parole, parole, parole

“Periodisme” digital

In fent amics on 5 Novembre 2014 at 11:20 am

Si teniu un compte de Twitter o de Facebook, és possible que hàgiu clicat més d’una vegada en un enllaç que sembla interessant i, si l’enllaç és d’un diari que respecteu, pot ser que us hagi decebut especialment el tractament superficial de “la notícia”.

Escric això pensant en el vídeo d’un model que camina per la ciutat de Nova York mentre una càmera oculta grava les coses que li diuen, en resposta al vídeo en què una actriu feia el mateix (amb resultats força inquietants). Ahir va sortir la “notícia” a l’Ara (podeu llegir-la aquí) i avui sortia a La Vanguardia (podeu llegir-la aquí), i tot plegat ja havia sortit abans, com podeu imaginar, en webs ianquis (per exemple, aquí).

L’hàbit de copiar continguts de mitjans internacionals no és nou. Abans que tinguéssim la premsa mundial a un clic de distància, ja corria la brama que alguns articulistes aclamats es dedicaven simplement a adaptar els textos d’altres col·legues americans o anglesos. Si en comptes d’un article d’opinió és una notícia en què es parla de “fets”, es pot al·legar que els fets no canvien i, per tant, s’està copiant la realitat, en última instància.

Amb tot, aquest “periodisme” ràpid té alguns vicis que me’l fan especialment antipàtic. En primer lloc, els errors de traducció que cometen alguns periodistes quan s’inspiren en fonts anglòfones. El mínim que es pot demanar a un mitjà en català és que sigui en català de debò, i no un calc barat de l’anglès (per no parlar dels bunyols causats per la traducció automàtica i mal corregida del castellà).

D’altra banda, la rellevància per als lectors catalans de molts d’aquests articles és mínima. Tot i el pes econòmic i social dels EUA a nivell mundial, hi ha un percentatge important d’informacions que no s’entén que ens arribin sense el paral·lelisme necessari amb la nostra realitat. Les estadístiques sobre l’obesitat infantil als EUA estan molt bé, però en un diari català seria desitjable trobar-ne sobre el nostre entorn més immediat, per exemple.

Amb tot, el que més em preocupa és  la manca de crítica cap a les “informacions” que ens donen i com s’ofereixen algunes “veritats” sense qüestionar-les. En l’exemple que he donat, s’ensenya el vídeo del model masculí com a mostra del fet que no només a les dones els diuen coses els desconeguts quan val pel carrer, sinó que als homes també.

Més enllà del fet de la incidència (quantes “floretes” rep una dona al llarg de la seva vida per part de desconeguts, i quantes en rep un home), hi ha la violència sistèmica d’objectificació de les dones que comencen a patir també els homes (i aquest seria un punt interessant a tractar), i l’innegable desequilibri pel que fa a la seguretat percebuda (de tot això en parlo aquí).

Quan un diari de prestigi obvia tot això i es limita a produir un text superficial que té l’única funció d’acompanyar un vídeo que es creu que serà viral, no està fent periodisme, està pescant visites. I això ens porta al debat del preu de la cultura i la informació. Si cada dia comprem menys diaris en paper i mirem més continguts digitals pels quals no paguem, l’estratègia bàsica de finançament dels diaris és la publicitat. Com més visites, més anunciants.

Però quant duraran les visites? Quants lectors hi tornaran a clicar? Els que busquem alguna cosa més que el comentari superficial que podria fer qualsevol a Facebook ens n’estem cansant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: