parole, parole, parole

Els cossos fàcils

In inficcions on 6 Agost 2016 at 10:05 pm

Vam estimar-nos molt poc, molt per sobre, molt sense esperar res l’un(a) de l’altra. Vam estimar-nos breument, el temps d’una cervesa i una conversa llarga, el temps d’una mirada que ens portés a les mans, a les pells, a besar-nos.

Vam estimar-nos tan efímerament que potser no hauria de dir-ne estimar-se. No sé si recordaria el seu nom entre tots els altres, no sé si confonc les pigues d’ella amb els malucs d’ell, no sé si sabria dir exactament de quin color té els ulls, ni si li agrada la xocolata.

El cas és que ens vam estimar, o ho vam fer veure prou bé, una estona, vam estimar-nos, i el seu cos i el meu cos es van donar i es van prendre, flors obertes, mans badades.

Va ser tan meravellosament insignificant; tan lleuger, tan senzill, que és igual si se’m barregen els seus cabells amb els d’altres. Va ser tan petit el gest, ens va costar tan poc estimar-nos aquella mica, aquella estona, aquella matinada, que només tinc somriures per a ells.

I la gratitud d’haver-los habitat, ara que els recordo sense recordar-los, i que m’habitin encara. La gratitud que fos un cos fàcil, un cos dòcil, un cos disposat a acompanyar-ne un altre.

La gratitud que hi hagi aquests amors petits, passatgers, generosos, que fan possible viure encara més intensament els altres. La gratitud d’haver sabut donar-me tan bé a cossos fàcils, a amants amables.

La gratitud que la vida sigui cada dia una meravella incontrolable i que m’esclati al cor el que havia de ser un amor petit i es faci gran i arreli i llavors, també, donar-me encara. No tenir por, contra tot pronòstic, o fer com si no. Deixar que creixi i estirar-me al costat del teu cos una nit, i una altra, i una altra. Estirar-me al costat del teu cos fàcil i aprendre’t els racons i les dreceres, aprendre’t els camins i les parades.

Deixar-me meravellar i compartir la vida, per què no, amb un cos més fàcil que els altres. Deixar-me estimar més d’un dia, més d’una setmana. I convidar-te a acompanyar-me més enllà del llit, més enllà d’aquella nit primera que havia de ser l’última i dura encara.

Convidar-te a convidar-me i caminar, no sabem on. Però fàcil, molt fàcil. Un cos i un altre cos, compassats, escoltant-se. Un cos i un altre cos, habitats per una ànima i una altra. I donar-nos la mà quan hi ha tramuntana.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: