parole, parole, parole

Contra la violència, sí, però quina?

In esvoranc on 28 Mai 2014 at 11:43 am

Em cal, avui, pensar en veu alta. Escriure algunes reflexions sobre la violència. Heu llegit això i heu pensat, segurament, en contenidors cremats. En policies amb casc i sense número de placa, potser. I sí, sobre aquesta violència també, però sobretot sobre la violència més subtil (i més mortal) de les paraules. Les que fem servir per amagar les causes veritables, les que embelleixen polítiques que de cap manera es fan per al bé comú. Les que critiquen les conseqüències sense valorar-ne les causes.

Espero que Mònica Terribas perdoni que agafi les seves com a exemple. Certament, no són les úniques, ni tan sols les més escandaloses. Però aquest matí l’escoltava i se m’ha fet un forat a l’estómac de pensar que una ràdio pública, que un programa i una professional de prestigi, vigilin tan poc amb les paraules. O, pitjor, que les tinguin tan ben calibrades.

Això que ve ara sonava a l’editorial del Matí de Catalunya ràdio a les vuit. M’he molestat a transcriure’n els tres minuts sencers (text en cursiva), i podeu sentir-les amb la seva veu aquí.

Quan diem que volem viure en pau i que som una societat pacífica, no només ens referim a sortir i fer una via catalana, sinó a no convertir la ciutat en un camp de batalla perquè es compleix una ordre judicial de desallotjament d’un edifici, com està passant des de fa dos dies, al barri de Sants, a Can Vies.

Es dóna per fet que el motiu de la batalla és el compliment d’una ordre judicial. Vist així, sembla totalment fora de lloc reaccionar contra el compliment de la llei (hi ha una ordre judicial que cal complir). No es qüestiona la legitimitat de l’ordre judicial, la feina que s’ha fet durant els darrers 17 anys, ni molt menys el dret dels ciutadans a utilitzar de manera oberta i comunitària un espai mort.

És a dir, es desallotja Can Vies perquè es compleix una ordre judicial, d’acord. Però, a què treu cap aquest desallotjament? Ara que s’ha enderrocat l’edifici, quin ús farà TMB del solar? Quan s’habilitarà la zona verda projectada? Al meu entendre, no n’hi ha prou d’abaixar el cap i acatar les decisions judicials. Tenim dret a qüestionar-les si creiem que no fan cap bé a la comunitat, com fem amb les sentències contra l’ús del català, per exemple.

S’obvia, a més, el valor simbòlic de Can Vies. Estic segura que moltes de les persones que s’han manifestat (pacíficament també, recordem-ho) contra l’enderrocament de Can Vies ni tan sols hi havien estat mai. Sortim al carrer (i no em cansaré de dir que pacíficament també, recordem-ho) perquè sentim impotència davant la injustícia. Can Vies no és només un centre cívic. L’hem convertit en el símbol de com els que haurien de servir-nos ens prenen el poc que tenim. Quan diem que #canviesnoestoca o #efectecanvies el que volem dir és prou. Prou de corrupció, prou d’injustícia social, prou d’impostos que paguem majoritàriament els pobres.

Per tant, no, no convertim la ciutat en un camp de batalla perquè es compleix una ordre judicial. Convertim la ciutat en un camp de batalla perquè estem desbordats per les injustícies, i aquesta ordre judicial i, sobretot, la manera com es fa efectiva, ens sembla un abús de poder que, afegit a tota la resta, comença a ser intolerable.

Excavadores, contenidors cremats, dilluns una mòbil de TV3 incendiada, pedrades amunt i avall, i naturalment els mossos, que intenten frenar-ho com poden perquè la revolta s’ha escapat de Sants a altres barris. Les coses es poden dir de moltes maneres, però no cremant ni incendiant els carrers a mitjanit.

Em crida l’atenció una generalització com pedrades amunt i avall, però encara més el naturalment col·locat com si res, com si l’única cosa que es pogués fer fos reprimir la violència amb més violència. És natural que els mossos intentin frenar-ho com poden. Es dóna per evident que els mossos fan l’única cosa que poden fer. Però, de veritat és l’única cosa que es pot fer? De veritat les càrregues eviten la violència ciutadana? Podria semblar el contrari: com més fortes són les càrregues, més violentes són les manifestacions.

D’altra banda, ja no recordem la tesi del comissari dels mossos David Piqué, en què explicava clarament que entre les tàctiques per deslegitimar els movimients socials hi havia permetre (i fins i tot fomentar) la violència a les manifestacions? Si no sabeu de què us parlo, podeu llegir-ho aquí. Després d’aquest document, crec que tenim l’obligació de qüestionar el model d’actuació de la policia (que paguem entre tots) davant els aldarulls.

La feina dels mossos d’esquadra no és fàcil, sovint, com ahir a la nit, quan la situació es descontrola i gent violenta crema màquines al mig del carrer.

Efectivament, no és fàcil. Ara bé, això justifica qualsevol mena d’actuació?

Tot això passa enmig de la decisió de plegar de Manel Prat, director general de la policia, que ho fa, assegura, per motius personals. Aquesta decisió ens ha de fer pensar. Sempre ens queixem que els càrrecs polítics no assumeixen els seus errors. Aquesta vegada ho ha fet i ha dimitit.

No, Manel Prat no assumeix els seus errors. Dimiteix per motius personals, no perquè admeti que la seva gestió ha estat inadequada. De fet, continua afirmant que el dia que els mossos van treure un ull a Ester Quintana no es van disparar bales de goma, tot i les conclusions del jutge d’instrucció, que diuen el contrari. I tornem al principi: per què Manel Prat pot qüestionar la feina d’un jutge, però els que fem costat a Can Vies, no?

Molts diran “massa tard, feia temps que hauria d’haver plegat”, però això seria just, realment? D’entrada, hi ha un munt de casos oberts encara pendents de sentència judicial que afecten els mossos d’esquadra. S’ha d’arribar a escatir qui tenia quina informació i quan, qui va donar quines ordres, i quines persones eren responsables de quins fets.

Totalment d’acord que cal escatir tot això, però hi ha dues qüestions més: d’una banda, si qui va donar les ordres no és un superior de Manel Prat, en comparteix la responsabilitat (igual que si la meva filla trenca el vidre dels veïns, la responsabilitat també és meva, tot i que no sabés que ho faria i em costés impedir-ho); de l’altra, és més que probable que no s’arribi a escatir mai, tot això. Llavors, no hauria de dimitir mai, tot i les mostres evidents (amb sentència judicial inclosa) que hi ha hagut actuacions irresponsables sota el seu comandament? És més, no seria precisament Manel Prat el responsable d’escatir-ho? I, si no n’és capaç, no és natural que dimiteixi?

Però de vegades la pressió és tan forta que no paga la pena i hi ha persones, en aquest cas Manel Prat, que han decidit plegar al marge de tot això, o per tot això.

Així, no ha plegat per la seva incompetència per gestionar adequadament el cos dels mossos d’esquadra, sinó per la pressió a què està sotmès (a causa de la seva incompetència per gestionar adequadament el cos dels mossos d’esquadra). Com els polítics que no dimiteixen perquè siguin corruptes, sinó per la pressió mediàtica quan els han atrapat sent corruptes?

Però alerta: tots els errors que hagi pogut cometre la policia en els darrers anys són imputables al director de la policia?Rarament hem vist un mosso de patrulla o de la BRIMO fer un pas endavant i dir: «plego perquè em vaig equivocar, no havia d’haver disparat aquell tret, em vaig precipitar, aquella càrrega era excessiva, em vaig ofuscar, vaig tenir la sensació que no controlaria la situació, va ser un error». No hem vist cap operatiu comú, un mosso, un policia, assumir errors públicament.

Aquí hi ha un ús molt amable (i reiterat) de la paraula error. Efectivament, tots ens equivoquem, però això no vol dir que els nostres errors no puguin constituir delictes. Si avui m’emprenyo amb algú i li trenco la cara, efectivament, serà un error, però això no vol dir que la meva condició humana el justifiqui (tots som humans i la majoria no anem pel món trencant-li la cara a la gent), ni molt menys que sigui acceptable, ni encara menys que no hagi de tenir conseqüències.

D’altra banda, posar al mateix sac els mossos de patrulla i els integrants de les BRIMO és com posar al mateix sac els manifestants pacífics i els que es dediquen a cremar contenidors. Aparentment poden pertànyer al mateix bàndol, però això no els fa compartir els mateixos ideals. Tinc alguns coneguts que són mossos de patrulla i estan totalment esgarrifats amb les informacions que tenen sobre els seus companys de les BRIMO.

I encara una altra qüestió: per què no veiem els policies assumir errors públicament? Conec personalment com a mínim un cas d’una mossa d’esquadra que va deixar el cos perquè no se sentia còmoda amb les actuacions d’alguns dels seus companys i, quan va denunciar-les als seus superiors, va patir un assetjament laboral que se li va fer insuportable. La policia ens protegeix dels violents, diuen, però qui ens protegeix dels violents quan formen part de la policia? Quan assumir públicament un error es converteix en una traïció al cos, quina sortida els queda?

Per què no passa, això? Mai no s’equivoquen? En cap moment no prenen cap decisió? Són màquines d’obeir ordres? Nosaltres creiem que són persones i, com totes les persones, s’equivoquen. Com també poden haver comès errors els seus comandaments.

I, en tot cas, el comandament té l’obligació de detectar i corregir els errors del seus subordinats, no és “un més” al mateix nivell de responsabilitat que els altres.

Avui molts estaran contents perquè ha rodat un cap damunt l’estora, però no seria més honest que els professionals que hagin pogut cometre errors els admetin i els expliquin a la ciutadania?

Que Manel Prat dimiteixi no implica que els professionals que hagin comès errors no els hagin d’admetre. Una falsa dicotomia, com quan més tard Terribas ha dividit les persones en dos grups: els que estan en contra del tancament de Can Vies i els que estan en contra dels aldarulls, quan en realitat és perfectament compatible estar en contra del tancament (violència institucional) i en contra dels aldarulls (violència policial i ciutadana).

Potser així seríem més conscients tots plegats de les dificultats que tenen, dels riscos que corren, de la velocitat a què prenen decisions per les quals d’altres es disculpen alguna vegada i pleguen. Va en el càrrec, sí, però d’aquesta dimissió n’haurem après alguna cosa, a part de debilitar la confiança en els mossos d’esquadra com es demostra aquests dies i més els necessitem?

Es dóna per fet que la dimissió debilita la confiança en els mossos d’esquadra, però a mi em sembla tot el contrari. Com més es depurin responsabilitats, s’investiguin amb garanties les actuacions inadequades, es deixi d’indultar els policies condemnats, es parli obertament de com es pot millorar el cos…, més confiança podré tenir en la policia del meu país. I no, no es pot aprendre res d’una dimissió per motius personals quan clama al cel que no és cert.

D’altra banda, segur que aquests dies és quan més els necessitem?

Em sembla que el que més necessitem com a societat és reflexionar sobre les causes profundes de la violència ciutadana, que al meu parer prové de la violència d’unes institucions que no tenen en compte els interessos del 99% dels ciutadans, que no som fastigosament rics perquè hi ha un 1% que s’apropia de la nostra feina, dels nostres impostos, de la nostra sang. Si ataquem aquestes causes, estalviarem en policia i, sobretot, en violència de tota mena.

Advertisements
  1. la violencia de l’indignació i la brutalitat de la repressio

  2. Reflexions molt encertades. I gran decepció per la Terribas, se n’esperava molt més d’ella.

  3. Gràcies per les teves paraules! Sóc veïna de Sants, i porto dos dies amb el neguit de com expressar el que porto a dins. Avui no he sentit l’editorial de la Terribes, però crec que si ho hagués fet, això és el que m’hagués agradat escriure!!
    Merci!!! Potser fins i tot m’animo a agafar ‘paper i boli’!
    Pepa

  4. Si la Mònica passa per aquí i diu alguna cosa avisam!

  5. He tingut la mateixa sensació aquest matí en escoltar la Terribas. Comparteixo totalment l’anàlisi que fas i t’agraeixo la claredat amb que l’exposes. Salut

  6. Reblogged this on coses que veig: dites, fets i gent que trobo pel camí and commented:
    En aquest ocasió publico un article de la Bel olid amb el que em sento completament identificat.

  7. Bel, moltes gràcies per aquest escrit! Has expressat de manera brillant la indignació que m’ha generat sentir l’editorial d’aquest matí. la Terribas ja fa dies que pixa fora de test però la gota d’avui ha fet vessar el got.

    Salut i seguim!

  8. Efectivament! Gràcies per posar per escrit i tant bé el que jo mateixa he sentit quan he escoltat la Terribas aquest matí. Una abraçada des de Gràcia!

  9. Espero que la Terribas (sí, se n’esperava molt més d’ella) llegeixi això i hi pensi una mica.

  10. Grans reflexións i molt bones respostes a la Mónica Terribes, gran periodísta, però que es veu clarament que pren partit. I fer-ho, no és informar.

    Gràcies per dir el que molts pensem però no sabem expresar tant be com ho has fet tu.
    Abraçada

    @fran6qnet

  11. Falta una pregunta: el 99%, bé, la majoria, vota contra si mateixa? Don surten tants gilipolles? Dude, what have u done to my country?

  12. Mateixes sensacions escoltant l’editorial de la Terribes ahir al matí. Gràcies per les teves reflexions i pel teu post. Totalment d’acord.

  13. Avui no l’he sentit, però si l’entrevista posterior a un membre vinculat a Can Vies (imagino, l’he trobat començada), i seguia en la mateixa línia.

  14. “Per tant, no, no convertim la ciutat en un camp de batalla perquè es compleix una ordre judicial. Convertim la ciutat en un camp de batalla perquè estem desbordats per les injustícies, i aquesta ordre judicial i, sobretot, la manera com es fa efectiva, ens sembla un abús de poder que, afegit a tota la resta, comença a ser intolerable.”

    Estic molt d’acord amb el 80% de les coses que dius. Ara bé, per energumens com aquests, si no és enviar els mossos, quina solució proposes?

    • Vaig ser a la manifestació de dimecres i els manifestants violents eren perfectament identificables, des de lluny i sense que calgués cap formació en prevenció d’avalots. Estic segura que si la policia ho volgués, hi hauria més detinguts i menys ferits.

      • No has contestar a la meva pregunta, quina solución proposes per evitar actes com les de les fotografíes que he penjat anteriormente? Estic dacord amb el dret a manifestar-se pacíficamente i també estic extremadament en desacord amb com funciona el món avuí en dia. Però crec que la gentussa que està destrossant els carrers, botigues, entitats bancaries l’únic que vol es aprofitar la situació per fer merder ( Dubto bastant que el noi que surt a la foto tingui remota idea de que es Can vies). No és que els mossos d’escuadra em despertin moltes simpaties i he estat en desacord amb les seves actuacion moltes vegades, però en aquest cas, veient el que està passant al barri de Sants, el barri ja no seria barri si no haguessin actuat. Detinguts i ferits? Altre vegada et pregunto, que proposes per contrarrestar gent com la de les fotografies?

      • De fet, sí que he respost. Els violents són fàcilment identificables, n’hi ha prou de detenir-los. I no calen tants agents, de veritat. La immensa majoria dels que ens hem manifestat no hem fet res malbé.

      • Parlo dels que no ho fan pacíficament i dels seus actes, que son dels que els mossos s’encarreguen. Els dos estem d’acord amb que son violents. No parlo d’identificarlos, esclar que son facils d’identificar. Ara bé, parles de detenirlos com si fos bufar i fer ampolles…detenir una persona violenta no deu ser tant facil cuan et tiren pedres, ampolles, petards, rajoles…com ho atures? Els hi demanes educadament que no cremin res iq ue vinguin que estan detinguts? Tu mateixa ho has dit, son “violents”. Com se suposa que els has d’aturar ( que no identificar) si no és amb la policia? Si tot es tant senzill, com és que la mateixa gent que esta al carrer manifestant-se pacíficament no intenta fer-los entrar en raó i que canviin l’actitud. Amb quants vas parlar tu i vas fer canviar d’actitud?

      • Els policies de paisà que solen campar per les manis (per exemple, aquests pobres que van acabar agredits pels seus companys al març: http://t.naciodigital.cat/index.php?id=66706) poden observar els que van encaputxats i amb la cara tapada. Només cal que s’esperin que llancin una pedra i els detinguin. No son gaires, es veuen d’una hora lluny i acabaríem aviat.

        Amb una altra senyora en vam increpar un parell que ens van mirar amb mala llet i van marxar. La senyora i jo no érem violentes, ni teníem armes, ni ganes de tenir-ne, de manera que la paraula va ser l’única cosa que vam poder fer servir. Potser acabaré escrivint un post sobre això, també. Sobre la por de dir-li algú que té una pedra a la mà que faci el favor de no llançar-la (resant perquè no te la tiri al cap), i sobre la por de veure com s’acosta algú amb una porra i marxar (esperant que no te la trenqui al cap).

      • Com ja he dit, estic en desacord amb moltes de les actuacion dels mossos. Però ara només parlo de la que està passant aquests dies. Agafant les teves paraules, vas intetar raonar amb ells i vas dessistir al 5 segons. Dons es per això que venen els mossos d’esquadra. Cuan l’ambient s’escalfa d’aquesta manera en manifestacions i protestes, si no busques brega el més normal es que marxis del lloc i no t’hagis de trobar amb situacions d’aquestes. En fi, espero que la situació se sol·lucioni aviat i que no haguem de lamentar mes fets com el dels últims dies.

  15. Reblogged this on ferranlindstrom and commented:
    Quan les reflexions fetes per altres que podrien ser la meva persona poden obrir punts de vista.

  16. […] sobre els grans opinadors del país? I després tafanejo una estona per la xarxa i topo amb gent més preparada i més valenta que em passa la mà per la cara, i m’enretiro discretament, gosant, com a molt, […]

  17. […] Em convidava a fer de tertuliana i pel cap, en pocs segons, em van passar totes les vegades que, fent viatges a l’institut i a l’escola, anant cap a la feina, fotia un crit que els meus fills coneixen i ja no els altera: “Però què diiiu!”. Sí, crido a la ràdio quan diuen coses que em semblen barbaritats. De vegades els nens, si estaven escoltant, em demanen explicacions, i ens muntem la nostra tertúlia particular. De vegades vaig sola i em pregunto i em responc dins el cap; això que en diuen pensar. Si m’emprenyo prou, escric un post llarg. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: