parole, parole, parole

So this is Christmas

In esvoranc on 17 Desembre 2013 at 5:48 pm

Doncs potser és hora de dir que es fa tard i estic cansada. Que cal sortir al carrer però el fred em clava al llit, i no hi ha esma que em porti a obrir la porta. Potser és hora de dir que si avui m’he llevat no ha estat perquè cregui en la vida, en la meva concreta, en la meva petita vida de qui dia passa any empeny; que m’he llevat per vosaltres. Que no està bé fer servir els fills o les dones o els amics d’excusa per somriure, però que avui, que no em queda gaire més que la pellofa de les ganes, bé havia de trobar un alè per maquillar-me.

Potser és hora de dir que sí, que sé les ombres, que les espero aquí per abraçar-les. Que no em fan por, després de tant de temps, els fantasmes. Que és pesat tornar a veure, de lluny, com arriba el Nadal i recordar els anys que no era meva la taula on em feien seure, ni era meva la carn que masegaven mans gegants, ni era meva la meva vida de nena trista. Que no, no em fan por els records, més aviat em fan mandra.

En algun racó del món hi haurà la meva mare i haurà cuinat per a ells, i riurà com qui no recorda que un dia va tenir una filla, i que la filla viu, carn que batega a pocs quilòmetres, però a tanta, tanta distància. En algun racó hi haurà el meu pare, amb qui no he passat mai Nadal ni cap altra festa de guardar, i potser es demanarà per què no el convido a la meva taula. En algun racó del món hi haurà cosins llunyans que no conec ni saben que tenim les mateixes mans però som tan diferents. En algun racó hi serem tots i brindarem, cadascú amb els companys que hem triat per fer el camí més suportable.

No, no és bo fer servir els fills o les dones o els amics d’excusa per somriure, però ja em perdonareu si ara mateix, quan cau l’hivern, sou el motiu que em fa estimar la vida i cuinar sopes de galets i rostir pollastres. Quan us dic “vida, abraça’m”, “vida” no és un mot intercanviable per qualsevol altre.

Que passi ràpid Nadal, que passi ràpid l’hivern. Mentrestant fabricarem records bonics, perquè a cada any que passa em fan una mica menys de mal les festes, i s’imposen les tradicions que ens hem inventat, que són només nostres, i ens n’omplim la boca i en diem “tradicions familiars”. Que la família de veritat som nosaltres, oi, fills? Oi, dona? Oi, amics? I per això compartim el que tenim, que són somriures, excuses per viure, carícies. Delícies que m’escalfen avui que el fred em clavava al llit.

Advertisements
  1. Els companys que hem triat o la família que ens ha tocat. Què vols que et digui? Jo ho tinc clar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: