parole, parole, parole

La finestra discreta

In inficcions on 23 gener 2013 at 11:50 am

Era aquella hora del vespre en què a l’hivern ja és negra nit i la nena, petita, acabava d’anar a dormir. No sentia, des de casa, si ella havia posat una música tranquil·la, com feia de vegades a l’estiu, o si deixava que els sorolls de la ciutat li vestissin el silenci. Era aquella hora del vespre en què jo arribava de la feina, em servia una copa de vi, m’asseia a les fosques i mirava la seva finestra des de la meva finestra.

No era cap obsessió malaltissa. Simplement, una nit, vaig fixar-me en aquella dona que feinejava a la cuina amb posat diligent, que sortia i entrava, que semblava cantar o parlar-se en veu baixa, i un plaer tranquil, dòcil, se’m va instal·lar a la panxa. En pocs dies la seva rutina va insertar-se en la meva i vaig començar a sortir a sopar amb els amics només els dijous o els dissabtes, quan ella gairebé mai no hi era. Durant els anys que va viure davant de casa vaig veure créixer la nena, vaig veure envellir el gat, vaig arribar a saber, per com es movia i per les coses que feia, si estava contenta o preocupada.

Aquell vespre, quan encara feia pocs mesos que havia començat a mirar-la, tenia un aire lleuger, com si tot el seu cos cantés. Podria haver estat ballarina, alta, prima, amb els pits menuts i les cames llargues. Duia els guants de cuina posats i rentava els plats, absent de tot, absent de la seva bellesa en la llum groga, absent del món i de mi i fins d’ella mateixa, diria.

A mig rentar els plats devia sonar-li el telèfon, jo no ho sentia però va sonar-li el telèfon, perquè va deixar el got i el fregall, va mirar cap al marbre del costat, va somriure. I llavors, com si no tingués por que deixés de sonar, a poc a poc, es va treure un guant, només un, i va quedar nua la mà dreta que jo m’imaginava suau i blanca, encara que des de l’altra banda del carrer no la veiés prou bé.

Era potser aquest veure-la de lluny, sense la violència dels detalls molestos, difuminada per la nit i les branques més altes i més primes dels plàtans despullats,  el que me la feia una imatge tan perfecta.

Amb la mà nua va agafar el telèfon, va prémer algun botó, se’l va acostar a la galta. Un moment, només un moment, m’hauria agradat ser la veu que la feia brillar, que la feia recolzar-se a una paret i sospirar, desarmada. Durant un moment hauria volgut sentir la veu d’ella, no només imaginar-la, explicant-me com havia anat el dia o què faria l’endemà.

Vaig alçar-me del sofà, vaig engegar el llum, vaig abaixar la persiana, vaig pensar que soparia alguna cosa lleugera i miraria una pel·li llarga. A la cuina, la violència del meu fluorescent em feia les mans blaves.

Anuncis
  1. Molt bonic i molt tendre. 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: