parole, parole, parole

Mare nostra

In esvoranc on 30 Agost 2015 at 10:07 pm

No he anat al mar, aquest estiu. L’he vist de lluny, sense voler, sense mirar-lo gaire. No he anat al mar ni m’hi he banyat, ni he fet el mort, panxa enlaire, amb la seguretat de qui sap que cal només tombar-se per tornar a respirar, fer quatre braçades per arribar a la vora on algú t’acull, on tens la casa.

No he anat al mar i pensava que era casualitat, fins que he recordat que hi vaig dimecres, al mar, que hi duré els nens i farem castells. Ho he recordat i un malestar, una nàusea. Una vergonya d’anar al mar a ser feliç, impunement. Miraré el blau i veuré morts, morts de veritat. I ara, ara què?

Penso llavors en el meu cel, en l’aire que he respirat des que vaig néixer, en el cel que és el mateix que veuen elles. Les que moren de gana, les que són mutilades, les que assenten i callen. I aguanto la respiració un moment tan llarg com puc.

Era petita, jo, però ho recordo bé. Al barri es repartia el que hi havia, i si a la veïna no li arribava la setmanada fèiem allargar les llenties. I no sabíem el conte de la sopa de pedres però la fèiem igual, amb el que portava cadascú, i era trist però rèiem igual. Com voldria, avui, que truqués algú a la porta, que dugués una pedra i una olla d’aigua, i tirar-hi les llenties, els tomàquets, les patates que no em cal menjar. Com voldria, dimecres, trobar-me amb una altra família al mar, i compartir l’entrepà. Que tot fos tan fàcil, i tornar a respirar.

Saps? Tinc dues mans. Posa-hi les teves, fem un pont. O empenyem fort, que salti algú de molt amunt i voli enllà, i ens deixi estar. Tinc dues mans que no serveixen per a res, avui, si no és per plorar un text que diu que no he anat al mar, aquest estiu, ni hi vull anar. Vine, posa-hi les teves. Fem un pont. I que la mar sigui la mare, i que ens aculli. Que sigui només la tomba dels que viuen de la mort.

Anuncis
  1. Doncs jo ahir mateix vaig estar al mar. Hi havia onades guais 😀

  2. Quants miserables empenyent mar endins la misèria de molts.
    Quants braços plegats mirant-s’ho des dels escons.

  3. Sí que serveixen les teves mans. Com les meves, que van a comprar i sempre porten unes taronges de més, una segona ampolla d’oli, – del mateix que faig servir jo, no del més econòmic i poc saludable -, coses de més que sembla caiguin sense consciència a la meva bossa… i amb la mateixa pausa i tendresa i amb un xiuxiueig entremaliat amb les meves cames, fan la volta llarga per a tornar a casa, o a la feina, per trobar-se sense causa però amb efecte dues mans, sobre el carrer, que rebran amb alegria les taronges, l’oli, el pà… i una mica de conversa…. tantes vegades com calgui fer-ho, fins que les meves mans ja no puguin escoltar els plors de les teves o els de qualsevol altre…

    Potser la diferència està en no esperar que ningú vingui a casa a demanar-nos que compartim la sopa… (hem d’alegrar-nos que els veïns ja no ho necessitin!!!) Serà doncs el moment d’omplir un tupper i portar-la allà on calgui.

  4. Que le voy a hacer si yo, nací en el Mediterráneo.
    Dona de mar. Dona forta. Dona admirable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: