parole, parole, parole

Ever so lightly

In inficcions on 29 Novembre 2012 at 6:48 pm

Anaven als bars dels hotels perquè no hi ha mai ningú, i si hi ha algú és estranger o està de pas i, en tot cas, té altra feina que espiar converses. Anaven als bars dels hotels i feien una copa de vi o un cafè, deixaven que la música d’ascensor els omplís els silencis amb el seu aire lleuger i innecessari, i es miraven als ulls tanta estona que semblava que el temps no s’acabés. Sempre n’hi havia un que de sobte enrogia i abaixava la mirada, com si de cop tota la veritat del desig contingut li caigués al damunt de la consciència;  l’altre li agafava llavors la mà i li acariciava els dits com qui diu “no passa res”.

Anaven als bars dels hotels però no hi reservaven mai habitació, ni sucumbien a la temptació d’endur-se a una cambra estranya les imatges que els ocupaven el cap els dies que no es veien. No és que no pensessin en els llits ben fets i buits que tenien a l’abast només de pujar una escala. La idea de despullar-se mútuament, de descobrir el cos que s’havien avesat a tenir tan a prop i no tocar, era una presència densa aquelles tardes. Però se n’estaven.

Ningú no sabia que quedaven, ni la dona d’ell ni el marit d’ella. No ho sabien els amics ni els companys de feina, no ho sabia ningú més que els bàrmans dels hotels, sempre diferents, que visitaven. Sobretot al principi, no haurien pogut dir exactament per què quedaven d’amagat si no hi havia res a amagar, si l’única cosa que feien era xerrar, fer un te, mirar-se. Amb el temps el motiu es feia cada cop més evident: tenien por que el “som amics” no sonés prou convincent, que en la ment dels altres l’explicació senzilla del sexe s’imposés per sobre de la contenció gairebé absoluta amb què es relacionaven.

Cada cop que quedaven es preparaven com si realment haguessin de despullar-se. Els nervis, l’anticipació, l’alegria de saber que quedaven poques hores per trobar-se. Es posaven cremes d’olor agradable, triaven la roba que creien que agradaria a l’altre. No sabien del cert que fos un hàbit compartit, però ho sospitaven. A la nit, de vegades, la parella oficial descobria unes calces amb puntes o uns eslips nous de tacte agradable, l’olor de net, la pell excitada. Deixaven llavors que el cos fes els gestos que havien reprimit unes hores abans, tancaven els ulls, sospiraven.

Hi havia dies que semblava que no ho suportarien més i, cadascú per la seva banda, pensaven que no tornarien a trobar-se. Passaven un parell de setmanes de missatges discrets i bromes banals sobre això o allò, miraven de treure’s del cap l’olor de l’altre. Al final un dels dos proposava de veure’s, trobaven el dia, quedaven. A l’entrada de l’hotel s’abraçaven un moment més del que seria raonable i es feien un petó a la galta. El rastre dels llavis damunt la pell els acompanyava amb més insistència que de costum; aquelles tardes parlaven menys i abaixaven més cops la mirada.

Van caure les fulles, van florir els cirerers, van néixer les móres. Van passar molts anys, van passar dècades, va passar el temps. Va arribar el dia que no podien quedar, ja, als bars dels hotels. Cadascú al jardí de la seva residència, somrients, tanquen els ulls i es deixen acaronar pel sol. Un moment senten les mans de l’altre, entre els dits, com dient “no passa res”. I els puja el color a les galtes i senten que els omple la vida i el desig es fa present.

Anaven als bars dels hotels i hi ha cambrers que recorden encara com es miraven, sense gairebé tocar-se, els amants discrets.

Advertisements
  1. M’encanta.
    Genial.

  2. Uffff! que bé que ho expliques tot!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: