parole, parole, parole

Archive for the ‘vasilika’ Category

Camí sense retorn

In vasilika on 31 Agost 2016 at 6:27 pm

Com es torna a casa i es deixen enrere els camps de concentració, la gent que hi sobreviu, la gent que mira d’ajudar a sobreviure els altres?

Com es torna a casa, quan casa és un llit còmode, una tauleta coberta de llibres, una nevera plena, un sofà on acaronar el gat, uns nens que treuen el Rummikub i ofereixen una partida?

Com es torna a casa i es parla del temps i de política, i quina mandra tornar a la feina, i ostres sí que t’ha tocat el sol, quan al cap hi ballen ells i les hores que tenen esteses al davant, els dies, els mesos, esperant un paper que els deixi moure’s allà on volen?

Com es torna a casa quan és a casa que s’ha decidit que hi ha qui no té dret a tenir casa?

Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.

Hi he anat i ara no en sé tornar. Passejo el cos entre vosaltres, només el cos, i un trosset de cap. I tota la resta és a les platges de Grècia, mirant l’horitzó, mar enllà.

Aquí, ara

In vasilika on 17 Agost 2016 at 12:56 pm

Un dia tanques la porta i marxes de casa. Amb els nens, amb la parella. Has venut el cotxe i has buidat el compte amb els estalvis. Has agafat quatre coses que acabaràs abandonant pel camí, però encara no ho saps. Tens sort: tenies casa, cotxe, diners. No gaires, però suficients com per poder decidir marxar.

Agafes un avió o un autobús que et porti fins on et deixa passar el passaport. I allà busques on lloc on viure, provisional, i feina. Però no n’hi ha. S’estan acabant els estalvis. No pots tornar enrere, hi ha les bombes. T’han dit que es pot travessar la frontera per mar. Ho parles amb la família. El viatge no és gaire llarg, quatre hores. De nit. En una barca plena de gent amuntegada.

Us faran pujar a la barca a cops de peu, com si fóssiu animals, i sentiràs per primer cop que ja no ets una persona als ulls dels altres. Sentiràs per primer cop la fiblada de no tenir res, de no ser res. Que els teus fills, que ho són tot per a tu, no són res. Per primer cop.

En arribar, un campament. Fred, pluja, fang. Només hi ha mantes per tapar-se, que de seguida es xopen d’aigua. Arriba una remesa d’abrics, donació de la Xina, tots iguals. I bufandes d’Escòcia, totes iguals. Gent de totes les mides amb els mateixos abrics grisos, les mateixes bufandes verdes. Un exèrcit desorganitzat que camina per la carretera que porta del camp al poble, del poble al camp.

Desallotgen. Una altra barca, aquest cop més gran, oficial. No tens temps de recollir res; a l’últim moment agafes el mòbil. Les quatre coses que tenies ja no són res.

El camp nou és en uns hangars on els militars hi han muntat les tendes que haureu d’habitar. Hi ha unes màrfegues, algú reparteix mantes. A fora hi ha una filera de poliklins, unes fonts. A dins l’hangar enorme, fileres i més fileres de tendes.

Podeu marxar, si voleu. Per anar a on, si la frontera està tancada? Per viure on, si no teniu com guanyar-vos el pa? Reparteixen unes capsetes de plàstic amb espaguetis i tomàquet. Coberts de plàstic, tovallons de paper. Dinar, sopar, esmorzar a la tenda. Cada dia, de plàstic.

I de nit sortir a fer una volta, mirar el cel. Recordar el balcó de casa. Demanar-te si tornarà a haver-hi un lloc per dir-ne casa, si serà aviat, si serà com t’ho imaginaves. Tornar a la tenda, abraçar la parella, sentir com respiren els nens que dormen. En el silenci de la nit ja no hi ha bombes.