Com si l’instint et digués
no volies faldilles.
T’esgarrinxaven les cames
quan t’enfilaves als arbres
o un cop de vent les aixecava
i quedaven al descobert
les calces
blanques
vergonya.
No volies faldilles
però te’n posaven
i et pentinaven les trenes
i et deien
nena
maca
i cada gest s’imposava
brusc
somriure
tens
de carceller amable.
A la nit
molt quieta
fingint dormir
et llepaves les ferides
t’arrencaves les crostes
i petites perles de sang
s’afegien a constel·lacions
impassibles.
Advertisements
Directe i delicat. Em surt dir: UAU!
Amb ganes de començar el teu llibre de relats que ja fa cua sobre la meva tauleta de nit.