gran cosa. I sóc feliç que sigui així, imaginant ocells carabassa i pingüins ballarins.

I gràcies, Lluís Homar, per la teva veu.

66.666 raons per escriure’t

In és música viure on 4 Novembre 2014 at 9:17 am

Vaig obrir el primer bloc fa onze anys, en una època fosca en què em calia sortir de casa, ni que fos per la finestra de l’ordinador. El tirà, que diria Noria Adel (o més aviat el tiranet, que tampoc no n’hi havia per a tant) l’havia allotjat amablement mentre vaig mostrar-me dòcil. Va destruir-lo un dia de mala llet en què va veure com el desobeïa sense que ell pogués fer res més que la pataleta virtual de deixar-me sense correu i sense bloc unes hores. Hauria d’haver après, aquell dia, a no confiar-hi ni creure res del que deia, però això és una altra història que explicaré un altre dia.

El cas és que des de llavors sempre n’he tingut. Amagant-me darrere pseudònims, en general, i ara, des de fa alguns anys, amb el meu nom en lletres vermelles a la capçalera, impúdica. S’ha convertit en un refugi, en un racó on engegar-ho tot a rodar, de tant en tant. On inventar escenaris perquè els amors hi ballin, els desamors respirin, les idees nedin, els poemes es diguin.

Aquesta vegada vaig tard a celebrar les visites capicues. Vinc poc per aquí, darrerament, perquè la vida em deixa respirar poc i, quan respiro, sóc infidel a aquest espai i escric en altres fulls més endreçats. Intueixo, però, que ara que s’acosta l’hivern em tornarà a caldre un espai lluny de tirans i tiranets on deixar-me volar.

Espero que hi sereu, encara. I que aviat celebrarem els 77.777 motius per venir aquí plegats.

Invertides

In és música viure on 29 Agost 2014 at 4:36 pm

L’Emanuela pregunta i jo improviso respostes, temptejo idees, assajo certituds. He de parlar, aquesta tarda, en un festival en què es dóna veu a les escriptores, i ella ha de fer-me dir alguna cosa que interessi un públic que no em coneix, que ni tan sols tinc la certesa que entengui la meva llengua. L’Emanuela pregunta i jo responc, amb una copa de vi a la mà, mentre els homes, a la cuina, fan el dinar i xerrotegen de les seves coses i els nens juguen amb peces de lego transformades en naus i personatges i històries fascinants. Hi ha un moment que parlo, com no, de l’opressió heteropatriarcal, del conte de les mandonguilles, de com ens eduquen per ser serventes i servits. Fem coses importants, l’Emanuela i jo, preparem una conferència, mentre els homes són a la cuina fent el dinar.

Somriem, no perquè ens sentim especialment importants, amb una copa de vi a la mà, arreglant el món; no per la situació invertida dels homes a la cuina i les dones parlant. Jo, concretament, somric perquè em sé feliç d’oferir als meus fills un món en què tothom té un lloc a ocupar, un lloc mòbil, flexible. Un món en què avui som l’Emanuela i jo les que diem paraules llargues, les que conceptualitzem, les que portem la conversa durant el dinar. Un món en què s’entén que cal dinar cada dia, que no és menys important cuinar que pensar. Un món en què ser home o ser dona no defineix el lloc que has d’ocupar. Un món en què avui cuino jo, demà cuines tu, i pensem plegats. Ens escoltem, discrepem amb respecte, no discutim per guanyar.

Somric perquè em sento afortunada de poder oferir als meus fills un món en què no hi ha rols invertits, perquè no hi ha rols predeterminats. Un món habitable, ni que sigui fràgil, ni que sigui privat. I els dono així les eines per fer-se el seu com vulguin, demà.

Viure’m, escriure’t

In és música viure on 9 Agost 2014 at 7:29 pm

No sabria dir si faig vacances. Diria, més aviat, que faig estiu. Treballo estones, entre el llit i la platja. Vaig a fer una cervesa amb les amigues i m’oblido que l’endemà hi ha despertador. Duc els grans a patinar, la petita a fer una volta. M’estiro a la sorra humida i miro la lluna, quasi plena. Em deixo assecar la sal a la pell, em dutxo a contracor abans de classe. Llegeixo, escric, divago. Veig amics que feia temps que no venien, faig plans per a viatges que no se sap si són de feina o de plaer.

Escric fora d’aquí, “coses serioses”. Acumulo pàgines que voldrien ser avions de paper, cartes als reis, llibres. Escric fora d’aquí i es va construint, ja fora del meu cap, la vida. La que no visc, la que només penso. La vida que em porta persones que són personatges, gent que vaig coneixent cada cop més, a qui a estones m’agradaria abraçar. Tot anirà bé, voldria dir-los, i llavors Stephen King que em diu a l’orella “kill your darlings”, i jo que sé que sí, que té raó, que no anirà tan bé, segurament.

Que el viure no et destorbi l’escriure, diu que diu, o potser era a la inversa. El cas és que no sé si hi ha tanta diferència, ni si el senyor que he vist avui sortint del cotxe no acabarà enfilat en un dels avions de paper, secundari involuntari en el drama que se’m desplega a la ment. No sé si quan desperti al teu costat un matí i t’enfili la mà per la cuixa fins arribar-te al cul, serà la meva mà o la d’ella, el personatge, que enfila la mà per la cuixa de paper de la seva amant impossible. Si serà la teva carn la que premeré, o la carn del jo de paper que et construeixo quan no hi ets.

Al final, no és tan important buscar la frontera, si a tu no et fa res que sigui jo i sigui mil, si no et fa res ser totes les altres quan et ressegueixo la pell. Les vacances se’m barregen amb la feina, i el viure amb l’escriure. I no me’n sé queixar, que és l’única manera de ser que conec.

World love

In és música viure on 9 Juny 2014 at 11:01 pm

Està bé saber que us tinc a un truc de telèfon, a una sessió de skype, a quatre ratlles d’email. Està bé veure les fotos del que heu fet el cap de setmana, imaginar-me al vostre costat, fent una cervesa i parlant dels dies en què compartíem espai i temps.

I amb tot no em basta, avui. Em miro el mapa i sou a Maó, a Chicago, a Berlín. A Toronto, a París. Però també a Barcelona, a Girona, a Mataró. Sou a tot arreu on no sóc jo aquesta nit que voldria reunir-vos al voltant d’una taula, en una terrassa, amb música de fons.

Molts no us coneixeu, d’altres us heu vist poc. Però alguna cosa em diu que us seria fàcil estimar-vos una estona com us estimo jo. Algú apujaria la música, els més animats es posarien a ballar, quedarien tres o quatre grupets parlant d’això i d’allò. I jo us miraria, feliç de tenir-vos com us tinc ara, però una mica més a prop.

Mentrestant, em conformo amb compartir una copa de vi per telèfon, de tant en tant. I des d’aquest poble tan lluny de tot us enyoro, amics escampats pel món.

Sant Jordi 2014, una retrospectiva

In és música viure on 25 Abril 2014 at 12:34 pm

Podria dir que aquest Sant Jordi ha sigut especial, però la veritat és que ho han sigut tots. Quan era petita i la mare em portava a l’estanc del barri a triar un llibre. L’any que vaig guanyar els jocs florals de l’escola. El dia que el profe de mates de l’institut em va regalar una rosa. L’any que vaig organitzar una lectura de poemes per lligar-me una dona misteriosa i vaig acabar coneixent un home sensible, divertit, fantàstic, que encara avui em regala llibres. El Sant Jordi que vaig passejar embarassada de la meva filla gran, amb la joia esclatant per tots els carrers de Barcelona. L’any que vaig passejar embarassada del nen, amb la gran agafada de la mà, fent les seves primeres passes. L’any que va sortir la meva primera novel·la. L’any que vaig firmar “La mala reputació”i els amics van venir perquè els autografiés discos, diaris, tangues. I 2014, l’any que hem tret llibre juntes i hem compartit aquesta borratxera estranya de somriures amb un bebè simpàtic i pacient.

He fet una petita galeria fotogràfica amb alguns dels moments viscuts dimecres. No hi trobareu la meva cara de satisfacció culpable quan descobreixo que la gran, que s’havia quedat a casa “perquè té mal de coll”, ha aprofitat per acabar-se un dels llibres que li he regalat. O el somriure del petit quan li dono la rosa. Els molts amics que van fer arribar bons desitjos en persona, per correu, per telèfon, per telepatia.

Aquestes fotos, són, però, una mostra de la felicitat nua de compartir el camí amb tots ells, amb tots vosaltres. Perquè no em trec del cos la sensació que cada Sant Jordi és un resum del millor de la meva vida.