parole, parole, parole

Aquí, ara

In vasilika on 17 Agost 2016 at 12:56 pm

Un dia tanques la porta i marxes de casa. Amb els nens, amb la parella. Has venut el cotxe i has buidat el compte amb els estalvis. Has agafat quatre coses que acabaràs abandonant pel camí, però encara no ho saps. Tens sort: tenies casa, cotxe, diners. No gaires, però suficients com per poder decidir marxar.

Agafes un avió o un autobús que et porti fins on et deixa passar el passaport. I allà busques on lloc on viure, provisional, i feina. Però no n’hi ha. S’estan acabant els estalvis. No pots tornar enrere, hi ha les bombes. T’han dit que es pot travessar la frontera per mar. Ho parles amb la família. El viatge no és gaire llarg, quatre hores. De nit. En una barca plena de gent amuntegada.

Us faran pujar a la barca a cops de peu, com si fóssiu animals, i sentiràs per primer cop que ja no ets una persona als ulls dels altres. Sentiràs per primer cop la fiblada de no tenir res, de no ser res. Que els teus fills, que ho són tot per a tu, no són res. Per primer cop.

En arribar, un campament. Fred, pluja, fang. Només hi ha mantes per tapar-se, que de seguida es xopen d’aigua. Arriba una remesa d’abrics, donació de la Xina, tots iguals. I bufandes d’Escòcia, totes iguals. Gent de totes les mides amb els mateixos abrics grisos, les mateixes bufandes verdes. Un exèrcit desorganitzat que camina per la carretera que porta del camp al poble, del poble al camp.

Desallotgen. Una altra barca, aquest cop més gran, oficial. No tens temps de recollir res; a l’últim moment agafes el mòbil. Les quatre coses que tenies ja no són res.

El camp nou és en uns hangars on els militars hi han muntat les tendes que haureu d’habitar. Hi ha unes màrfegues, algú reparteix mantes. A fora hi ha una filera de poliklins, unes fonts. A dins l’hangar enorme, fileres i més fileres de tendes.

Podeu marxar, si voleu. Per anar a on, si la frontera està tancada? Per viure on, si no teniu com guanyar-vos el pa? Reparteixen unes capsetes de plàstic amb espaguetis i tomàquet. Coberts de plàstic, tovallons de paper. Dinar, sopar, esmorzar a la tenda. Cada dia, de plàstic.

I de nit sortir a fer una volta, mirar el cel. Recordar el balcó de casa. Demanar-te si tornarà a haver-hi un lloc per dir-ne casa, si serà aviat, si serà com t’ho imaginaves. Tornar a la tenda, abraçar la parella, sentir com respiren els nens que dormen. En el silenci de la nit ja no hi ha bombes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: