parole, parole, parole

Tic, tac, bum

In cròniques de la veritat aparent on 7 Octubre 2013 at 10:16 am

Sembla que fa fresca i em calço sabates tancades. No m’havia adonat del soroll que fan els talons fins que no he entrat al rectorat i he enfilat el passadís, i a l’edifici mig buit rebotaven les meves passes contra les parets.

Semblava segura, caminant cap a nòmines i personal, amb aquestes sabates. Tic, tac, contra les parets, de bon matí. Ha estat una casualitat i al principi m’ha inquietat tant de renou.

Després, tic, tac pel passadís tan llarg, he pres el ritme de les passes, i m’hi he reconegut, i m’he sentit més ampla. Fins i tot he aixecat el cap i he mirat endavant, mirant de cara com arribava el futur. Un futur immediatíssim de rajoles que s’acosten i ràpidament queden enrere i ja són passat, però un futur al cap i a la fi.

No sé si estic contenta o trista, o simplement resignada a aquesta relació amb la UAB que cada any sembla que s’acaba i cada any torna a allargar-se. Sé que quan d’aquí a una estona entri a classe, tic, tac, sabates tancades, alguna cosa farà bum i seran les ganes de conèixer aquesta gent que té eternament vint anys, cada curs vint anys escassos.

Recordaré l’octubre de 1995, ara fa exactament mitja vida, quan vaig arribar a la universitat com una pionera de la família, com qui conquereix un continent. Aquell curs en què vaig conèixer les amigues que acabarien apadrinant els meus fills, el nòvio que em va presentar la patafísica, els professors amb qui ara comparteixo despatx.

Aquest any torno a la facultat on vaig estudiar; després d’anys de parlar de llengua amb futurs mestres i periodistes, ara em toquen traductors estrangers que volen aprendre català. Tic, tac, bum, sabates tancades, I’ll do my best, de veritat.

Advertisements
  1. Fa gràcia llegir-te -i admirar-te- sovint i, de sobte, adonar-te que fas classe on jo estudie. M’ha mig-alegrat el dia. Gràcies.

  2. No és la gent que tinc al davant que té uns vint anys eterns…, són els meus vint anys eterns que trien les persones amb qui topar-me cada dia… I la pregunta és clara, i diàfana: ¿què retorna a mi, eterna adolescent que no pot créixer, per a donar-me una nova oportunitat de poder resoldre?

    Una veu, a la llunyania, canta cançons de bressol i aspira a reviure un primer amor tenyit de colors ben diferents als que recordo… Pel passadís, el ressò de les sabates mai no és igual, no pas pel passadís i les seves condicions acústiques, sinó perquè mai no puc trepitjar amb la mateixa força ni amb les mateixes càrregues d’història personal…

    Avui entraré en una aula i seguiré parlant, seguiré el mateix tema ja iniciat a la classe anterior… Però res no és igual. I en el fons, tornaré a tenir 20 anys per primera vegada, i vosaltres sereu els qui em donareu una nova i inestimable oportunitat de resoldre l’enigma que segueixo intentant resoldre cada matí, amb cada paraula, disfressada de dona eficient, però que en realitat, segueix essent una adolescent que no sap cap on va… tot i caminar cap a l’aula de sempre…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: