parole, parole, parole

Boldog, nem?

In inficcions on 20 Octubre 2013 at 2:03 pm

No fa el fred que vaig trobar-hi ara fa un any, sinó un sol persistent que enganya la tardor ja ben entrada aquí aquests dies. Podria dir la feina i les copes amb els amics tan lluny de casa, o aquest riu que sembla profund de tant com és ample.

Però la veritat és que rebo fotos de nens somrients i missatges de la dona que m’espera passejant-se vora el mar, i no recordo com es deia el vent que em travessava el cos el passat novembre.

És un vent gelat que recorre el Danubi, va explicar-me una bòsnia o una lituana, i aquell novembre em vaig descordar la jaqueta per deixar-me sentir el fred i vaig oferir el cos a l’hivern que s’acostava. I va acabar sent un hivern suau amb una primavera tendra, lluny del Danubi, a prop del mar, a prop del foc.

Recordo ara tot això perquè les ciutats on no vaig sovint són capses de records que, quan les destapo, tornen a embolcallar-me amb tota l’olor, amb tota l’alegria, amb tot el dolor. Llàstima que per obrir-les calgui enfilar-se a un avió. O sort.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: