parole, parole, parole

Archive for the ‘esvoranc’ Category

Adéu, llum

In esvoranc on 4 Novembre 2015 at 3:33 pm

Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. Saber, ara que encara el sol em menja els llavis, el fred que ha de venir, i com m’abrigaré. Saber, perquè ja tenim una edat, perquè ja tenim cicatrius, perquè ja sabem el que sabem, que hi seràs però no, que no hi seràs però sí. Saber que és inútil la mandra, que no cal rebel·lar-s’hi, que vindrà l’hivern i no hi haurà neu, només pluja i núvol i menys llum de la que vull entre els pits, entre els dits, entre tu i jo.

Saber-ho i no somriure, ni plorar. Saber-ho i dir, només, sóc aquí. Seré aquí a la primavera, i a l’estiu ofegaré les penes al mar, i la seva llengua llarga em xoparà de mi.

Escolto cançons tristes i em fan companyia, avui que fa tant sol i em cal la pluja. Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. I no tenir el teu cos que m’arreceri.

Anuncis

Mare nostra

In esvoranc on 30 Agost 2015 at 10:07 pm

No he anat al mar, aquest estiu. L’he vist de lluny, sense voler, sense mirar-lo gaire. No he anat al mar ni m’hi he banyat, ni he fet el mort, panxa enlaire, amb la seguretat de qui sap que cal només tombar-se per tornar a respirar, fer quatre braçades per arribar a la vora on algú t’acull, on tens la casa.

No he anat al mar i pensava que era casualitat, fins que he recordat que hi vaig dimecres, al mar, que hi duré els nens i farem castells. Ho he recordat i un malestar, una nàusea. Una vergonya d’anar al mar a ser feliç, impunement. Miraré el blau i veuré morts, morts de veritat. I ara, ara què?

Penso llavors en el meu cel, en l’aire que he respirat des que vaig néixer, en el cel que és el mateix que veuen elles. Les que moren de gana, les que són mutilades, les que assenten i callen. I aguanto la respiració un moment tan llarg com puc.

Era petita, jo, però ho recordo bé. Al barri es repartia el que hi havia, i si a la veïna no li arribava la setmanada fèiem allargar les llenties. I no sabíem el conte de la sopa de pedres però la fèiem igual, amb el que portava cadascú, i era trist però rèiem igual. Com voldria, avui, que truqués algú a la porta, que dugués una pedra i una olla d’aigua, i tirar-hi les llenties, els tomàquets, les patates que no em cal menjar. Com voldria, dimecres, trobar-me amb una altra família al mar, i compartir l’entrepà. Que tot fos tan fàcil, i tornar a respirar.

Saps? Tinc dues mans. Posa-hi les teves, fem un pont. O empenyem fort, que salti algú de molt amunt i voli enllà, i ens deixi estar. Tinc dues mans que no serveixen per a res, avui, si no és per plorar un text que diu que no he anat al mar, aquest estiu, ni hi vull anar. Vine, posa-hi les teves. Fem un pont. I que la mar sigui la mare, i que ens aculli. Que sigui només la tomba dels que viuen de la mort.

Grrr

In esvoranc on 2 Juny 2015 at 12:13 am

Vaig abandonar la bandada fugint dels covards i vaig caure al niu de la serp. No escalfava, de nits, ni sabia udolar, ni duia a les mans res més que no fos una pell freda i un silenci brut, sibilant, que no sabies mai què volia dir, però estaves segura que se’t volia menjar.

Mentre s’empassava una altra presa vaig marxar, potser una nit de lluna plena com aquesta, i vaig retrobar les llobes, i vaig cantar. Corro, des de llavors, evitant tot allò que és fred i mort, tot allò que no diu, tot allò que no és clar.

Corro, des de llavors, pel meu camí buit de covards. I si la serp em busca, em trobarà. Vindré de cara, amb la bandada que he triat, i no li servirà canviar de pell. Vindré de cara i amb el pelatge net de bosc i albada a arrencar-li de quall el cap. Que si alguna cosa he après amb les que udolen és a mossegar quan cal.

Un altre cop vuit de març

In esvoranc on 8 Març 2015 at 10:24 am

Avui, només paraules de Noria Adel. Estic massa cansada, massa trista, massa desbordada com per escriure res en record de les que van morir cremades dins les fàbriques, les que van anar a la presó, les que encara avui moren apedregades, violades, les que callen davant els cops que pateixen a casa, les que són acusades de callar. Avui, només tornar a matar el tirà.

Encore une fois, Noria, tue-le pour moi.

he mort el tirà!

He mort el tirà amb cada somriure.
Cada pas.
Cada cigarreta.
Cada petó.
Cada nit en blanc, negra d’amor.
Cada racó del carrer.
Cada oliva blava, cada nota de música sentida.
Cada pit de pollastre fregit.
Cada perfum escolat.
Cada pot de confitura encetat.
Cada finestra oberta i cada porta tancada.

Cada aigua vessada.
L’he mort mil vegades…
Cent mil vegades.
Un milió de vegades, l’he mort.

Noria Adel (traducció de Bel Olid)

Tres tristres tigresses

In esvoranc on 5 gener 2015 at 12:36 pm

És fràgil, aquesta tristesa. Es trenca així que la mà de l’amiga t’acarona una espatlla, o arriba un nen i et fa un petó. S’amaga, llavors, la tristesa, avergonyida d’ocupar-te tant d’espai, i cada cop triga més a tornar. T’acompanya més sovint a l’hivern, les hores que no hi ha pressa. Recordes llavors que l’estimes, aquesta tristesa.

De vegades, mentre beus una cervesa amb els amics, et trobes rient, com si no existís, i et sents de cop traïdora. La busques, més tard, i potser somies alguna cosa que te la porta de nou. Cada dia menys present, menys real, més rememorada que no pas viscuda, la tristesa.

No l’esborris del tot, encara. Està bé que hi sigui, que la miris a la cara de tant en tant. Té coses a dir-te, aquesta tristesa. No cal que l’escoltis sempre, però dóna’t el temps de mirar-la a la cara i dir-li que sí, que recordes. Amb la seguretat de les parets de la casa que et fas, sabent que no et traurà a la intempèrie, ja, agafa-li la mà, reconeix-li un lloc sobre la llar de foc, besa-li el front i abraça-la. És teva.

A working class hero ain’t something to be

In esvoranc on 5 Desembre 2014 at 1:58 pm

A la llista de coses per fer avui no hi ha escriure un post, sortir a dinar al sol, pintar-me les ungles dels peus. Hi ha, entre altres coses, fer factures. I sé que no cal, però calculo a quant em surt l’hora davant de l’ordinador. L’hora de no jugar amb els nens. L’hora de no escriure. L’hora de no dormir. L’hora de no mirar el sostre estirada al sofà sense fer res.

La conclusió és que l’únic avantatge de ser traductora autònoma en comptes de caixera de supermercat és que puc treballar de nits i viure de dies, o fer catorze hores en comptes de les vuit que marca la llei i guanyar quatre xavos que em permetran convidar els nens al cine un dissabte, si no hi ha cap traducció urgent a fer que em tingui enganxada a la cadira tot el cap de setmana.

Recordo la meva mare, mil hores cosint en un petit taller clandestí en una de les tres minúscules habitacions de la casa. El soroll de la màquina als matins, quan em despertava. El soroll de la màquina a les nits, quan em posava a dormir. Recordo el meu fill algun matí, quan es lleva i em troba amb l’ordinador i em demana si no he dormit. I el seu petó i la seva abraçada, que em fan somriure per no plorar.

Miro els números, miro l’agenda, miro el rellotge.

-Anem a dinar al sol? -li dic.

-Anem.

En tornar, em pintaré les ungles dels peus d’algun color bonic. Traduiré el cap de setmana, traduiré de nits. Però avui estic rebel i necessito viure una mica. Potser ser heroi de classe treballadora és comprar-se el temps per respirar, de tant en tant, per fi.

Lo raro es vivir

In esvoranc on 8 Octubre 2014 at 3:43 pm

Hi ha algú que m’aprecio, una bona persona que només m’ha mostrat la cara amable, que ara mateix no sap si hi serà quan els seus fills vagin a l’institut, quan quedin amb algú per primera vegada, quan decideixin què volen ser de grans, quan vagin a votar per primer cop.

Jo tampoc no ho sé, és clar. Podria caure’m un meteorit al damunt en qualsevol moment, com a tothom. Però aquest amic té un equip de metges al voltant mirant si poden o no poden donar-li l’esperança d’eludir el meteorit, si poden reduir el tumor que creix.

Fa dies que intento escriure’n alguna cosa, com si escriure hagués de posar ordre al nus a l’estómac. Fa dies que intento escriure’n alguna cosa i no surt. Perquè quan l’impensable truca a la porta, és banal endreçar-ho en ratlles netes de negre sobre blanc, tipografia elegant, línies justificades a banda i banda. Quan l’impensable truca a la porta només s’hi val viure, viure molt, com si l’energia pròpia hagués de contagiar els altres i fer més petita la bola a l’estómac. La bola pròpia, figurada, i la seva, tangible.

Avui faré una copa a la seva salut, llançaré a l’univers les meves ganes que visqui. Viuré, com si la intensitat del desig de vida hagués de fer impossible la mort d’algú que estimes. Faré una copa a la seva salut i desitjaré amb tot el cos beure aviat al seu costat, celebrant plegats la vida.

No need to argue

In esvoranc on 25 Setembre 2014 at 6:34 pm

De vegades escric coses que em fan por. No és por del ganivet que s’enfonsa en la carn, ni de la sang que brolla del buit. És por de llegir-ho i no saber d’on surt, mirar-me la pantalla, les mans, i no saber per què els dits han descrit aquests camins concrets sobre el teclat, d’on surt la foscor que esperona l’ànsia, com he arribat a conformar, amb la fredor de qui no se sap la ràbia, les línies que m’esgarrapen les retines.

Sóc cautelosa, llavors. Guardo el text en una carpeta que diu “fràgil” i em dono el temps que em cal per tornar-hi, un dia, més endavant. Em dic que no és que ho deixi per més tard perquè tingui por, em dic que està demostrat que ara entenc coses de mi que no entenia fa vint anys.

De vegades escric coses que em fan por. En dies com avui, que arriba el sol i sembla primavera i somric molt. Em guardo a la carpeta, per a un dia més fosc.

La traductora traduïda

In esvoranc on 3 Setembre 2014 at 8:40 am

Hi ha una munió de traductors traduint a les seves llengües un grapat de poemes meus que no s’han publicat en català. Al francès, al maltès, a l’italià, a l’eslovè, a l’anglès, a l’àrab. A l’amazic, si aconsegueixo convèncer l’argelina que s’inventi les paraules que li falten perquè no les han dit mai a casa.

Fa temps que són amb mi, aquests poemes. Els he reescrit, els he esporgat, els he cuidat com petits cactus que volen poca aigua i molt de sol. Els he cuidat perquè eren meus, i ara ve tota aquesta gent i els explora, els interroga, els analitza, els sent, els repeteix, se’ls emporta a una altra llengua, a altres imatges, a altres platges.

Em pregunten pels matisos i m’adono llavors del significat real de cada paraula. I em sento nua, com si m’haguessin entrat a casa mentre dormia, com si haguessin begut a la meva tassa. Com si no hagués estat jo qui els ha posat la clau a la butxaca.

Havia, escrit, ingènuament, poemes. Com si no hagués de llegir-los mai ningú, havia escrit poemes. I ara, de cop, se’n van a passejar per altres mons.

No havia entès mai com ara el sentit veritable de la traducció; la violència d’analitzar un text, empassar-te’l, digerir-lo, treure’l pels caps dels dits, per les tecles de l’ordinador, i crear-ne un altre, en la llengua pròpia, amb els mateixos ossos i la mateixa carn i la mateixa pell, arranjats en línies netes, transformats en un cos diferent, un cos abraçable en un altre indret.

I will be your wall

In esvoranc on 25 Juny 2014 at 4:33 pm

Et fas vella i et moriràs. Jo també em faig vella, no m’enganyo. I també em moriré. Tothom que neix ha de morir, ho sabem. Però la certesa de la mort pesa més com més anys passen, com més vegades hem desafiat els perills d’un camió que passava o un meteorit que no sabia on caure. Com més costa sortir del llit i arrossegar-se a la dutxa.

No sempre et costa sortir del llit perquè els genolls ja no responen com abans, ni pels quilos de més que et fan feixuga i ampla. Sovint és que no hi ha altre motiu que canviar d’escenari, passar del llit al sofà, engegar la televisió, fer el dinar que menges amb desgana.

Els pitjors dies et dius a tu mateixa (no hi ha ningú altre que t’escolti) que tens migranya. Tanques totes les finestres, abaixes totes les persianes, i la foscor del dia et fa una companyia densa, de soledat necessària. Els millors dies surts a comprar a la plaça i somrius com si en tinguessis ganes, fins que algú et recorda que ja no ets jove, que ja no manes, i llavors treus la bilis que et sobra en forma de retret o escopinada.

Et fas vella i et moriràs i t’ho dic així de clar per veure si deixes d’aferrar-te als pots de vidre en què conserves records inventats, moments de felicitat que ha existit només quan te la imagines com si hagués estat certa i en modifiques cada detall fins que brilla com una camisa de lluentons arnada.

Jo, si fos tu, deixaria les armes. Deixaria totes les batalles absurdes i obriria els braços al sol. Sortiria a ballar sota la pluja si em dóna la gana. Convidaria els veïns, aparcaria l’orgull, estimaria com si cada tarda fos l’última tarda. Acaronaria els gats plens de puces que ronden el jardí, buscaria calor de vida en cada ésser que pogués donar-me-la.

Si hi penses bé, no hi ha tantes coses importants, tantes idees per les quals valgui la pena apartar-se de tot i de tothom que un vespre, si ens cal, podria oferir-nos una abraçada. No sé gaires coses certes, però començo a intuir que la felicitat és riure sempre que es pot i, si es pot, acompanyada.

Jo, que sóc com tu, decideixo ara mateix fer reposar totes les armes. Agafar només les que han de servir per construir un món més lliure per als meus fills, per als meus néts que no sé si veuré, per a tots els nens que avui passen gana lluny i a prop de casa.

Jo, que sóc com tu, he decidit estimar-te. Des de lluny si cal, per si mai t’adones que no cal esgarrapar-me. Em faig vella i em moriré, i no penso morir-me, com tu, plena de ràbia. Et queden alguns dies, alguns anys, si tot va bé. Et queda temps, segurament, de veure sortir el sol, al meu costat, una vegada.