parole, parole, parole

Sí, no?

In fent amics on 22 Juliol 2016 at 11:32 am

La meva mare em va ensenyar a no insistir d’una manera molt efectiva: si demanava una cosa i em deia que no i hi insistia, em clavava un clatellot. No vaig trigar gens a veure que valia més acceptar el no a la primera. No aprovo la pedagogia una mica pedestre de la meva mare, però no es pot negar que a nivell dissuasiu era infal·lible.

He de reconèixer que la impossibilitat de clavar clatellots quan algú m’insisteix m’exaspera, de vegades. És una impossibilitat autoimposada, és clar. Si volgués, podria. Però prefereixo no fer-ho. Per tot allò que la violència no porta res de bo i hi estic en contra i tal, és clar, però també perquè clavar-li un clatellot a un desconegut que no sap que ha fet res de dolent és perillós: es pot veure legitimat a tornar-s’hi.

I aquí hi ha el problema. La majoria de desconeguts que t’aborden (típicament als bars, però també hi ha els valents que ho fan pel carrer) no troben que hi hagi res de dolent a exigir-te atenció i temps quan tu estaves tan tranquil·la fent una altra cosa (que pot ser perfectament pensar en les teves coses).

Aquests homes (perquè és lleig generalitzar, però cal admetre que en general són homes) insistents troben una ofensa que no hi vulguis interactuar. Et demanen l’hora, els la dius, i si no vols tenir-hi més relació, et troben antipàtica (i de vegades t’ho retreuen i tot!).

No ens enganyem, n’hi ha prou amb un cop d’ull per saber si vols parlar amb aquella persona o no. Quan no et ve de gust, et demana l’hora, l’hi dius per cortesia social, i desitges que aquí s’acabi tot. Però llavors et demana el nom, què fas a la vida i, si no el talles abans, el número de telèfon. Tu vas responent sabent que en algun moment li hauràs de posar el límit, però tens l’esperança (contra tot el que et diu l’experiència) que es retirarà abans que hagis de ser antipàtica.

Això no sol passar. Així, resumint: tu estàs tan tranquil·la, ve un desconegut amb qui no t’interessa interactuar, respons a algunes de les seves demandes per cortesia, no té el poc sentit comú de veure que no hi tens cap interès, continua pressionant i quan finalment dius que prou la mala persona ets tu per no voler-hi tenir res. Ahà. Tot molt normal.

La cantant Meghan Trainor ens dona la solució més senzilla: tallar-ho des del principi. Mireu-vos el vídeo, que s’ho mereix: https://www.youtube.com/watch?v=cMTAUr3Nm6I

Serem antipàtiques igual, però ens haurem estalviat la sensació d’idiota que et queda quan has intentat ser amable amb algú que ni et va ni et ve i a sobre s’enfada amb tu. M’agrada pensar que aquesta cançó la posaran en alguns dels llocs típics on els plastes (en llenguatge tècnic, assetjadors) fan la seva feina.

Més enllà de la solució pràctica, hi ha una cosa que em té encuriosida. Com hi ha gent tan impermeable al llenguatge no verbal? No dic que no s’hagi d’abordar mai algú desconegut. Però no hi ha un mínim contacte visual necessari abans d’atrevir-se a entrar-li a algú? Que l’altra persona només participi en la conversa posterior a “l’abordatge” amb monosíl·labs no els dóna una pista que la cosa no acaba de girar rodona? No tenen cap mena d’alarma que els faci pensar “ei, crec que no sóc benvingut, me’n vaig”?

I d’on treuen aquesta autoestima que fa que quan una dona els diu que no, ni els passi pel cap la possibilitat de, simplement, no ser desitjats? Com arriben a la idea que en realitat la pobra no sap el que es perd i, pel bé d’ella, cal convèncer-la que sí que vol? O és que pensen només en el propi bé, en sortir-se amb la seva peti qui peti, com sigui, ni que l’altra acabi cedint perquè va borratxa, per cansament, per acabar d’una vegada?

Ara podríem parlar de l’objectificació de la dona, de com ens neguen el desig i ens converteixen en objectes, de com l’espai públic és dels homes i les dones hi som per entretenir-los, de com es creuen amb el dret de disposar del nostre temps tant si ens ve de gust oferir-lo com si no, etc. Però no cal anar tan enllà. Seria predicar als conversos, perquè els troglodites no són troglodites per casualitat.

Per acabar, doncs, un comentari sobre fraseologia popular: la idea que “si una senyora diu que no, vol dir potser, si diu potser vol dir sí, i si diu que sí no és una senyora” no només legitima que els pesats continuïn sent pesats (perquè, clarament, no es pot confiar en el que diu una dona), sinó que a sobre ens sanciona per dir obertament si volem sexe o no. Si dius que sí “no ets una senyora”, que vol dir “ets una puta”, i ser una puta és terrible. Sobretot si no et paguen i ho fas per vici.

Al meu barri, on érem tots de famílies pobres i molt allunyades dels “senyors” del centre, hi havia una dita: “si soy puta, mi coño lo disfruta”. I això és el que els molesta de veritat als insistents: que disfrutem quan ens dóna la gana, amb qui ens dóna la gana, com ens dóna la gana. I que no soli ser amb ells.

Anuncis
  1. M’encanta com escrius

  2. Coses que em venen al cap:
    Primer, demanar perdó per tot les molèsties ocasionades (ara ja estic fora del marcat).
    Després em ve al cap aquelles noies que potser visualment no son tan agraciades com tu quan apliquem els estàndards de la bellesa. Alguna i potser només alguna, voldria ser “assetjada” de tant en tant (assetjada porta cometes perquè es refereix a molestada, no voldria ocasionar cap incendi)
    I finalment recordo un amic que deia: “No se si soc jo que soc molt simple o que elles son molt complexes, però m’agradaria poder comprar unes ulleres que quant te les posessis com a mínim aparegués un cartellet sobre les noies que hi poses ‘Busco’ o ‘No busco’”. Vull dir, que potser tu ets molt clara amb els teus senyals, però n’hi ha que no ho son gens.

    • Una dona (sigui com sigui físicament) sol voler agradar a qui li agrada. No és agradable per a cap dona interactuar amb algú que pressiona per obtenir un número de telèfon que no vols donar o que insisteix que et prenguis una copa que no et vols prendre.

      Les dones amb cossos menys normatius són les que pateixen més agressions per part dels homes, precisament per aquesta idea tan mesquina i tan estesa que “els fan un favor si els fan cas”. Molts violadors les consideren víctimes fàcils, que tindran menys autoestima a l’hora de denunciar i fins i tot que “els agradarà que algú se les folli”, com si ser coaccionada per un tio que no t’interessa tingués res a veure amb fotre un bon clau.

      M’agradaria que deixéssim de dir aquestes bestieses que no ajuden ningú.

    • Jordi, a mi mai no se m’ha donat gaire bé establir relacions, ni amb dones ni amb ningú , i no diguem lligar. Però em sembla que ningú es molesta per un primer intent, sinó per les insistències no desitjades. I si insisteixes, has de ser capaç de veure quan molestes i quan no.
      En tot cas, si mai em trobo la Bel, no em podré estar d’agrair-li llibres i blocs. Auxò si, sense insistir.

  3. Lo he compartido en Facebook. Realmente, lo que me gustaría es imprimirlo y repartirlo por la calle, cada vez que un caso de estos ocurre (sea a mí, o a alguna de las mujeres a mi alrededor). Nunca he podido comprender qué es lo que lleva a algunos hombres a actuar de ese modo, dónde encuentran esa valentía que tan bien apuntas en el artículo.
    10/10, y me da mucha pena que la mayor parte de mis conocidos no vayan a entender el texto por estar en catalán. Moltes gràcies por esta joya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: