parole, parole, parole

Tres tristres tigresses

In esvoranc on 5 gener 2015 at 12:36 pm

És fràgil, aquesta tristesa. Es trenca així que la mà de l’amiga t’acarona una espatlla, o arriba un nen i et fa un petó. S’amaga, llavors, la tristesa, avergonyida d’ocupar-te tant d’espai, i cada cop triga més a tornar. T’acompanya més sovint a l’hivern, les hores que no hi ha pressa. Recordes llavors que l’estimes, aquesta tristesa.

De vegades, mentre beus una cervesa amb els amics, et trobes rient, com si no existís, i et sents de cop traïdora. La busques, més tard, i potser somies alguna cosa que te la porta de nou. Cada dia menys present, menys real, més rememorada que no pas viscuda, la tristesa.

No l’esborris del tot, encara. Està bé que hi sigui, que la miris a la cara de tant en tant. Té coses a dir-te, aquesta tristesa. No cal que l’escoltis sempre, però dóna’t el temps de mirar-la a la cara i dir-li que sí, que recordes. Amb la seguretat de les parets de la casa que et fas, sabent que no et traurà a la intempèrie, ja, agafa-li la mà, reconeix-li un lloc sobre la llar de foc, besa-li el front i abraça-la. És teva.

Anuncis
  1. Com diu Ivan Ferreiro: “Tengo mi tristeza siempre ahí escondida, poniendose guapa”

  2. Què vols que et digui, jo la tristesa prefereixo no recordar-la…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: