parole, parole, parole

Una, dues-centes, 91 milions

In esvoranc on 7 Mai 2014 at 11:25 am

Segurament heu vist un vídeo ianqui en què un senyor encorbatat fa una entrevista de feina per internet a diferents candidats. Les condicions de la presumpta feina són d’esclavitud: sense vacances, sense temps lliure, dedicació total al “soci”. És possible que només de veure el títol del vídeo, “La feina més important del món”, us hagi vingut al cap que parlaven de les mares. I, efectivament, al final del vídeo es revela als candidats que el lloc de feina, sense remuneració, és el de mare. Llavors hi ha uns minuts emotius en què els candidats agraeixen espontàniament tot el que les seves mares han fet per ells, i llagrimetes i tal. I el sentimentalisme barat funciona: moltes de les meves amigues el comparteixen a les xarxes socials i confessen la plorera que els ha provocat.

Els creadors del vídeo afirmen que l’han fet perquè tothom s’adoni de com d’important és la “feina” de mare, i de tot el que devem a les nostres progenitores, però m’inquieta la idea inqüestionada en què es basa: de mare (com a persona principal que cuida l’infant) només n’hi ha una, i és una esclava. I això és tan bo que ens fa plorar d’alegria. En cap moment es planteja la possibilitat que el pare hi tingui un paper actiu, segurament perquè encara són (comparativament) pocs els pares que assumeixen la responsabilitat (i la satisfacció) de compartir la criança dels seus fills.

De fet, quan al vídeo parlen del “soci” no es refereixen a algú que, en igualtat de condicions, tira endavant “l’empresa”, sinó al fill. Mare i fill són un equip, i el pare ni tan sols hi apareix. I l’home no apareix no perquè sigui una apologia de la família monoparental, sinó perquè tothom sap que mentre la dona és l’esclava que dedica (amb alegria, eh?) tots els seus recursos personals i materials a la criatura, el pare està fent coses pel món, com treballar, fer una cervesa amb els amics o mirar el futbol.

Veure la dona com una esclava que fa passar les necessitats dels altres per davant de les seves, i no només com una esclava, sinó com una esclava feliç de ser-ho, és una idea tan normalitzada que no alarma ningú. De fet, fins i tot es pot fer servir en un vídeo sentimentaloide que comparteixen encantades les mateixes dones, efectivament felices de ser esclaves i contentíssimes que se’ls reconegui socialment l’esclavitud. No per a alliberar-se’n, i ara!, sinó per poder dir amb orgull que compleixen el paper que els toca complir.

I ara faré un salt mortal cap a unes altres esclaves, no tan felices de ser-ho, segurament, que són les més de dues-centes nenes nigerianes segrestades per ser venudes. Aquesta notícia ens esgarrifa en la mateixa mesura en què el vídeo ens emocionava. De sobte, pensem en les pobres criatures, en les condicions en què deuen estar, en com acabaran, i Àfrica ja no ens queda tan lluny. Té un lloc als titulars, ni que sigui durant uns dies.

Em sembla estrany l’interès que ha pres la notícia (tot i que absolutament desitjable) quan a l’Àfrica hi ha 91.000.000 de nenes/noies/dones de més de 9 anys que han patit l’ablació del clítoris per ser “més fàcils de controlar” com a possessions dels seus pares i, més tard, dels seus marits. Sí, no m’he equivocat de zeros, noranta-un milions de dones mutilades. Tres milions de noves mutilacions cada any.

Són tres situacions totalment diferents, em direu. I tindreu raó. Res a veure. De fet, si el pare dels meus fills i jo decidim compartir responsabilitats i alegries, l’única penalització que tinc és ser considerada una mala mare (ell, en canvi, amb la mateixa càrrega de feina i satisfacció, serà considerat un pare excel·lent). Més que assumible, en comparació amb ser mutilada sense possibilitat de triar-ho, o ser segrestada i venuda com a esclava.

No és comparable la pressió social de fer passar les necessitats dels altres per davant de les pròpies que sento jo, que la que sent una mare de Somàlia que perpetua la barbàrie i mutila la seva filla prepúber amb un vidre esmolat. No és comparable el dolor d’aquesta nena, que malgrat tot tindrà el reconeixement social i el suport de la família, amb el de la nena de Nigèria, venuda a uns desconeguts.

Amb tot, la idea de fons, és la mateixa. Les dones som esclaves. Per això, abans de somriure davant l’enèsim tòpic que situa la mare a l’altar de les santes, penseu en les nenes de Nigèria, penseu en les nenes de Somàlia. Penseu en totes les que no poden sentir-se tan felices com nosaltres de ser esclaves.

Anuncis
  1. Deu ni do amb el salt mortal d’un tema a l’altre. No es fàcil comparar les dos situacions, però malgrat tot no et surt del tot malament.

  2. A mi aquest video em va inquietar una mica. Jo no m’hi vaig sentir identificada, no et sabria concretar-ne el motiu.

  3. Quan es compara el vel i els talons d’agulla s’obre el debat sobre “la capactitat d’elecció”. Passa el mateix quan es parla de la prostitució. Tries o t’ho imposen? I si tries, des d’on tries? Com has interioritzat la subjectivitat? No és un joc de tot o res, sinó de graus, però la gradació implica una escala. D’on a on va aquesta escala? De la dominació a l’alliberament. Per tant, sí, em sembla pertinent que la Bel estableixi aquesta comparació. Un vídeo com aquest és un insult a les dones fet des d’una ideologia salvatge que ens reclama objecte de satisfacció de necessitats alienes i d’alienació de les pròpies. Gràcies per l’article!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: