La teva mà just a sobre el cul, entre el desig i la cintura, prenent maluc i ritme. La teva mà just a sobre el punt en què fa mal viure, i una calor com un alè, i un alè entre l’espatlla i la clavícula. La teva mà i la meva pell, i fer veure que val la pena viure. Oblidar el món i oblidar el pes, la meva pell.
En diuen fer l’amor i jo en diria fer la vida. Fer el respirar possible. Només carn que vol carn, la teva mà atansant-me, la meva mà atansant-te. La meva mà a sobre el teu cul, entre el desig i la cintura. Un alè que va pujant, des del melic cap a les cuixes.
La teva mà a la meva pell, paret del món, ciutat perduda. La meva mà, la teva pell. Alè, calor, excusa de vida.
belolid 
No sé si ja ho vaig dir, m’agraden molt els teus escrits. Salut!
Com tot el que escriu la Bel, es preciós